dimecres, 21 de maig del 2008

LA MARIA ROSA

Com cada matí m’han despertat els nens i les mares i pares, que venen a la Plaça dels Enamorats, per acompanyar-los a l’autocar de l’escola. No em molesten les seves rialles i els seus crits, és un despertar diria que gloriós. És un guirigall de rialles engrescadores i jo, dins del llit calentó, esperant que la mandra s’esvaeixi . Estic content de viure a Tiana. És tot un privilegi, escoltar els seus sons…i també llurs silencis.
Després he pujat a esmorzar a la cuina i un concert de flautes canores, venia del terrat. Eren dues merles negres de bec groc, que s’havien instal·lat sobre la barana de ferro i estaven desafiant als meus dos gossos,que passaven ja d’elles…tot un espectacle. Quan l’Esquitx que és el meu gos gros (de raça “canis vulgaris carinyosus”) i en Brad, que és un gos salsitxa (d’això li ve el nom: Brad-swurd, massa llarg) se n’han adonat de la meva presència, han sortit com unes feres a guanyar-se el jornal i han foragitat les merles, que s’han envolat cap a Can Roca. Allà hi deuen haver gossos més tranquils, per que amb les sobres del Restaurant, sempre van tips.
Avui a la tarda vaig a veure la meva germana de l’ànima Mª Rosa, el seu estat sembla que empitjora. Tinc por, no per ella que és una dona forta i valenta… sinó per a mi. Si ella falta abans que jo, sé que s’haurà apagat un tros de cel, se m’haurà esvaït un tros d’ànima i per sempre hauré perdut la meva infantesa…encara em quedaran els records. Sempre.

13 comentaris:

merike ha dit...

M'agrada escoltar el cant de merles negres també.. Puc sentir com escrius, com a poesia! La màquina tradueix molt bé quan a text és bo!!

Carles Casanovas ha dit...

Merike, vinc volant fins a la terra del fi, però penso que després del fi, ve el principi, i després tornem
a començar, la vida i la mort son consustamcials amb el viure. Ara les
merles tornen a cantar. L'esperança continua. Gràcies per la teva companyia.

menta fresca, aufàbrega i maria lluisa ha dit...

carles, no tinguis por si ella falta avans que tú, no s'apagarà un tros de cel sino que ens el ferà més gran, sabem on son, allà de dia en aquest cel tant i tant blau, allà de nit en aquell estel que ens pica l'ollet i si plou, la gota que ens regalima pel nostre front, i si està núvol, ai si està núvol, llavors ens envolten per tot arreu amb els seus braços.
la infantesa forma part de tú i amb ella els records que ningú els pot malmetre,per que son tú mateix. Considerat amanyagat, abraçat, petonejat i amb la mirada directament als ulls, fa? amb el permis de la dolors, està clar.

Carles Casanovas ha dit...

Un dia vaig dir-te que les teves paraules eren un balsam. No era veritat, ara jo crec que son com un unguent. Un día faré un post, en el que us explicaré que Mª Rosa, m'ensenyava una tècnica molt particular per viatjar per l'espai,
i com fer-nos ingràvits...és tant maco...és tant real... és tant cert...Tot això passava l'any 1949,
a ahir...és avui.

merike ha dit...

Hi ha alguna cosa per tu en el meu blog aquí:Finès entre tots i totes

Carles Casanovas ha dit...

Merike,el Pedraforca és una penya de 2400 mts. aproximadament molt estimat
pels escaladors És una muntanya emblemàtica a Catalunya. No volies muntanyes a Finlàndia...? Felicitats,
un día podem anar-hi a un parador, on es pot veure en tot el seu esplendor!

merike ha dit...

Vull muntanyes a Hèlsinki! I vull que accepti el premi! Copiï'l en el seu blog, la foto d'això!!!! Complagui!!! I llavors doni'l a 3 blogs de català...

Anònim ha dit...

Esero el post que ens promets amb les tècniques de la Maria Rosa de quan éreu nens. Segur que ens acostarà a tots la màgia dels infants.

Carles Casanovas ha dit...

Sempre compleixo les meves promeses, penjaré el post properament. Carme, quant ho hagis provat i estiguis inmersa en l'univers diguem-ho i diguem després com t'hi has trobat.

Carles Casanovas ha dit...

Carme, això no és màgia .Un amic que és fisic,va dir-me...és veritat, un levita...!!!Després de provar-ho. També funciona només amb estrelles .No funciona si el cel està ennuvolat!! i o amb brumes. OI ??

Anònim ha dit...

Ho provaré, ho provaré. Ja tindreu notícies meves.

horabaixa ha dit...

Hola Carles,

Les merles tenen un cant preciós.
Alegren l'estada. No has de patir per el que pot passar, ja que mentres ho pensem, ens neguitejem. Les coses s'han de pendre quan arriben. Malauradament tot té un inici i un final. Però el record sempre existeix.
Anim !!!

Carles Casanovas ha dit...

Tens raó, hora baixa, però jo no perdo l'esperança...la vull!!!