Estic veient una fotografia d’una noieta, que és la meva mare a l’anvers de la qual, escrit a mà i amb lletra d’ella, diu Abril 1923,
El pare era un quasi bé... ara en dirien "pederasta"... però s’hi va casar, es van estimar fins a l’èxtasi, s’emprenyaven cada dos per tres, van tenir quatre fills, van passar una guerra, van ser bombardejats pels avions feixistes, van sobreviure al franquisme i van tirar endavant, malgrat les denúncies i malgrat la misèria de després de la guerra.
Aquesta noieta, era tota una dona, fins el darrer instant de la seva dilatada vida. Aquesta noieta tant maca és la meva mare.
12 comentaris:
pel que ja has anat explicant deurien ser dues persones de fort i gran caràcter,la Maria i el Carles, que van creure l'un en l'altre i vàren decidir tirar endavan amb tot el que els hi vingués al damunt...és el que et deia fa un temps, ja no en queda d'aquesta mena d'amor i estimació...i tú a qui has sortit?
Una foto molt preciosa d'una noia jove, la teva mare. Escrius una història bonica. I ha portat ara una cançó maca, Suzanne, en el blog també. Sempre ha estat el meu favorit.
Diuen, que sóc clavat al meu pare, moltes vegades penso que en sóc un
clon. Com pots veure cada dia parlo
amb el meu pare i la meva mare. És una mena de veneració, la meva germana, en principi deia que aixó
era fetitxisme. Jo no ho crec, no els estimava. Els estimo. És un patrimoni
al que no vull renunciar, malgrat la meva edad.
Tens raó, Carles, quan s'estima de veritat, no es deixa mai d'estimar. Hi ha qui ho sent més de prop, cada dia i hi ha qui no se n'adona tant. Però els pares, si ens han estimat i els hem estimat sempre els portem a dins.
Aquest cap de setmana passat he tingut la sort de veure una pel·lícula antiga que no havia vist mai, de l'any 34 o 35, una pel·licula familiar on sortia la meva mare, amb 17 o 18 anys en una festa familiar al camp amb una alegria i unes ganes de saltar, ballar i riure que as mi em van fer plora r d'emoció. En veure aquí la teva he tornat a reviure les imatges. Encar a en tinc le s llàgrimes als ulls.
Carme...ja som dos i jo també.
Ahir,vaig anar a veure a la meva germana i avui n'estic content. Naturalment estava al llit, primer estava aixafada però a mesura que anave'm parlant, lentament es va reviscolar i es va aixecar, vem parlar de la nova afecció cap els Bloggs. Li vaig mostrar el que jo havia escrit darrerament, li va agradar i va dir-me que quant estigui millor, també n'obrira un . Es moltcapaç de fer-ho !!! Estic molt, molt,content...
dons a mi m'agradaria de tenir-ne noticies d'aquests gran esdeveniment, li podràs demanar el permís de part meva? i diguesli que ja estic ansiosa per veure'l el seu blog, i comentar-lo i deixar-lo ben ple d'olor a menta fresca, amb petites flaires d'alfàbrega i un bon got de marialluisa ben fresquet i amb glaçons amb forma de cor......li ho diras?
Hola Carles,
Bon tribut a la mare. Maco. Es tal i com ho sents. I això es així.
Segueixo possant-me al dia
La Bohème és una de les meves òperes favorites. Aquest Serrat que mai no he sentit abans..
Cançó de Matinada és probablement en
el meu record el primer gran èxit
d'en Joan Manuel...a partir d'ací
la gloria i l'èxit total, fins ara,
és una persona molt coherent amb les
idees i políticament conseqüent amb
tot el que pensa.
He entès que J M Serrat sigui una persona meravellosa, sí. Aquí en el meu blog era una foto de casa meva com prometia, agafat del pati del darrere :-) Finès entre tots i totes: Avui anava caminant a Parc Sibelius
Espero que tot està bé a casa teva i et desitja un molt bon cap de setmana!
Publica un comentari a l'entrada