Carones
de després de la guerra.
En Salvador…el Senyor Carlos al mig,
amb una vella corbata
Després fisonomies, cares conegudes,
però ara no reconegudes,
amics dels quatre anys
i cames molt primes
de molta misèria,
Pocavergonyes,!!!
que veu fer en aquest poble?
No era la “pertinaz sequia”,
fixeu-vos-hi,
a part de la gana i la misèria
hi faltava l’alegria.
Malgrat els esforços
del “retratista”ningú somriu.
Tots guarden l’olor
de la fam,
recordeu la pudor
de la misèria... olor a ròneg,
olor a vell i a cementiri.
Tot gris,
encongits que fa fred.
Perfum a pa amb oli,
perfum a espardenyes de cànem
i a serradures els dissabtes
En Miquel, en Josep.
En Joan i el Bonhome d’en Pere,
i en Ramón de Ca La Ferrera,
vehí d’en Miquel.
De Can Paudelagepona en Lluís
i el seu germà en Manel.
En Josep i en Carles de Can Gasparó.
De Can Sardá en Ramiro, que treu el cap.
I els altres dels que només
recordo la abscència
en la meva fràgil memòria.
Gràcies amics per compartir
pedaços de memòria
i per viure amb mi,
aquest racó de la història,
compartida i viscuda
amb el fred i els penellons,
a les orelles i als dits.
I les mans...
a les butxaques,
cercant l’escalf
de una llibertat absent,
de una joia furtada
en el darrer racó
del nostre cos.
Del darrer plec del nostre estómac,
en el límit just de l’esperança.
5 comentaris:
Ple de sentiment i... de records. Què seriem sense els records? Un dia de ventolera que pren les fulles dels arbres en la tardor i les rebat lluny i ja no tornen.
Clar també tenim les fotos que ens recorden tants pa amb oli, pa amb vi negre i sucre,aquell arrop i el mostillo, el pegrot obert fet coroneta i dins oli,sal i vinagre... Què fresc a l'estiu. I com coríem !!! A son les cames del cap que fan la feina. Anton.
Estimat Carles,
no sóc pas lluny dels sentiments que expreses amb aquesta fotografia. No vaig patir gana ja que el iaio provurava que aixì fos, però si amb la iaia, recordo tardes de pa amb oli i sucre, ous amb gaseosa, mitons que escalfaven les mans però permetien moure els dits, els penellons? si, jo he tingut penellons a les mans i als dits dels peus, sé el que és i com couen!
No vaig apendre en català, per que no ens deixaven, sort però que a casa el parlàvem, haber de donar el dni sense motiu, haber de correr pel carrer si no volies rebre un cop de porra... que ens queda de tot allò? masses coses encara, ficadas en la ment i la memoria de massa gent que intenten encara, avui, fer-nos mal i esborrarnos del mapa, aquesta és la seva finalitat, fixat si no el darrer dia 12...
Avui cerco en va la falda de la meva iaia, el seu petó de bon dia, i el "tapa't maria mercè" que ara fresqueja ja de bon matí! com us anyoro.
Benvolgut Carles: Com ja et vaig comunicar personalment jo també m'uneixo als teus sentiments i moltes vegades recordo la meva infància, però, també em pregunto: Per qué quan entrem a l'etapa "senior" fem aqudst retrocès cap a la nostra infància?
Serà perquè cal fer-se com un infant per entrar al Regne del Cel?
Pesolet
Estimat Pèsol Jacint, no hens podem
queixar, ja vivim al Regne del Cel,
cosa de la qual en tinc vergonya, per
tot el malabaratament que hi fem del
nostre espai i els recursos que hi disposem.
Jo al menys li demanaria al President
que repartís una mica millor i no ens deixés caure en l'avaricia "drets" i en l'exclosió dels altres.
Saps una cosa?Avi Anton, ??
Avui al matí, m'he fet un Pamvisucre,
com aquells d'abans...Boníssim..!!!
Publica un comentari a l'entrada