Només era un dècim que fa molts anys comprem amb els amics. I jo, que no crec en la sort, demanava als déus de l’Olimp, que ens toqués... No pas per nosaltres, sinó pels nostres fills, per les nebodes, que tots ho passen fotut amb la desastrosa crisi que tots pateixen, per les feines que s’han diluït, per les hipoteques que potser no podran pagar, pels treballs que finiran, per les angúnies que encara esperem, pels mals humors i la desesperança.
Que no es queixin els sindicats, amb un discurs del segle XIX, proposant entelèquies amb la cultura del no, la lluita de classes i el cridar per cridar. Quan sento i veig als dirigents sindicals davant dels seus acòlits, dient només no, em fan angoixa i vergonya. És tan buit el que diuen... Prefereixo el silenci i l’acció de la CGT, en silenci i eficàcia, cercant politics corruptes i portant-los a la Fiscalia d’Anticorrupció.
Que no es queixin els sindicats, amb un discurs del segle XIX, proposant entelèquies amb la cultura del no, la lluita de classes i el cridar per cridar. Quan sento i veig als dirigents sindicals davant dels seus acòlits, dient només no, em fan angoixa i vergonya. És tan buit el que diuen... Prefereixo el silenci i l’acció de la CGT, en silenci i eficàcia, cercant politics corruptes i portant-los a la Fiscalia d’Anticorrupció.
1 comentari:
Aquest any, tanta gent esperava un pessic, no ja per fer viatges o comprar un cotxe nou... sinó per seguir endavant... Però res, no hi ha hagut sort.
Publica un comentari a l'entrada