DIGUEM GERMANA

Diguem germana i amiga,
On haig de buscar l’absència,
on haig de cercar el temps.
El gra de sorra,
l’angoixa constant
pel demà perdut
i les flors blanques,
marcides per la sequera
i mogudes pel vent.

El mar avui,
sempre en el mateix lloc,
ha tornat al silenci
i malgrat el sol,
absurdament blanc... brilla.
Fa ressol.

He acluca’t els ulls,
i una gavina,
s’ha mort amb mi.

Tenim tot el passat
que hem compartit
i que ens pertany.
Avui, aniré a veure’t,
faré bona cara
i et besaré. Bon dia.

UNA AMBULÀNCIA

Niii….Naaa…Niii…Naaa
I el munyoc de carn blanca,
s’escola pel forat de la vida,
mirant-nos amb ulls estorats.

Cada cop més serens,
cada segon més grossos,
més blancs,
més brillants.

S’excusa encara,
amb veu apagada.
-Perdoneu...
-L’stop...?
-perdonin,
-Déu meu...!

Niii...Naaa...
Arriben homes de blanc i groc.
el carreguen amb civera.
Se l'emporten amb cotxe groc,
El tapen amb flaçada blanca.

Niii,,,Naaa...Niii

El cotxe de blau.
S'ha acabat,
circulin...circulin,,,
i damunt el toll de sang,
terra,
tres grapats de terra.

Els homes de blau,
unes coordenades,
unes quantes guixades
son fotografiades.
I de una potada,
arramben una virolla
i una llum,
lluent i torçada.

S’ha acabat, s’ha acabat,
circulin... circulin...!
i sobre el toll de sang,
terra,
tres grapats de terra.

FA DIES QUE NO SENTO

Fa dies que sento
l'angoixa de la teva mort,
però és que cada cop et sento,
et sento, més aprop.

I saps ahir...?
just a Castellolí,
vaig jugar amb tu
i tu jugaves amb mí.

Després vaig pensar
que eres morta
i vaig buscar-te
dolçament per la casa,
vullguent endevinar
la teva aura,
per l'entreclaror
d'alguna porta,
sentint la remor
del teu aire.

Sense angoixa,
sense pena.
Una rialla,
una abraçada
i un bes a l'aire.
Et deia...
-vull venir amb tu.
Tu deies...
-és aviat encara... espera.
-vull venir amb tu...!
I tu vas venir a mí.

LA NAU DEL TORNAR

De la nau del tornar,
vull cremar el seu velam.
Però encara hi restarà
el vaixell de plom,
que vol ofegar-me.
Bufa el teu oreig,
la teva brisa de primavera
cap el port de Seralpuc
i deixa’m saltar al teu moll
abans d’enfonsar-me.

UNA GOTA DE TEMPS PASSAT

Una gota de temps passat,
un esglai de mort,
un sospir de vida
i un tornar a començar
la nova simfonía.

Trenar un nou jorn
amb cabells massa fins,
d’un avui massa buit.

Te n’adones companya,
si tu i jo no ens fem camí,
arribarà la mort negre.
Un aclucar d’ulls...
un buit infinit,
les nostres boques tan seques...

Vine amb mi a l’espai,
Cercarem el camí de Seralpuc,
Trenarem el tapís de l’univers.

COM RIUEN ELS TEUS ULLS

Com riuen els teus ulls,
lluents i d’esguard sincer.
Em parlen ara,
dels nostres vells amors,
de paraules passades
i de les nostres mans,
les teves com coloms,
les meves acaronant-te.

No tinguis pas por de mi,
no cal que parlis ara.
Deixa’t trencar
el pudor
amb la meva mirada
i mira’m els ulls
com sempre mires,
fondament... amb l’ànima.

NOMÉS UNA OBSESSIÓ

Només una obsessió
per viure els teus minuts,
per viure els teus dies
i un neguit
absurdament continuat
d’un mai,
que mai arriba.

Demà el temps,
però avui
tampoc ha estat
el temps d’estimar.

Tan assenyat...,
voldria posseir
un rampell de follia,
per abraçar-te,
estimar-te...
i no esser esclau
d’aquest seny feixuc,
sens mans,
sens braços,
eunuc,
capat,
imbècilment calent,
babau amant
i manipulador
de nits estèrils.

Potser valdria més,
engegar a la merda el treball,
la muller,
els fills,
a l’amant...
i dir-los que no vull
esperar Seralpuc.

Vull encara trobar
un pubis temptador
unes cuixes que m’abracin,
uns llavis humits per a besar.

Si ets tu...
deixa el teu llast
i vine amb mi.
Viurem el riure
i plorarem si ens cal.


Seralpuc és per a mi el reialme del mai, es el mon del desig, de l’esperança , de la follia, dels meus racons més íntims, del sempre i de les esperances més anhelades i quasi sempre impossibles.
És un mon, on la llibertat es la condició del qui no és esclau i es el mon de la saviesa i del equilibri.

