Cada any n’Agustí de Cal Carnisser, ramader de Castellolí, ofería als seus empleats i amics un dinar a Montserrat. Era un clàssic que ningú que podia es volia perdre. Era un àpat preparat amb cura i durant molts dies per na Genoveva, la seva muller, la Marieta sa mare i tot de dones que voltaven per una cuina fosca, amb una llar de foc sempre fumejant.
Una vegada preparats enciams, tomàquets,oli, sal, llimones, pebre, olives i embotits, els posaven en cistells. Les viandes, carns amb bolets i sucs exquisits, amb cassoles de terrissa i alumini, les posaven els homes dintre de grans coves de vímet. Els plats, gots i coberts embolicats amb paper i nets com una patena, es feien servir per trabar les olles per un viatge ple de revolts i conduït per en Pepet de cal Fuster amb el seu camió. S’havia d’anar molt en compte amb les garrafes de vi, era un vi de cal Marimon, un vi novell.
En Pepet Vidal colocava uns taulons de cantó a cantó de la caixa del camió, per poder asseure la gent que hi viatjava. Era una meravella sentir el vent i la fresca a la cara quan entràvem a les obagues montserratines.
En Manolo, el pastor que creia en els Reis Mags, sempre amb la boina, era el més mudat i planxat. Els mossos, abans d’iniciar el viatge al davant de La Brillante, repartien per la caixa els queviures pel gran dinar. Les iaies i dones tenien preferència per escollir “el seient”.
Hi som tots?...anem-hi doncs. Espereu, que poso aigua al radiador...som-hi!!!
Fotos: Arxiu de cal Justino
Una vegada preparats enciams, tomàquets,oli, sal, llimones, pebre, olives i embotits, els posaven en cistells. Les viandes, carns amb bolets i sucs exquisits, amb cassoles de terrissa i alumini, les posaven els homes dintre de grans coves de vímet. Els plats, gots i coberts embolicats amb paper i nets com una patena, es feien servir per trabar les olles per un viatge ple de revolts i conduït per en Pepet de cal Fuster amb el seu camió. S’havia d’anar molt en compte amb les garrafes de vi, era un vi de cal Marimon, un vi novell.
En Pepet Vidal colocava uns taulons de cantó a cantó de la caixa del camió, per poder asseure la gent que hi viatjava. Era una meravella sentir el vent i la fresca a la cara quan entràvem a les obagues montserratines.
En Manolo, el pastor que creia en els Reis Mags, sempre amb la boina, era el més mudat i planxat. Els mossos, abans d’iniciar el viatge al davant de La Brillante, repartien per la caixa els queviures pel gran dinar. Les iaies i dones tenien preferència per escollir “el seient”.
Hi som tots?...anem-hi doncs. Espereu, que poso aigua al radiador...som-hi!!!
Fotos: Arxiu de cal Justino
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada