LA LLUNA

La meva germana Maria Rosa, quan jo tenia nou anys i ella disset, era per a mi el meu mirall, ens estimàvem amb bogeria. Jo la veia com un ser providencial, un fenomen de la natura. Els seus contes eren del temps en que la mainada no mirava la televisió, per tant eren contes que haurien d’abastar les meves expectatives i a més per a mi, haurien de ser creïbles i contrastables. La meva germana va dir-me que el què veuria i sentiria no era cap conte, era la realitat.
Una nit de lluna plena, blanquíssima i rodona Va portar-me fins el terrat de la casa on vivíem. Llavors encara no hi havia, el que ara s’anomena contaminació llumínica.
Vam anar cadascú als nostres llits i agafant els matalassos els estiràrem a terra del terrat. Feia calor.
- Cal que estiguem molt còmodes per poder volar! –va afegir.
- Estira’t sobre el matalàs i mira la lluna fixament i estigues ben quiet...
Ella va fer el mateix... tot en silenci, els pares ja dormien. Era el mes d’agost de 1951. El meu cos es tornà ingràvid i suaument comença a elevar-se i a surar per l’espai, La lluna cada vegada, es feia més i més grossa, això és veritat i el meu cos levitava, ni el sentia. Tot d’una vaig constatar, que sense gens de por, hem queien les llàgrimes d’alegria i de emoció. Vaig canviar-me en el matalàs de ma germana, ella va abraçar-me i també va sanglotar.
El pare ens va despertar de matinada... i ens va besar. Au a dormir al llit! Bona nit Maria Rosa, bon dia germà...