dissabte, 26 d’abril de 2008

FA DIES QUE NO SENTO

Fa dies que sento
l'angoixa de la teva mort,
però és que cada cop et sento,
et sento, més aprop.

I saps ahir...?
just a Castellolí,
vaig jugar amb tu
i tu jugaves amb mí.

Després vaig pensar
que eres morta
i vaig buscar-te
dolçament per la casa,
vullguent endevinar
la teva aura,
per l'entreclaror
d'alguna porta,
sentint la remor
del teu aire.

Sense angoixa,
sense pena.
Una rialla,
una abraçada
i un bes a l'aire.
Et deia...
-vull venir amb tu.
Tu deies...
-és aviat encara... espera.
-vull venir amb tu...!
I tu vas venir a mí.

2 comentaris:

menta fresca ha dit...

hi ha moments estranys en la vida, que hi faig jo asseguda davant el meu portàtil sino rebre el teu escrit? primer agrairte la confiança per damunt de tot i dir que, cada cop en tenim mes d'aquets tipus de mals, una cosa t'he de dir, que mai deixis que ella vegi en el teu somriure, el teu patir. Plora a soles o en silenci, però a ella coratje i rialles, tendres caricies i paraules dolçes, bells records, converses....ella ja sap que l'estimes i ara tú també saps que jo us estimo.

Carles Casanovas ha dit...

Ets com un bàlsam...i sempre en el moment adequat. Podría ser que tinguessis el dò de l'obicuitat...