diumenge, 19 de juny de 2011

1949 FESTA MAJOR.


Xarop de grosella
o llimona si vols.
Un sifon Peret!,
que així fa bombolles
i duren, i duren...
Bombolles de cullereta,
Bombolles naixents de cullareta.
- Mira com pugen, Josefina!
- No remenis tant,
que s’esbrava!
i han de durar la mitja part.

Els músics están cansats de tant bufar.
Orquestra “La Inspiración”
“Bailes de moda”
“Conciertos y Cobla.”
“SAN SADURNI DE NOYA.”
Has vist aquell
com fa girar la “berra”?
Cada any toquen “LA JARANA”.
És el concert,
Ara ve el més divertit:
el ball de socis casats
amb els pares fent rotllana.
Però sempre, al final, en Rafel de Cal Surroca
es posa a ballar – balla al mig –
i tot s’acaba. Tots es barregen.

A mi, de fet, no m’agrada ballar,
m’agrada jugar amb la Josefina.
M’agrada que els grans s’emprenyin.
- Després del xarop,
podem anar a jugar a alic
a l’era de cal Vaginer.

Tinc un amagatall dins la palla.
- Saps, Pere –no ho diguis a ningú –
- hi tinc un paquet de Rumbo.
- Si, és clar, tu no pots venir.
- El vestit et quedaria ple de palla.
- Si... No i jo també
- però aixó de ballar tot el dia...
Al matí sardanes,
a la tarde ball,
a la nit concert i ball.
Sempre ballen els grans!
I ma germana arrambla.
Ja festeja,
Amb el Jaume de Can Guilera,
i es fan petons.

- Si vens al paller, Josefina,
et faré un petó de cine.

Les sabates em fan mal.

Remena el sifon, que no puja!
Veus la cullera? Es veu més grossa
dins el xarop de grosella,
i tota plena de bombolles.

En Vicenç de Cal Rei sempre riu,
té una bicicleta d’abans de la guerra.
Totes les coses “d’abans de la guerra”
eren millors.
La mare sempre ho diu.

Has escoltat avui el “Taxi Key”?
El Gloson, tu,
sempre té por!

És clar, que hi va anar a la guerra
el meu pare.
Sempre diu que no hi havien
ni bons, ni dolents.
Éll era dels rojos
i per poc el maten.

La meva germana fa gimnàstica,
cada dia quan ens llevem,
diu, que és per fer la cintura fina.
Cintura de Vespa.
És de “Las Hijas de Maria”
Canten a Missa.

Ep!, que ja toca el timbre,
Què fem,
anem a l’era o a ballar?
Josefina, a l’era de cal Vaginer
estarem tranquils,
podrem fumar.
Et faré un petó com en Jaume
els fa a ma germana
i comptarem les estrelles.

- Acaba’t el xarop de grosella,
Josefina.

Xisclen les orenetes sota la teulada,
Just sobre la meva finestra.
Els nius d’oreneta
son fets amb el fang del torrent.
Un fang clar.
El meu pare diu,
que és com el fang del Nil,
que les nostres orenetes
també tenen un niu al costat del Nil.
El pare és el mestre,
ho sap tot.


La meva finestra té quatre vidres
i una creu de fusta corcada.
Darrera, el cel és blau,
amb molta llum.

Quan entra el sol del matí,
dono un cop a l’edredó.
Meteorits voladors,
galaxies de cambra!
Viatges universals.
Només amb la llum del matí,
mirant la porta,
amb un ull al coixí,
hi veig una tartana amb un indi.
Sombres meravelloses,
estratègies perfectes,
herois i botxins.

Tinc el xarrampió.
No puc moure’m.
Papers vermells i llums rogenques.
Estic pesat,
és un núvol,
i les cuixes són calentes.
La mare quan entra somriu.
No vull dormir,
no vull el malson.
Sempre el mateix,
terrible.
amb el mai,
amb l’espai,
amb l’esglai.
Te de roca,
espès i roig.

La Roser ha vingut a veure’m.
La Roser de Cal Boada
m’ha portat un ram de roses xiques,
blanques i grogues.
Són les roses del seu roser.
El Pepet de Cal Boada,
el pare de la Roser,
em crida sempre... ssschiiit...
tot fent silènci
i d’una torreta del pedrís
em dona un branqilló verd,
que fa fugir mosquits i bestioles
i diu amb majestat:
- És alfàbrega!
i se’n va rient.

El pou de Cal Boada
té una corriola
amb una corda gruixuda i aspra.
Fa l’aigua molt fresca,
no és pot beure, és tova.
Al migdia, l’aigua, l’aigua fresca i tova
del pou que ressona,
deixa glaçat el porró,
amb el vi vermell i transparent
de Cal Bonhome.

