“Margarida”, (de Lola Anglada i Sarriera) podria ser a 2008, el blogg de la Lola. És perfectament actual, com si el passat vingués a nosaltres de una manera natural.
“ Margarida se’n torna a la muntanya per a cercar un ram de cireres d’arbós que l’estiu li ha deixat, com un record de comiat.
En arribar-hi, els falziots i orenetes ja havien partit, i veu que el camp sembla que perdi alegria.”
Aquestes paraules, son el principi del capítol VII del llibre Margarida,que es refereix a la tardor i les altres estacions del any. És un llibre ple de poesia, sens poemes però amb els dibuixos il·luminats que tant li agradava fer a la Lola, la meva amiga anarquista, plens de poesia i dolçor. En principi dóna la impressió que sigui un llibre per infants, però no és només això.
Ple de sensibilitat i tendresa, dóna gust llegir i rellegir les seves pàgines i reconfortar-se amb els seus dibuixos i paraules.
És un llibre amb estructura de Blog i que jo el gaudeixo com un caramel....
“...Dalt del puig, ella voldria que el vent la prengués; però el puig és alt i no gosa donar-s’hi, el vent passa tant de pressa, que no pot atrapar-lo.
-No tinguis por! – diu el rossinyol.
-M’estimaria més fer aquest viatge damunt d’una fulla.”
És màgic, és meravellós... és la tardor sobre Barcelona, es el paisatge de Tiana i el Maresme, abans de trinxar-lo. Lola t’estimo. Gracies per haver-te pogut conèixer i gaudir de la teva poesia... sobre una fulla de plàtan.
6 comentaris:
Si que és bonic. Tens ráó, qualsevol voldria fer aquest viatge sobre una fulla.
Sense dir-nos-ho hem tractat de fulles.Clar un llibre és un llibre. Deu ser de bon llegir i si és d'una persona amiga,.../ Nosaltres també en eixa fulla d'Internet, vola nostre magí, Quina sort ens ha vingut, Carles /
Ahir al tard ens arribaren els paons, allí s'està calentet i fa goig cuidar uns animalons com aquests.Ara n'hem pujat de dar-los el bona nit,/ I les castanyes i panellets,almenys tastar-ho. Que tingueu bons dies si no ens veiem per aquí. Bona nit, Anton.
Jo encara conservo el que em va regalar la iaia quan jo era petitona...
Després de tants dies de pluja i tro és agradable sentir les teves paraules serenes.
He de fer el viatge amb un fulla d'erable com cap arbre de plàtan a Hèlsinki!
Fullejant blogs he anat a parar al teu. M'ha fet gràcia observar que varem coincidir en la reproducció del dibuix de la Lola Anglada, en ambdós blogs. T'envio el meu enllaç.
Una abraçada. Marta
http://todoreh.blogspot.com/2008/09/tardor.html
Publica un comentari a l'entrada