dissabte, 18 d’octubre de 2008

L'HOSPITAL D'IGUALADA


Visites a amics,
tothom s’hi troba.
Aquesta prada em fa basarda,
Ahir a la vesprada,
corrents cap a Igualada,
la tieta torna a estar sola,
i nosaltres “els joves”,
corrent cap a les pastures
de les velles misèries,
on hi té el cau la desesperança
dels que esperen
i el futur són les mirades
que res diuen.

Mirades brillants
en mig de parpelles entre obertes,
en mig del fum del temps i les memòries.
Temps que s’acaba,
Dels riures encongits
dels pastors amb bata blanca
amb mentides del mai
i veus, darrera la porta
-apaivegades -.



Hi vaig trobar
a un car amic al tercer pis
- ala dreta -, tercera planta.
Amic també de blancs cabells
i jovenívoles remenbrances.
I a la meva amiga estimada,
a l’amiga retrobada, llur esposa.

Vem parlar de velles excursions,
d’antics viatges, de bells paratges
i d’enyorades emocions
en la adolescència passada

Gràcies Venànci, mercès tieta,
heu fet possible el retorn
d’antics amics,
de vells records
d’una joventut alegre
en els camps de la memòria,
en els bells dominis
de la nostre comuna història.

7 comentaris:

rebaixes ha dit...

...en mig del fum del temps i les memòries. Preciós. Si tot el poema és un esdevenir de raons i raonaments, aquí he respirat el fum del temps... Us agraeixo aquest moment tant pur, tant dolç
que he sentit llegint-vos. Anton.

maria mercè ha dit...

com m'agrada aquest escrit Carles, malgrat tornis a fer camí cap a Igualada.
Gràcies pel teu suport, amb més calma t'escric o... quedem per dinar... ara tinc temps.

Carles Casanovas ha dit...

Antón, és com un instant agafat al
vol, amb una càmera a baixa velocitat,amb el moure's del temps,
no es pot centrar l'imatge...però
malgrat tot, ens en hem sortit prou
reeixits. Gràcies.

Carles Casanovas ha dit...

Mª.Mercé, quan vulguis podem anar a
fer un dinaret,quantes coses m'hauràs d'explicar!!!
De moment aquesta setmana deixeu-m'ho en stand bie i veurem com
s'acaba l'afer d'Igualada.
Ben vinguda!!

maria mercè ha dit...

ja ho veus amic, com poden canviar les coses, tot i que ho dic en veu baixeta, no sigui cas...
li dones les gràcies a la Dolors per venir a casa meva, la vostra, i si, cap pressa pel dinarò i saps una cosa? fora bo que hi poguès venir ella, que et sembla? jo ara no tinc ja problemes per si es dilluns o divendres...
gràcies a tots dos.

zel ha dit...

Ja té mèrit fer un poema tan bell amb una fotografia d'aquestes, és que sóc molt aprenssiva, jo, Carles...què hi farem, sempre m'espero el pitjor...petons!

horabaixa ha dit...

Hola Carles,


Ja ho té la vida. D'una cirqumstància no massa bona, surt una maca poesia.

Serà que la vida es tragicòmica?

Una forta abraçada