A Cal Bonhome també tenen un pou,
Però és un pou de barana baixa,
és un pou perillós.
La Maria de Cal Bonhome
és la modista “Sistema Martí”.
Em fa molta vergonya emprovar-me els pantalons.
Sempre hi ha dones, que em miren i riuen.

A Cal Bonhome tenen dos cups,
els cups de vi del Bonhome
son molt ben fets,
amb ceràmica.
Quan arribi Setembre
hi aniré a trepitjar raïms.
M’agrada sentir el soroll de la brisa
quan cau dins del cup.
A la vella de Cal Bonhome
li diuen la Bonadona.

A l’hora baixa, agafo el càntir
i anem a buscar aigua fresca
a la font de Cal Junyent.
M’agrada molt anar a la font
amb els amics, hi fem barrila,
jugant i bufant pel broc gros.

La font de Cal Junyent
és sobre l’hort de Cal Marimón,
s’hi fa una falguera
verda petita i fresca
que creix sobra la molsa humida.
És l’herba guarda llibres.
Serveix per guardar el punt.

La Maria de Cal Marimón
s’ha casat amb en Pol.loni.
En Pol.loni era vidu.
És un paleta de cent anys,
que mai corre, és pausat.
En Pol.loni sempre té raó.

El cel rodola
amb un tro constant,
el vent és humit, esgarrifós.
En Balegues renega i corre
cap a la vinya.
La vella de Cal Patxó plora.
És quasi bé fosc i és de dia.
Els arbres tremolen, encara no plou,
però ja s’escolten els coets a Sant Feliu.
És veu venir la pedregada,
El llampec i el tro.

L’Andreu de Cal Pixaguixes
te la cara rodona i els ulls blaus.
És un gran noi, és un noi curt.
En Queniu, son pare,
és un home dur.
Jo m’estimo l’Andreu
-diuen que només sap treballar-,
però quan ploro,
la seva mà és tranquil.la,
molsuda i aspra.

L’hort de Cal Nas Ratat
és net com una patena.
Hi planten mongeta tendra.
En Jaume arregla bicicletes,
la Narratada cria dues nenes.
Quan no planten mongetes,
emparren tomàquets de Montserrat,
verds per fora i buits per a dins.
La mare els omple d’oli,
el pare hi posa la sal.

El Truques, viu al costat de Cal Macot,
és un bruixot que trenca boires,
resa molt i parla sol.
En Truques s’alimenta de la vida.
és el xucla-pits.
Sempre porta una gorra grisa
i una cadira baixa per posar-s’hi bé.
La Pepeta de Can Farell,
Té els pits curulls de llet,
Li fan mal i no reposa.
El Truques hi menja pa,
Tanca els ulls...
Sospira i mama.

L’Isidru de Cal Xic
té un matxo rogenc,
amb potes de zebra,
Cada tarda,
quan el desfermen,
ve fins el meu portal
i li dono pa amb vi i sucre.
Després l’Isidru renega.
El matxo em llepa la cara ensucrada,
acota les orelles i tot sol
torna a la quadra.

Avui, s’ha mort el Xicu
El matxo de cal Xic,
i el seu amo està greument ferit.
Ajagut darrera el cobert
veig el ventre del Xicu
inflat, immens.
Que n’és de grossa la mort mare.
Ahir menjava sucre de les meves mans,
avui,
menja mort de les mans de l’aire.

El Ciscu de les Cabres
és el pòtol del poble,
burgès, d’esquerres, intel.lectual,
cult, sàvi, i sobretot anarquista.
En Ciscu de les Cabres
Viu amb sis gossos,
dos mil vuit-cents trenta-dos conills porquins
i quatre gats.
Tot això ho sé prqué ell m’ho ha dit.
Quan li ho he dit al pare
m’ha confirmat que era cert,
que el senyor Ciscu de les Cabres
no menteix mai.

El meu poble és tant petit, que quan juguem a les olors amb els ulls tapats amb una bena, endevinem pel seu flàire a quina casa ens han entrat. M’estimo la seva gent. Sé com pensen, sé quan ploren, sé quan riuen i tots saben qui sóc jo. M’estimo els crits de les orenetes, el torrent, l’Església Vella, els pardals, els seus turons.

Xarop de grosella
o llimona si vols.
Un sifon, Peret
que així fa bombolles
i duren, i duren...

2 comentaris:

Josep Jorba Casanovas ha dit...

Quina descripció més emocionant i real, Tete! Un magnific texte per acompanyar a qualsevol document gràfic de l'època. Saps si llavors es filmava alguna cosa en 8 mm o super 8? Ho podries investigar i jo (i l'Oriol si vol) et faria un muntage.

Carles Casanovas ha dit...

Possiblement que ningú, l'any 1949 no hi havia cap reporter que grabés les emocions.