Estic aguantant el pes del món
o estic arrapat a la vida,
per no caure a l’estimball
d’un sempre
que sempre arriba.
Les cames ballen
i jo sento les pessigolles
de l’abisme a la planta
dels meus peus.
Que passarà demà...
marxarà l’avui,
se n’ha anat l’ahir...
el meu futur
és el temps dels meus fills,
i jo pobre de mi
només tinc el buit
i fret dins la boira baixa.
o estic arrapat a la vida,
per no caure a l’estimball
d’un sempre
que sempre arriba.
Les cames ballen
i jo sento les pessigolles
de l’abisme a la planta
dels meus peus.
Que passarà demà...
marxarà l’avui,
se n’ha anat l’ahir...
el meu futur
és el temps dels meus fills,
i jo pobre de mi
només tinc el buit
i fret dins la boira baixa.
1 comentari:
Ui... primer m'ha vingut un pensament trist... "el meu futur és el temps dels meus fills"... jo no tinc fills... o bé, en tinc un, al Cel, tan petitó que no va arribar a néixer... però ara no és amb mi. Algun dia el coneixeré.
Què bé, CARLES, poder pensar en els fills... No sentis aquest buit i aquest fred, pensa en ells i somriu :-)
Publica un comentari a l'entrada