dilluns, 24 d’octubre de 2011

Alguna cosa ha canviat, sense soroll, sense brogit.


Alguna cosa ha canviat, sense soroll, sense brogit.

L’altre dia caminava Paral•lel avall, tot passejant, badant i cercant el cansament per poder dormir la nit. Davant del carrer que porta el nom de poeta, vaig asseure’m en un banc buit. Es va acostar una senyora i va posar-se a l’altre costat del seient.

Tot d’una, una noia amb dos vailets de mes o menys cinc i set anys va acostar-se. Portava uns panets oberts i omplerts amb un farcit de xocolata. Les dues dones van començar a parlar entre elles en una parla, que no vaig arribar a copsar la procedència. Suposo que devia ser acerí o tal vegada farsi ... tant li fa. No vaig atrevir-me a pregunta’ls- hi, perquè entre altres coses, no sabia si m’entendrien.

Els nens, ambdós, van començar a parlar en català i tot d’una el més petit li diu a sa mare:
- Mama aquesta xocolata no està bona.
- La mare se’n posa un bocí a la boca. El tastà i li digué:
- És bo. Menja.
I les dues dones continuaren parlant la seva llengua.

Vaig aixecar-me satisfet... bona tarda senyores i nens.

- Bona tarda senyor.

El més petit va preguntar-me com et dius?

- Carles.

Vaig pensar que malgrat tot, anem bé

Foto: del Google

2 comentaris:

rebaixes ha dit...

ja sempre he cregut que els menuts van més ben encaminats que els adults, ara, clar els menuts es fan adults i aleshores no ens entenem. Anton.

Carme ha dit...

Sóc coses que animen... gràcies per compartir-la!