Fa dies que sento
l'angoixa de la teva mort,
però és que cada cop et sento,
et sento, més aprop.
I saps ahir...?
just a Castellolí,
vaig jugar amb tu
i tu jugaves amb mí.
Després vaig pensar
que eres morta
i vaig buscar-te
dolçament per la casa,
vullguent endevinar
la teva aura,
per l'entreclaror
d'alguna porta,
sentint la remor
del teu aire.
Sense angoixa,
sense pena.
Una rialla,
una abraçada
i un bes a l'aire.
Et deia...
-vull venir amb tu.
Tu deies...
-és aviat encara... espera.
-vull venir amb tu...!
I tu vas venir a mí.
2 comentaris:
hi ha moments estranys en la vida, que hi faig jo asseguda davant el meu portàtil sino rebre el teu escrit? primer agrairte la confiança per damunt de tot i dir que, cada cop en tenim mes d'aquets tipus de mals, una cosa t'he de dir, que mai deixis que ella vegi en el teu somriure, el teu patir. Plora a soles o en silenci, però a ella coratje i rialles, tendres caricies i paraules dolçes, bells records, converses....ella ja sap que l'estimes i ara tú també saps que jo us estimo.
Ets com un bàlsam...i sempre en el moment adequat. Podría ser que tinguessis el dò de l'obicuitat...
Publica un comentari a l'entrada