Caminem Enric
pels camins del viure,
pel bosc i per les dreceres,
cap el nostre paradís
que volem aprofitar,
cap a les aigües
que no és poden perdre,
sobre aquesta terra
que tant estimem.
Un pas darrera l’altre,
tots dos, tots tres,
tots sis,
amics de fadrinesa,
caminem,
que el món tot just comença
i jo encara puc caminar.
pels camins del viure,
pel bosc i per les dreceres,
cap el nostre paradís
que volem aprofitar,
cap a les aigües
que no és poden perdre,
sobre aquesta terra
que tant estimem.
Un pas darrera l’altre,
tots dos, tots tres,
tots sis,
amics de fadrinesa,
caminem,
que el món tot just comença
i jo encara puc caminar.
Foto: Francesc Borràs, el tercer amic
5 comentaris:
Poder acollir l'optimisme dins nostre
sempre o quasi sempre... La valentia ha de ser el nostre fort... o sin, marionetes o ploramocadors... per que hi ha plor i plor, ni ha el que no es pot eludir... A seguir camí, Carles, amb dificultats o...Anton.
Llegir aquest post m'ha donat una mica de "mala consciència"... vosaltres aquí, amb aquesta vida saludable i jo, mentre ho llegia, menjant una mena de pa de pessic amb xocolata, del Mercadona, que deu ser de tot menys sa... però és que jo sempre tinc gana... i si no en tinc, mala senyal! ;-))
Antón, les he pssat tan p....perdó, magres, que are quasi no m'en sé avenir de que pugui caminar, descobrir i albirar la terra que el bon Déu ens mostra. I els amics de sempre, son com l'hissop que beneeix.
Jo també sempre tinc gana. Assumpta
no et preocupis per això, és senyal de que som vius i caminem.
Caminem... m'agrada molt caminar i entenc molt bé la teva alegria de poder fer-ho.
I de gana, mare meva! jo també en tinc!
Publica un comentari a l'entrada