JA SABEM QUE SERALPUC

Ja sabem que Seralpuc pot començar ara
i un alè fresc de llibertat
ens torna a ventejar
el nostre ametller de primavera.
I no tinc por,
que el vent,
s'emporti les fràgils fulles.
La flor, ja esta fecunda
i l'ametlló cada cop més fort
porta l'esperma d'eternitat.

El dia que vulguem prendre
el nostre troç de cel,
ja no sentirem
la cuïssor malaltissa i gasiva
de l'avaricia en l'estimar.

Som i no ens cal donar comptes.
La llibertat ve de l'home
i la fidelitat és el fruit del sentiment.

Demà, ens ajaurem a la prada de Seralpuc
i si vols,
sobre la flongesa de l'herba et besaré
sota l'hombra fresca del nostre ametller.

ALTRE COP

Altre cop la primavera
la pluja i el trò.
La platja are és llunyana
i el temps d'estimar
mai passa, mai pasa.

Més valdría
haver mort
amb la teva besada
i seguir eternament
amb el teu moment
d'amor i d'ansia.

SAPS...

Saps...
ahir va fer una calamarsada,
però també va tornar
a sortir el sol
i vaig pensar en tu, estimada,
ahir també, un roser impacient
no va esperar la primavera.

Saps...
avui amb l’albada
un esclat de roses,
ha fet sortir el sol al matí.

Saps...
l’oreig del vent
les fa moure,
ja torna a ser viu el meu jardí.

QUIN DIA MÉS CLAR

Sota del Rocar
i ha coloms de colors,
que volen entortolligant
les seves sendes,
sota el cel,
sobre el verd dels pins
i sota els núvols vigilants,
que juguen a fer castelleres
en aquesta primavera
inconstant i entremaliada.
Son com pallassos
giravoltant en l’aire
fent i desfent el seu camí
cap i vers el colomar blanc,
sota la carretera a la Virreina.

Ara tornen a envolar-se,
ens mostren la panxa vermella...
i ales de color verd tornassolat,
m’agraden més,
sense pintar
les tórtores salvatgines
que es posen sobre la barana,
per jugar amb els meus gossos
o els coloms sobre la mà
a les litografies d’en Alvar.

Coloms del colomar,
tórtores del meu jardí...
aneu en compte amb l’esparver,
ell vigila i vigila,
amagat des de la bardissa.

ORACIÓ PER LOLA ANGLADA

El Desembre de1984 Tiana i el grup Casa de la Punxa, va fer un homenatge a Lola Anglada. Vaig fer una poesia a la seva memòria i vaig tenir la gran sort de que n’Alvar la va escriure en gran format sobre una tela...

ORACIÓ PER LOLA ANGLADA

Monsenyor...
per què ploreu
si els llargandaixos
no ploren el Setembre.
I tu Narcís
D’ulls tan blaus,
cara rodona.

Ai, els meus àngels i follets,
diables i formigues
del castell arruïnat.
Cavaller de la llança
per què plores...

“Dalt del puig, ella voldria que el vent la prengués”
El vent del mai,
L’ha pres cap el Sempre.

“No tinguis por – diu el rossinyol”
Gatet, on és la Lola?
Dorm!.
Margarida,
avui no tanquis el balcó,
deixa arribar-li
els flaires de Tiana.

“M’estimaria més fer aquest viatge damunt d’una fulla”
Lola ja s’acosta la tardor,
et portarem totes les fulles
i en el carrer de les caputxes
hi cantaran els teus cucuts
i els teus mussols.

“Si n’eren tres tambors,
venien de la guerra
i el més petit de tots
porta un ram de...”

“Gavina !... Fa dies que visc a la mar, i diria
que m’ha pres un somni.
Diguem si l’estiu ja és fora. Si ha marxat,
tornaré a casa, que la mare i el pare passarien angúnia”
Pare nostre que esteu en el cel...
Doneu-li les gràcies,
I digueu-li que les nenes de col·legi
Encara esperen Margarida.

Monsenyor,
per que ploreu,
si els llargandaixos
no ploren al Setembre.

NO PLOU. ORACIÓ A LA MERLA

Estic esperant la pluja que no plou
i si no plou la pluja
hauré d’esperar en la secada,
la sequera del sol
que tot ho asseca
i torna les muntanyes rosses.
i les sargantanes inquietes

Esperant l’aigua
tant esperada,
esperant el núvol
que mai no arriba
i la tempesta que no cau.

A la mare li preguntava...
- Mare per què plou tant quan plou?
deia,
- per què s’omplin les deus
- i després ragin les fonts.

Encara no plou,
i espero omplir els càntirs
amb aigua fresca
de pluja nova.
Aniré a la font de Can Comes,
que baixarà a ple doll
i darem de beure
a la dansarina negra de bec groc.
Merla, merla cantora
que beus de la meva aigua
canta i crida la pluja,
dansa la dansa
de cada capvespre

Demà al matí,
desperta’m des del meu garrofer.
Veurem si les fulles
estan mullades
i si les bruixes es pentinen