dijous, 1 de maig de 2008

ONADES, ONADES

Onades, onades,
que deixen en els meus peus,
despulles d’antigues tempestes.
Despulles que la mar rebutja,
suaument sobre la platja.

Un tros de nina,
un tronc pelat i sec...
el teu sentiment
que em domina

Ara torno amb mi,
el mar torna al silenci.
Ja no fa fred,
només el vent humit acarona.

Les meves petjades,
tot just caminant,
són esborrades
per la teva brisa de llevant.

Surt el sol i escalfa,
l’aigua gris
es torna blava,
intensament blava
de color de cel.

Espurnes de la nostre sorra,
cauen als meus ulls,
els acluco i una gavina
s’envola
des d’una aigua
salada i freda.
I penso en tu.

4 comentaris:

menta fresca ha dit...

el cant de les sirenes, es això el que tant temen els navegants? Pateixen poder pel seu vaixell, que ells en creuen la seva única riquesa?

el cant de les sirenes, es això el que tant esperent els navegants!
Gaudeixen de llurs cants, cor endins, allà on ningú els hi pot pendre!

el cant de les sirenes, es això el que tant enyoren els navegants? Records tornen a ells, d'allò que ningú sap que hi era.

sirenes, acaroneu els seus rostres,que en les seves arrugues hi trovareu els records d'antigues conquestes.

ara ja m'heu futut el meu post d'avui enlaire, i ara que? Llamps i rellamps! com a mínim em mereixeria un tall de tortell i vaset de vi dolç d'aquells dels diumenges, no?

Uri ha dit...

Molt bonic Papa!
Fa venir ganes de baixar a la platja ara que encara no hi ha gent. Refrescar-se els peus i respirar.

menta fresca ha dit...

uri versus papa, croniques versus papa......osti osti osti, no m'hauré ficat enmitg de.........quelcom, pas que no ho voldira.....ja direu.

Carles Casanovas ha dit...

A casa és com el "Rancho Grande".Som el que es podría dir una familia gran i una gran familia, amb fills per aci i per allá. Jo n'estic content, mentre ells respectin la meva llibertat. Al cap i a la fi, els he educat lliures...però el camí cal que sigui molt llarg, com a Ítaca, perquè la vida, pot ser molt curta.