ELS MEUS PARES

Tinc davant una fotografia del pare i de la mare, que algun dels meus fills, a tret d’una capsa metàl·lica “arxivadora” i l’ ha deixat sobre la taula de l’ordinador. És una fotografia molt antiga, una imatge dels pares, quant festejaven en el bell mig d’un bosc. El pare l’està mirant fixament a la cara – jo diria que a la boca - , i la mare clarament es fa l’estreta, mirant el terra ple de sima i envoltats de pins i matolls.
La Maria porta un gersei de punt molt maco. Que n’és de maca la mama!. En la foto deu tenir uns 17 anys i fa cara de dir-li en el pare - no em demanis això...!
En Carles amb una mirada amorosa, insistent, l’està pressionant demanant-li que el miri i que probablement el besi una altra vegada. La meva mare era una dona... una noia molt intel·ligent i
gens fleuma, ho va mostrar molt bé després al llarg de la seva dilatada vida, pujant-nos a tots nosaltres i aguantant una guerra i el caràcter del pare. El papa era un home molt visceral, afectuós i molt donat a explosions de geni. Al cap d’uns instants no se’n recordava del perquè s’havia emprenyat. Llavors deia :
-Collons per ço Maria...i normalment callava.