Com riuen els teus ulls,
lluents i d’esguard sincer.
Em parlen ara,
dels nostres vells amors,
de paraules passades
i de les nostres mans,
les teves com coloms,
les meves acaronant-te.
No tinguis pas por de mi,
no cal que parlis ara.
Deixa’t trencar
el pudor
amb la meva mirada
i mira’m els ulls
com sempre mires,
fondament... amb l’ànima.
2 comentaris:
en sóc gelosa d'eixes paraules, gelosa de la seva intensitat,
gelosa de la seva ànima....
aquest cop m'heu deixat sense paraula.
Si no tens paraula, escriu, parla, pensa i actua com ho de fer una dona. Com deien a París l'any 1968l'imaginació al poder !!.Al cap i a
la fi, és el que estas fent ara, cercar el camí del viure.
És molt no ?
Publica un comentari a l'entrada