dimecres, 22 de juny del 2011

MÉS INDIGNAT QUE MAI




Estic fent el nostre àrbre genealògic i cercant per l’hemeroteca de La Vanguardia, he trobat l’ordre de movilització del meu pare publicada, el dia 10 d’octubre de 1937 a la pàgina 2.
Quins collons de ineficiència, en temps de guerra no solament especifiquen el nom del meu pare, sinó l’origen, Monistrol, la graduació (oficial) i l’Exèrcit de l’Est. Només faltava dir el destí i el dia d’arribada al front.

El meu pare - quan era viu - sempre m’havia dit que el SIM, Servei d’Investigació Militar feixista, era d’una diligència absoluta. Deia que quan es va entrevistar a Burgos, amb el seu Coronel Auditor, sabia més d’ell que ell mateix, ara sé que el SIM, devia estar abonat a La Vanguardia.

Llàstima pare que ja no hi siguis, sort que et pots indignar dalt del cel. Potser que fos candidesa, ben segur ineficàcia, massa discursos de seguretat autocomplaent i massa – pot ser – bona fe. Així no es podia guanyar una guerra. També preferiria pensar que no hi havia quelcom més.

Pare, estic seguint els teus passos... t’estimo tant...
Cartell: Google Document: Hemeroteca de La Vanguardia

dilluns, 20 de juny del 2011

ORACIÓ PER LOLA ANGLADA.



Montsenyor...
per què ploreu,
si els llargandaixos
no ploren el Setembre.

I tu Narcís
d’ulls tan blaus
i cara rodona.

Ai, els meus angelets recatats,
diables i formigues
del castell arruïnat.

Cavaller de la llança
per què plores...

“Dalt del puig, ella voldria que el vent la prengués”
El vent del mai
l’ha près cap el sempre.

“No tinguis por diu el rossinyol”
Gatet, on és la Lola?
Dorm...
Margarida,
avui no tanquis el balcó,
deixa arribar-li
els flaires de Tiana.

“M’estimaria més fer aquest viatge
damunt d’una fulla”,
Lola, ja s’acosta la tardor,
et portarem totes les fulles
i en el carrer de les caputxes
hi cantarán els teus cucuts
i els teus mussols.

“Si n’eren tres tambors,
venien de la guerra
i el més petit de tots
porta un ram de ...”

“Gavina!...fa dies que visc a la mar,
i diria que m’ha pres un somni.
Diga’m si l’estiu és fora. Si ha marxat,
tornaré a casa,
que la mare i el pare passarien angúnia”

Pare nostre que esteuen el cel...
doneu-li les gràcies
i dieu-li que les nenes de col•lègi,
encara esperen Margarida.

Montsenyor,
perquè ploreu,
si els llargandaixos
no ploren el Setembre.


Tiana, 13 de setembre de 1984. Mor a la seva Tiana, Lola Anglada i Sarriera

Dibuix: Google

diumenge, 19 de juny del 2011

NO POT SER.


Hem sortit d’Ogassa cap dos quarts de deu del matí, en direcció a Sant Joan de les Abadesses, tornem cap a casa. Tot d’una, abans d’arribar al centre urbà, en la carretera GIF-521 de tercer ordre, ens trobat amb un, dos, tres, quatre ciclistes ben equipats i seguits per un noi, que s’esforçaba per no perdre el pedal dels seus predecessors. Finalitzava el seguici un “tot terreny” perfectament equipat i nou, de Protecció Civil guardant tot “el seguici”. No anem bé, no és possible que amb els meus impostos, es pagui protecció en una carretera del pre-Pirineu a aquesta hora quasi deserta, a cinc persones per fer l’esport de la bicicleta.

He pensat que això deu ser allò que en diuen “estat del benestar”. He rumiat que també dèu ser per ço, que a Ogassa li han construit un Pavelló Poli-Esportiu que t’hi cagues amb estructura d’acer, lavabos, llum, aigua, etc, etc, etc...A mí m’agrada aquest equipament, els meus néts i fills hi son feliços. L’Ajuntament d’Ogassa té segons el darrer cens publicat 284 habitans. Abans d’ahir en un local proper, els meus néts hi van interpretar un “musical”. Don Quixot de la Mancha”. Sensacional. Dins del mega-poliesportiu, vam fer un soparet a vuit “eurus” els adults. En total erem 49 persones. Som rics.

