dissabte, 4 d’octubre de 2008

SEIXANTA-CINC ANYS



Seixanta i cinc,
uns anys, dues xifres,
unes il•lusions,
unes experiències de vida,
molts cabells blancs
i molts colors de perruqueria
però no ens podem queixar,
el cap encara ens rodola
i els diumenges pel dinar,
ple a taula...
És que la iaia fa un arros...

Que n’és de barat i bo
el dinar de la iaia.

Avi, no rondinis,
El nen està malalt,
té febre i no dorm.
Té gana i no menja.
Tinc por per aquesta criatura...
Pobreta com plora,
bolquers i xarops.
Aguanta’l que li faré
una papilla...
Ja t’ho deia,
era gana, pobreta,
el meu amor.

I aixi,
anem llaurant
la terra fèrtil dels sentiments,
amb les angoixes
del jorn, dia a dia,
setmana darrera setmana,
mesada després de cada mes.
Nét darrera un altre nét.
Vida,
despres de la vida.

Amor prudent
d’avis sense veu,
de fills que tot
ho esperen,
de fills que tot ho saben,
d’esguards que a tot obliga.

I així
som feliços
i així esperem
el nostre futur,
esperant que res es trenqui.
Poc a poc,
si conve amb el bastó
fent equilibris.
Cura no caiguis
que anirem a l’excursió,
i demà passat ens toca
anar a La Punxa.
Prepara’t, ara ens toca
la vacuna, una anàlisi
i un electro-cardio.

Vellesa esperada,
vellesa trobada ,
joventut allunyada,
sota el cel blau
i el sol lluminós
de la nostra Tiana,

9 comentaris:

Carme ha dit...

Moltíssimes felicitats!

rebaixes ha dit...

Felicitats, em sembla que dec dir-vos. M'hi he trobat amb aquest seguit fets, actes, circumstàncies,... reals, autèntiques, imborrables, naturals, nostres,que son part de nostra vida,de nostres anhels... Heu descrit un bon rosari. Felicitats./ Ja torneu a ser aquí, com si res hagués passat.

Uri ha dit...

Els avis tenen veu, poeta...
Un petó

Carles Casanovas ha dit...

Carme,Rebaixes, no és el meu aniversari, sino el de la meva esposa i d'altres amics de la meva
vila,que enguany al complir 65 anys
volen fer un sopar de conmemoració i xarinola colectiva i m'han demanat un escrit de "jolgorio"
Jo em limito a fer-ne de notari i
acomplir llurs dessitjos en primera
persona.

zel ha dit...

I tant guapo com sempre!!!!
Seriosament, les senyores i senyors, segur que no es queden enrera...Petons i felicitats per la part que et toca!

merike ha dit...

Salutacions per la teva esposa!

Estic malalt,
meu marit està malalt
mai un dia sa
en la nostra vellesa:-(

horabaixa ha dit...

Hola Carles,

Com sempre, preciós.

Gaudeix dels nets, creume. Ells et recordaran tota la seva vida. Sereu la seva seguretat, la que els pares no sabem donar, per preses, per egoisme, per por.

Tinc un record imborrable dels meus avis. Crec que ells tenen la culpa de tot el que jo tinc de bó.

Els meus pares varen fer la resta. I són ells precisament qui han fet forts als meus fills.

Una molt forta abraçada, i d'aquest arroç tan bó de l'àvia, que n'ha sobrat?

Carles Casanovas ha dit...

Hora baixa, a casa sempre hi tindrás
un plat d'arròs a taula, sempre hi
quant vinguis un disapte.Els altres dies la Dolors mai cuina arròs.
Mira ara que ho dius ara m'en aniré
a refregir-me, el que va sobrar i mel cruspiré per a sopar!!!
Has vist la lluna avui...sensacional.

horabaixa ha dit...

Hola Carles,

Moltisimes gràcies.

I que t'aprofiti.

Parlant de la lluna. Deurien ser les 21:00 quan he fet pujar als meus fills al terrat, un per un. Els hi he dit que quan veig aquella lluna, no puc més de fer AUUUUUUUUUUUUUU !!!!!

I es llavors, quan he pensat que tú, també la veus igual que la meva.

Jo mirava a l'esquerra i tu deus de mirar cap a la dreta.

En qualsevol cas, és la mateixa lluna.

És preciosa i molt evocadora.

Moltes gràcies i una forta abraçada