LA MARIA ROSA

Com cada matí m’han despertat els nens i les mares i pares, que venen a la Plaça dels Enamorats, per acompanyar-los a l’autocar de l’escola. No em molesten les seves rialles i els seus crits, és un despertar diria que gloriós. És un guirigall de rialles engrescadores i jo, dins del llit calentó, esperant que la mandra s’esvaeixi . Estic content de viure a Tiana. És tot un privilegi, escoltar els seus sons…i també llurs silencis.
Després he pujat a esmorzar a la cuina i un concert de flautes canores, venia del terrat. Eren dues merles negres de bec groc, que s’havien instal·lat sobre la barana de ferro i estaven desafiant als meus dos gossos,que passaven ja d’elles…tot un espectacle. Quan l’Esquitx que és el meu gos gros (de raça “canis vulgaris carinyosus”) i en Brad, que és un gos salsitxa (d’això li ve el nom: Brad-swurd, massa llarg) se n’han adonat de la meva presència, han sortit com unes feres a guanyar-se el jornal i han foragitat les merles, que s’han envolat cap a Can Roca. Allà hi deuen haver gossos més tranquils, per que amb les sobres del Restaurant, sempre van tips.
Avui a la tarda vaig a veure la meva germana de l’ànima Mª Rosa, el seu estat sembla que empitjora. Tinc por, no per ella que és una dona forta i valenta… sinó per a mi. Si ella falta abans que jo, sé que s’haurà apagat un tros de cel, se m’haurà esvaït un tros d’ànima i per sempre hauré perdut la meva infantesa…encara em quedaran els records. Sempre.