Tornem a la carretera cap a Ripoll, la C-26, una recta que t’hi cagues, a ma esquerra hi han plantat un “Centre de Musculació”, que m’ha deixat tocat de l’esma, això és, esmaperdut. Per a reblar el clau i per que els futurs “musculats” no preguin mal, els hi han instalat un semàfor per tallar el trànsit. Cercant al Google, aquest Centre serà només per 150 socis. Tindrem la sort que 150 ripollencs, seràn l’hòstia de la perfecció i del muscle. Al.leluia, Al.leluia.

1949 FESTA MAJOR.


Xarop de grosella
o llimona si vols.
Un sifon Peret!,
que així fa bombolles
i duren, i duren...
Bombolles de cullereta,
Bombolles naixents de cullareta.
- Mira com pugen, Josefina!
- No remenis tant,
que s’esbrava!
i han de durar la mitja part.

Els músics están cansats de tant bufar.
Orquestra “La Inspiración”
“Bailes de moda”
“Conciertos y Cobla.”
“SAN SADURNI DE NOYA.”
Has vist aquell
com fa girar la “berra”?
Cada any toquen “LA JARANA”.
És el concert,
Ara ve el més divertit:
el ball de socis casats
amb els pares fent rotllana.
Però sempre, al final, en Rafel de Cal Surroca
es posa a ballar – balla al mig –
i tot s’acaba. Tots es barregen.

A mi, de fet, no m’agrada ballar,
m’agrada jugar amb la Josefina.
M’agrada que els grans s’emprenyin.
- Després del xarop,
podem anar a jugar a alic
a l’era de cal Vaginer.

Tinc un amagatall dins la palla.
- Saps, Pere –no ho diguis a ningú –
- hi tinc un paquet de Rumbo.
- Si, és clar, tu no pots venir.
- El vestit et quedaria ple de palla.
- Si... No i jo també
- però aixó de ballar tot el dia...
Al matí sardanes,
a la tarde ball,
a la nit concert i ball.
Sempre ballen els grans!
I ma germana arrambla.
Ja festeja,
Amb el Jaume de Can Guilera,
i es fan petons.

- Si vens al paller, Josefina,
et faré un petó de cine.

Les sabates em fan mal.

Remena el sifon, que no puja!
Veus la cullera? Es veu més grossa
dins el xarop de grosella,
i tota plena de bombolles.

En Vicenç de Cal Rei sempre riu,
té una bicicleta d’abans de la guerra.
Totes les coses “d’abans de la guerra”
eren millors.
La mare sempre ho diu.

Has escoltat avui el “Taxi Key”?
El Gloson, tu,
sempre té por!

És clar, que hi va anar a la guerra
el meu pare.
Sempre diu que no hi havien
ni bons, ni dolents.
Éll era dels rojos
i per poc el maten.

La meva germana fa gimnàstica,
cada dia quan ens llevem,
diu, que és per fer la cintura fina.
Cintura de Vespa.
És de “Las Hijas de Maria”
Canten a Missa.

Ep!, que ja toca el timbre,
Què fem,
anem a l’era o a ballar?
Josefina, a l’era de cal Vaginer
estarem tranquils,
podrem fumar.
Et faré un petó com en Jaume
els fa a ma germana
i comptarem les estrelles.

- Acaba’t el xarop de grosella,
Josefina.

Xisclen les orenetes sota la teulada,
Just sobre la meva finestra.
Els nius d’oreneta
son fets amb el fang del torrent.
Un fang clar.
El meu pare diu,
que és com el fang del Nil,
que les nostres orenetes
també tenen un niu al costat del Nil.
El pare és el mestre,
ho sap tot.


La meva finestra té quatre vidres
i una creu de fusta corcada.
Darrera, el cel és blau,
amb molta llum.

Quan entra el sol del matí,
dono un cop a l’edredó.
Meteorits voladors,
galaxies de cambra!
Viatges universals.
Només amb la llum del matí,
mirant la porta,
amb un ull al coixí,
hi veig una tartana amb un indi.
Sombres meravelloses,
estratègies perfectes,
herois i botxins.

Tinc el xarrampió.
No puc moure’m.
Papers vermells i llums rogenques.
Estic pesat,
és un núvol,
i les cuixes són calentes.
La mare quan entra somriu.
No vull dormir,
no vull el malson.
Sempre el mateix,
terrible.
amb el mai,
amb l’espai,
amb l’esglai.
Te de roca,
espès i roig.

La Roser ha vingut a veure’m.
La Roser de Cal Boada
m’ha portat un ram de roses xiques,
blanques i grogues.
Són les roses del seu roser.
El Pepet de Cal Boada,
el pare de la Roser,
em crida sempre... ssschiiit...
tot fent silènci
i d’una torreta del pedrís
em dona un branqilló verd,
que fa fugir mosquits i bestioles
i diu amb majestat:
- És alfàbrega!
i se’n va rient.

El pou de Cal Boada
té una corriola
amb una corda gruixuda i aspra.
Fa l’aigua molt fresca,
no és pot beure, és tova.
Al migdia, l’aigua, l’aigua fresca i tova
del pou que ressona,
deixa glaçat el porró,
amb el vi vermell i transparent
de Cal Bonhome.

A Cal Bonhome també tenen un pou,
Però és un pou de barana baixa,
és un pou perillós.
La Maria de Cal Bonhome
és la modista “Sistema Martí”.
Em fa molta vergonya emprovar-me els pantalons.
Sempre hi ha dones, que em miren i riuen.

A Cal Bonhome tenen dos cups,
els cups de vi del Bonhome
son molt ben fets,
amb ceràmica.
Quan arribi Setembre
hi aniré a trepitjar raïms.
M’agrada sentir el soroll de la brisa
quan cau dins del cup.
A la vella de Cal Bonhome
li diuen la Bonadona.

A l’hora baixa, agafo el càntir
i anem a buscar aigua fresca
a la font de Cal Junyent.
M’agrada molt anar a la font
amb els amics, hi fem barrila,
jugant i bufant pel broc gros.

La font de Cal Junyent
és sobre l’hort de Cal Marimón,
s’hi fa una falguera
verda petita i fresca
que creix sobra la molsa humida.
És l’herba guarda llibres.
Serveix per guardar el punt.

La Maria de Cal Marimón
s’ha casat amb en Pol.loni.
En Pol.loni era vidu.
És un paleta de cent anys,
que mai corre, és pausat.
En Pol.loni sempre té raó.

El cel rodola
amb un tro constant,
el vent és humit, esgarrifós.
En Balegues renega i corre
cap a la vinya.
La vella de Cal Patxó plora.
És quasi bé fosc i és de dia.
Els arbres tremolen, encara no plou,
però ja s’escolten els coets a Sant Feliu.
És veu venir la pedregada,
El llampec i el tro.

L’Andreu de Cal Pixaguixes
te la cara rodona i els ulls blaus.
És un gran noi, és un noi curt.
En Queniu, son pare,
és un home dur.
Jo m’estimo l’Andreu
-diuen que només sap treballar-,
però quan ploro,
la seva mà és tranquil.la,
molsuda i aspra.

L’hort de Cal Nas Ratat
és net com una patena.
Hi planten mongeta tendra.
En Jaume arregla bicicletes,
la Narratada cria dues nenes.
Quan no planten mongetes,
emparren tomàquets de Montserrat,
verds per fora i buits per a dins.
La mare els omple d’oli,
el pare hi posa la sal.

El Truques, viu al costat de Cal Macot,
és un bruixot que trenca boires,
resa molt i parla sol.
En Truques s’alimenta de la vida.
és el xucla-pits.
Sempre porta una gorra grisa
i una cadira baixa per posar-s’hi bé.
La Pepeta de Can Farell,
Té els pits curulls de llet,
Li fan mal i no reposa.
El Truques hi menja pa,
Tanca els ulls...
Sospira i mama.

L’Isidru de Cal Xic
té un matxo rogenc,
amb potes de zebra,
Cada tarda,
quan el desfermen,
ve fins el meu portal
i li dono pa amb vi i sucre.
Després l’Isidru renega.
El matxo em llepa la cara ensucrada,
acota les orelles i tot sol
torna a la quadra.

Avui, s’ha mort el Xicu
El matxo de cal Xic,
i el seu amo està greument ferit.
Ajagut darrera el cobert
veig el ventre del Xicu
inflat, immens.
Que n’és de grossa la mort mare.
Ahir menjava sucre de les meves mans,
avui,
menja mort de les mans de l’aire.

El Ciscu de les Cabres
és el pòtol del poble,
burgès, d’esquerres, intel.lectual,
cult, sàvi, i sobretot anarquista.
En Ciscu de les Cabres
Viu amb sis gossos,
dos mil vuit-cents trenta-dos conills porquins
i quatre gats.
Tot això ho sé prqué ell m’ho ha dit.
Quan li ho he dit al pare
m’ha confirmat que era cert,
que el senyor Ciscu de les Cabres
no menteix mai.

El meu poble és tant petit, que quan juguem a les olors amb els ulls tapats amb una bena, endevinem pel seu flàire a quina casa ens han entrat. M’estimo la seva gent. Sé com pensen, sé quan ploren, sé quan riuen i tots saben qui sóc jo. M’estimo els crits de les orenetes, el torrent, l’Església Vella, els pardals, els seus turons.

Xarop de grosella
o llimona si vols.
Un sifon, Peret
que així fa bombolles
i duren, i duren...

dimecres, 15 de juny del 2011

INDIGNAT, INDIGNITAT, INDIGNACIÓ.


El que ha passat avui a Barcelona, és la consequència de la mala llet, del tansamenfotisme d’alguns i de la manca de vocació democràtica de quasi bé tots. Estem acostumats a que tot funcioni perquè si i que la culpa sigui sempre de l’altre, a cercar el mal en l’opositor, que en definitiva, nosaltres sempre en som superiors a ell. Som els bons.

Als “indignats” els hi dic que tenien fins avui una part de raó, per aixó jo no havia dit res -fins ara- de forma pública. Els esdeveniments d’avui al Parc de la Ciutadella han ultra-passat els límits tolerables. Jo, si fos governant agafaria a tots els indignats i els hi donaria unes classes d’història.

Primer què era la Ciutadella, qui la va fer construir i perquè, després els portaria al Castell de Montjuïc (que vol dir montanya del jueus) i els hi explicaría que el meu pare i molts més i van estar empresonats. I d’altres, – entre ells un President del nostre país- hi van ser afusellats, per defensar els valors de la democràcia i per ser el nostre President.

Segon, els hi podria explicar del que jo, i milers i milions com jo vam fer, per que avui, els “indignats” és puguessin indignar i fer l’imbècil.

Tercer els hi faría llegir el llibre “ Pere IV, 416” de Mª Rosa Casanovas, ma germana, que els hi explicaria, com ens ho fèiem amb la dictadura.

Quart, als jueus van també començar, marcant-els amb l’estrella de David i van acabar matant-los. D’això se’n diu feixisme.

Espero de l‘eficàcia en la identificació i que els jutges apliquin la llei. Només faltaría, per ço vam lluitar.

Foto: Google

dimarts, 14 de juny del 2011

PERDONEU-ME.


Dispenseu el meu silenci, però burjant en la memòria dels temps, cercant en els discs de la meva història i la de les meves sagues, he trobat mil dreceres que em porten a pares, àvis, rebesàvis que jo no tenía controlats del tot, i que s’hem amagaven darrera els silèncis de l’oblit.

A mesura que vaig tibant del seu fil, surgeixen contents també de trobar-me, i parlen amb mi. I jo parlo amb ells pels rastres en forma de fotografíes, documents, arxius fotogràfics, gent indignada a l’Andalusía
per l’oblit a la meva àvia, mestra nacional, hemeroteques de La Vanguardia, Archivo Nacional, etc, etc.

I eus ací, que ens teniu a la Dolors i a mi cada día, hores i hores llepant dels moments i de les escletxes del que ha estat el treball i el viure dels nostres ancestres, emocionant-nos, de quan ells és van emocionar, riure i també plorar.

Fem servir un programa “Genoom”, que ens és de gran ajuda i ens coloca a cadascú, passats i presents allà on ens correspon. Aixís doncs, perdoneu-me del meu sil.lènci, perquè els meus comentaris no us arribin, o el Rocar de Tiana resti poc comunicatiu.

De fet qui va començar aquesta plaent activitat, és el meu fill en Jordi, que és el detectiu, el Pepe Carvallo de la meva, de la seva Història.

dijous, 9 de juny del 2011

1885.- LA IAIA MARIONA



Estimada Avia:

Avui t’he vist per la finestra del meu ordinador, per un forat en el temps, per un forat de la vida, que per a tu àvia va ser tan breu. Mirant els teus ulls, m’endinso fins el teu cor, en els teus deu anys quan eres una mosseta i que tot just arribaves a esguardar la vida.

Tu ja coneixies el que sería el teu amic, el teu amant, el teu marit, el meu avi en Miquel, que tant vas estimar i que tant et va adorar. Tot això ho sé iaia, pel teu fill en Carles, el meu pare.

Estic ara ací, en la meva mansarda, assegut, mirant-te fit a fit als ulls i tornant-te l’esguard somrient, que tu m’albires, amb aquets ulls tan meravellosament verds, abans de que et fessis una gran dona. Jo àvia, estic embadalit veient-te amb els teus, que també són els meus, encara que - de moment- no els reconeixi.

Esteu a Can Ricard, al Poble Nou, que després seria Barcelona. Digue’ls-hi a tots que també els estimo, però a tu més iaia, la meva iaia.

Carles, fill d’en Carles, el teu fill.

dimecres, 8 de juny del 2011

GENEALÒGIC.



Fa més de vint anys, veient que la salut del meu pare anava a menys, vaig decidir que era el moment de treure de les capses de cartró i galetes, totes les fotografies dels meus ancestres, que els meus pares Carles i Maria, hi havien dipositat i guardat a través de la seva perllongada vida.

Jo, de petit hi jugava, les vèia com unes càpses misterioses, on em trobava amb un passat del que no havia conegut res, ni tant sols pels avis. El veure’ls tots tant seriosos, preguntava per que no reien mai, llavors la mare que sempre reia, deia... és que no en tenen ganes!

Vaig començar per preguntar, a mesura que anava ordenant les fotografies, tot el que els meus avis no van poder explicar-me, la mort els va sobtar i s’havía acabat la història. No, intentaré fer un àrbre genealógic i l’aniré fent de mica en mica, sens presses.

Estem escanejant ara, totes aquestes fotos, i a l’ampliar-les, estem descobrint una cosa meravellosa, que els testos s’assemblen a les olles. Que el meu fill en Jordi, té més que una retirada a Miquel Casanovas i Inglada, nascut probablement cap l’any 1850, que la tia Maria nascuda vers l’any 1885 s’assembla sorprenenment, a la meva neboda Núria quan era petita. I que el primer Carles de la nissaga, era un home instruït en la química dels colors, i que... jo també he estudiat química...i em dic Carles i que sorprenentment sempre escric sobre els colors.

dimarts, 7 de juny del 2011

VARIACIONS I DIVAGACIONS (cliqueu aquí)



Estic escoltant les “variacions de Goldberg” de J.S. Bach. És una música complexa, perfecta, d’un virtuosisme absolutament excels i una execució exemplar. Em trasllada al setè cel.
De sobte agafo els Evangelis i els obro a l’atzar, és un costum que de tant en tant m’agrada fer-ho i em surt, com no, el meu amic en Lluc, el poeta Lluc, entre altres coses també Apòstol.

Mentrestant el pianista Glen Gould, combina les variacions recargolant-se cap al cel i projectant-me vers la pau infinita. M’emociono, se m’ humitegen els ulls i gotjo d’aquest matí de Juny, mentre la meva néta convalescent de varicela, és mou i juga al meu costat.

Torno als Evangèlis i a en Lluc, que em diu:

“Per aquells dies sortí un edicte del Cèsar August que es fes el cens de tot el món. Aquest cens es féu abans que el governador de la Síria, Quirini”...

Refot amb els Siris, ara també estan en brega i a en César August, no se li acut altre cosa, que fer un altre cens, i universal. No us enganyeu pas, tot aquest control és per pagar impostos. Com ara. No us dic res... i sense ordinadors, targetes de cens, i meses electorals!
Ara les variacions, es tornen més lentes i relaxants, el meu amic, en Joan S. Bach és com un ungüent benfactor.

Quina sort Lluc tenir-te al meu costat, després de quasi bé dos mil.lènis, quina sort d’aquesta música, quina sort de tots vosaltres.

Foto: del Google

dilluns, 6 de juny del 2011

CAMINEM


Caminem Enric
pels camins del viure,
pel bosc i per les dreceres,
cap el nostre paradís
que volem aprofitar,
cap a les aigües
que no és poden perdre,
sobre aquesta terra
que tant estimem.

Un pas darrera l’altre,
tots dos, tots tres,
tots sis,
amics de fadrinesa,
caminem,
que el món tot just comença
i jo encara puc caminar.


Foto: Francesc Borràs, el tercer amic

diumenge, 5 de juny del 2011

L'HONESTEDAT


Avui un vell i car amic m’ha ofès, no per això deixaré d’estimar-lo, però m’ha tocat un sentiment que tinc de respecte, vers els polítics i vers la seva honestedat. Jo ja sé que n’hi ha uns quants que no són aigua neta, ho accepto i penso, que com a membres d’una societat imperfecta, n’hi ha de corruptes, d’aprofitats i fins i tot de pèrfids. Però no puc acceptar, que es vullgui crear un sentiment generalitzat, de que tots són malvats i dolents. Pot ser, que una minoría sigui així, però de cap manera tots.

Poden ser rucs, maldestres, incompetents, ignorants, presumptuosos, arribistes, i sobretot vanitosos. No estic d’acord, en que la major part sigui deshonesta, la major part vol el bé comú, però el que passa, és que per accedir a la funció pública cal fer-se visible, cal fer-se notar i llavors comencen els problemes. Perquè no tothom pensa igual. El que per uns, una cosa és bona, per altres és dolenta. I ja hi som, tots els polítics són “corruptes”, és tant banal i senzill dir això... sobre tot si és del bandol oposat.

No és fàcil governar, no és fàcil dirigir. És molt més senzill dir, que no s’està d’acord, que s’està indignat i prou. Però que faries tu?, no ho sé... aquest no és el meu problema. Però que ho arreglin.

No és això, companys, no és això. Un respecte pels qui han esmerçat una part de la seva vida al bé públic. Potser el que s’hauria d’exigir, és que per presentar-se a un càrrec rellevant, s’aportés un grau de coneixements en forma de carrera universitària, màsters, diplomes, idiomes i mèrits que puguin enriquirr al seu currículum, com si fos una empresa. Oi...?

Foto: Google

dimecres, 1 de juny del 2011

ET VULL, VERD.


Vent suau i calent
que llambreja sobre el llac.
Blau amb ombres de cel,
verds embafadors,
verds perfectes d’una tarda
sobre el riu pla,
pitroigs, merles i caderneres.

Pau... on neixen els verds,
pau, on neix el vent,
on neixen les aigües?
Esgarrifances de jovenesa
damunt del verd perfecte,
verd llefiscós,
mentre el sol s’acota
i eixuga els verds impúdics,
esperant la nit
de les granotes verdes.

Verticalitats de formigó
i llàgrimes humides
amb gust a verd.

Foto: Francesc Borràs