De la mansarda
de ca meva,
ha sortit
una postal de quan feia
la mili , prop de la Mussara,
a Castillejos, sobre El Priorat,
sota la terra del bon vi
i on hi créixent les avellanes,
del Baix Camp,
les més bones.
Ara Vilaplana
no és així,
i fins i tot els carrers
son plans i nets.
Malgrat les finestres ajustades,
La gent et mira als ulls.
La gent discretament s’amaga,
això de les armes...
-No ens agraden saps...noi,
per ací van passar moltes coses...
Anàvem cansats i suats,
aquell dotze de juliol
i amb tabard d’hivern.
Després de la baixada
al mig del sol
per un camí de cabres
amb les mules assedegades
amb els turmells adolorits
i l’ànima llastimada
per tanta militar collonada,
amb un vell fusell a l’espatlla.
I encara ens quedava el pujar
sense aigua i ni un rosegó de pa.
Una dona del Carrer Major
ens mostra amb recel,
uns préssecs sucosos,
madurs, són com l’aigua.
Ningú porta calers...
és migdia
i el cel cau com una llosa.
De sobte, una mosseta
de tendres ulls de mirada amorosa,
ens en treu un cistell
i un càntir d’aigua fresca...
els préssecs
són per vosaltres...
Jo li miro la fruita,
rodons i bonics.
Ai mare, deixeu-vos !!!
Bona gent de Vilaplana ,
pa tou d’ombra blana.
Pa de pessic
pels nostres cors,
noieta dels meus amors,
com et dius maca?
No t’oblidaré mai més,
tampoc a ta mare,
mai més, mai més, mai més.
Ara et dono les gràcies,
noieta del meu passat,
els teus ulls
i els teus préssecs, goig em fan,
noieta de Vilaplana.
Llàstima que ara sigui vell
i que no recordi ni el teu nom,
ni els teus préssecs,
ni la teva cara,
noieta, noieta,
amor meu de Vilaplana.
de ca meva,
ha sortit
una postal de quan feia
la mili , prop de la Mussara,
a Castillejos, sobre El Priorat,
sota la terra del bon vi
i on hi créixent les avellanes,
del Baix Camp,
les més bones.
Ara Vilaplana
no és així,
i fins i tot els carrers
son plans i nets.
Malgrat les finestres ajustades,
La gent et mira als ulls.
La gent discretament s’amaga,
això de les armes...
-No ens agraden saps...noi,
per ací van passar moltes coses...
Anàvem cansats i suats,
aquell dotze de juliol
i amb tabard d’hivern.
Després de la baixada
al mig del sol
per un camí de cabres
amb les mules assedegades
amb els turmells adolorits
i l’ànima llastimada
per tanta militar collonada,
amb un vell fusell a l’espatlla.
I encara ens quedava el pujar
sense aigua i ni un rosegó de pa.
Una dona del Carrer Major
ens mostra amb recel,
uns préssecs sucosos,
madurs, són com l’aigua.
Ningú porta calers...
és migdia
i el cel cau com una llosa.
De sobte, una mosseta
de tendres ulls de mirada amorosa,
ens en treu un cistell
i un càntir d’aigua fresca...
els préssecs
són per vosaltres...
Jo li miro la fruita,
rodons i bonics.
Ai mare, deixeu-vos !!!
Bona gent de Vilaplana ,
pa tou d’ombra blana.
Pa de pessic
pels nostres cors,
noieta dels meus amors,
com et dius maca?
No t’oblidaré mai més,
tampoc a ta mare,
mai més, mai més, mai més.
Ara et dono les gràcies,
noieta del meu passat,
els teus ulls
i els teus préssecs, goig em fan,
noieta de Vilaplana.
Llàstima que ara sigui vell
i que no recordi ni el teu nom,
ni els teus préssecs,
ni la teva cara,
noieta, noieta,
amor meu de Vilaplana.
11 comentaris:
Que bonics aquests records de joventut, fent-los presents des d'una galeria amb finestres des d'on es contempla el bonic "ROCAR" de Tiana. Em deies que et fallava la memòria. No m'ho crec. Continua les teves memòries. Jacint "pesolet"
Hola Carles,
tu continua remenant la mansarda que m'agrada llegir els teus records.
I quants més records teniu a la calaixera. M'heu fet enternir. Quins records, Carles !! Això es mereix encuadrar-ho. Quan un té aquella sed i aquella gana... Ai, Déu meu. Quina troballa heu fet, formidable... Anton.
Bonics, bonics...quins records...i la noia???
Ai Zel, després de 1987 han passat
masses anys, per recordar.
Ara,aquella mosseta ja deu ser avia
i ben segur que no recorda ni els fets, ni la circumstància de un regal de uns préssecs a uns soldats famolencs, que volien fer-se passar la sed i la gana.
Per cert, a la poesia dic:
-i els teus préssecs, goig em fan,
Erem tant joves i pasavam tanta gana de préssecs....
Però, per què! Per què pensem en el passat, quan encara hi ha futur per a nosaltres:-) Jo mateix estic esperant un gran vellesa a Catalunya .. en els meus somnis! Bonic poema. Els préssecs han d'haver estat dolços!
Merike, jo penso i escric sobre la
meva història i els meus records, jo
no puc parlar del futur, per que no existeix i no sé que passarà.
Estic content de que pensis en un
futur a Catalunya...és un honor,
contem amb tu.
rebaixes ha dit...
Son invents de records, o records inventats.Per la meva part als setze anys i abans quasi, ja sirgava amb la mula pels costers del Priorat, la Vilella Alta, esbarrrant-nos.D'Arbolí, que vos coneixeu, un noi que va venir a moço ens ensenyava teatre i com gaudia'm.Vos per allà dalt a Castillejos... Ja, ja, la mili.
Em va agradar molt el post vostre amb eixos records tant vius que els tens presents com si fos ara./
Si un dia em deixava la cullera a fer-ne una de canya... I les colles de vells i joventut per espampar,collir ametlles, o la verma... I cantar com a grills o cigales o petots, o rossinyols.
../ Els polítics em fan angoixa,
Una mentida darrere l'altra i a passar el temps. Ja n'hem passat prou i ara, aquesta noia, la Crisis que ens fa carìcies a tots.
Anton.
25 / octubre / 2008 02:31
Aixó ho he escrit a El Politiquet en contesta a vostre comentari. Salut Carles i a recordar que engreixa noves il·lusions. Anton.
jejeje, fam de préssecs...ja et donaria jo préssecs, et diria la meva mare...
Zel, done'm-els...!!
Hola Carles,
Ja pot estar contenta ja, la noieta de Vilaplana. Després de tants anys i que aparegui en un escrit......
Mira que la vida té moltes casualitats.....
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada