PARÍS

“París tenia l’aspecte trist dels dies lleigs d’octubre; una llum crua queia d’un cel igual que un sostre renegrit. Per les voravies es veien indicis de les pluges de la nit...”
Com m’agrada en Georges Simenon, la trama és important però la descripció que l’envolta és perfecte. No importa quasi bé la historia, hom pot veure París a les set del mati, sens haver-hi estat, però sentint el brogit dels automòbils sobre les llambordes o bé sobre el paviment del quitrà mes lliscant.
Jo coneixia la capital des dels anys cinquanta- nou. Seient de segona amb dret a tornada. Les persones del tren de nit que sortia de l’estació de França, havíem de fer un transbordament a la frontera francesa, amb control de passaports i canvi de trens. Regust de “carbonilla” i amb la il·lusió de fer l’endemà al matí “un café au lait” en el bar de la Gare d’Austerlitz, amb el un croissant encara calent i suaument oliós, cruixent... un croissant francès.
M’agrada el París dels anys 60 amb el misteri que comportava la guerra amb Argèlia... Argèlia, els argelins, les bombes, els atemptats, la por sempre subjacent i difosament present en tots els carrers , monuments i persones. El dia que vaig pujar amb Michèlle a la Tour Eiffel, hi vàrem pujar sols. El dia anterior va haver-hi una amenaça de bomba, però París malgrat el gris, les bombes i Argèlia m’atreia. Jo encara crec que París és la capital del món .
Sempre ens quedarà París... Michèlle.