GERMANA AIMIA

Estic buit, germana,
filla com jo
d’en Carles i na Maria.

I aquesta buidor
em preocupa, per què
ocupa la major part del meu temps.
I no sé que fer
amb l’esperança
i no la trobo, potser,
perquè no hi és...
i no hi és,
perquè s’ha diluït
en l’espai de les emocions.

S’ha diluït com la sacarina
del cafè del matí,
sens dir quasi bé res.
Sense el soroll
que s’ha de fer
amb el sucre i la cullereta...
donant-li voltes,
només queda
el terbolí del cafè
dins la llet de soja,
ara tant dolça.

Estic buit,
i tot em volta.
Fins i tot el temps,
el temps d’estimar,
que és tant fútil...
mai passa, mai passa.
Tinc por.

On restaran les emocions
les sensacions de viure,
germana aimia,
germana viscuda.

Restaré sempre amb tu
al costat de la lluna blanca

que tant ens mira,
ara que no és mou,
i que encara
llastimosament
el teu cor batega.
Restaré amb tu
i amb el silenci de l’espai
omplirem l’univers
amb els teus colors de vida.

Colors d’infinit,
llums del mai...
per sempre al meu costat,
germana aimia.
per sempre al teu costat.
Al costat d’en Carles
i na Maria.

La imatge està treta de Google papcat.blogspot.com

Moni...t’etimu molt.

I jo també,
filla meva.
Filla, dels amics
de l’ànima,
padrina
de sentiments
pregons,
...del fons,
de l’ànima andalusa
de la companyonia
i de Catalunya, com jo...
nét de La Puebla de Cazalla.

Neta del califat,
hereva d’ulls negres
i sirena de Pep Ventura,
gran califa de la sardana.

El garrofer, Moni
ha vist els teus jocs,
mentre tu hi pujaves.

Jo des de casa
Vigilava, la teva caiguda
segura,
des de la primera branca.
I tu deies...no és res
amb els genolls pelats.
No és res nena,
això s’arregla amb saliva. Saliva...?
Si, amb saliva dejuna...dejuna?
Oi que ja no et fa mal...? Ara ja no...!

Ni te’n recordes...

Garrofer, vell garrofer
amic dels meus fills,
avi d’antics amors,
còmplice de les nostres vivències,
notari d’antigors
d’esperances i futurs.

Demà, quan jo no hi sigui,
reseu
als déus del Rocar
i que la Mònica
els hi expliqui
que jo encara estimo
les nenes morenetes
d’ulls foscos
i mirada transparent
en mig de les garrofes.

Moni, t’etimu molt,
Fins on...?
fins al cel, fins a la lluna...
on la foscor s’esvaeix,
i els sons encara s’escolten.

EL PATIMENT

La iaia Rosa era tota una dona i va ser feliç amb nosaltres, però els darrers temps la cosa és va fer difícil... la vellesa, les malalties, el desànim i sobre tot, el dolor que li produïa una úlcera a la cama...
era diabètica. Els darrers temps s’havia aprimat molt.
Un dia per la tarda, quasi al capvespre, en arribar a casa, la vaig trobar asseguda al sofà, patint per un dolor, que ningú li havia provocat, llàgrimes avall i amb el silenci dels vells.

-Iaia què tens que plores ?
-No ploro. Hem cauen les llàgrimes.

-Vols que et porti alguna cosa ?
-No, no pots, no puc prendre res més.

Vaig assseure’m al seu costat. Tenia ganes també de plorar amb ella i em vaig emocionar. Jo que m’estimava tant aquella dona, volia
compartir d’alguna manera el seu dolor, la seva malaltia...

Iaia, li vaig dir –agafant-li la mà- T’estimem, t’estimo.
-Ja ho sé respongué, però per molt que m’estimeu per molt que m’estimis, el dolor continua.
-I jo també us estimo molt a tots vosaltres.

Vaig sortir a la terrassa a plorar sol. Era un covard i no era capaç de mitigar la meva angúnia... ni el seu dolor.

M'ESTAN ROBANT UN TROS DE CEL

M’estan robant un tros de cel,
m’estan prenent
un tros de la meva lluna.
La mar que brilla
sobre el negre,
s’ha mort de sobte
sobre el fosc del blau.

Els grills de la nit,
estan callant,
i els udols dels llops
mostren dents de plata.
I fa una remor
d’aire fred,
mentre, també em roben
els pins del meu Rocar i
les muntanyes
sobre La Casa Alta.
M’estan robant un tros de cel.

Son les onze,
i una au nocturna
passa sens dir res
per sota una boirina
a ran del terrat.
Només em deixa
un aire d’esgarrifança,
una remor de tenebres
i la brisa freda del silenci.

Les bruixes de la nit,
volen sobre escombres
de canya i espart,
i els llops udolen,
demanant que torni
la nostra amiga.
M’estan robant un tros de cel.

16 d’agost de 2008.

VULL SER EL TEU AMIC

Vull ser el teu amic
i somriure mentre plores.
Voldria ser el teu amic
i plorar pel teu riure,
si el teu somriure
no és sincer.

Vull ser el teu amic,
malgrat la distància
que ens apropa
i ens fa ser coneixedors
de les nostres mancances.

Vull ser el teu amic
encara que no parlem
ni les mateixes llengües
ni els mateixos mots.

Vull ser el teu amic
malgrat els freds
del teu país
i les calors
del meu meridià.

Vull ser l’amic
que et comprengui
des del país
del sol ardent.
Si n’és de fàcil...
l’amistat quan es vol
ser el teu amic.

Que els déus del gel
temperin els nostres mars
i facin més agradable
el bany de les nostres ànimes.
Vull ser el teu amic...

Per a la Merike i els meus amics finesos

Les llàgrimes de ...

Diuen alguns que són de Sant Llorenç, per allò de la proximitat del aniversari del dia, que és commemora la seva mort a la graella a l’any 258. Va ser ràpid, un volta i volta, el pobre era tant prim...

A les onze vaig asseure’m a la terrassa i seguint les normes del Manual del Bon Observador, vaig posar-me la cadira orientada al Nord, lleugerament Est, com si diguéssim assegut mirant cap a L’Escala (Empordà) i vaig esperar mirant al cel.
Al cap de deu minuts, respectuosament li vaig demanar al meu amic en Llorenç, que per aquelles coses de la història és Sant, fes el favor de plorar de una vegada, patiria menys ell i jo, doncs començaven a atacar-me els mosquits i jo disposo de unes pistes d’aterratge més que considerables, per fer-hi un bon àpat.
Ni un estel volador, ni una llàgrima. Res. Però com que els mosquits no picaven, vaig esperar i vaig endormiscar-me.
Fatal !!! És el que estaven esperant. Tot de una , una picor i angúnia pujava dels meus turmells i bessons. M’havien atacat per sota, quasi a ran de terra, per la reraguarda i a traïció. Bona nit estels, bona nit Llorenç.

POSA-LI EL XUMET, ÀLVAR

En el cent i deu
ha arribat un pintor que pinta,
un pintor que pensa,
és un mestre pintor.

En el cent i deu
hi ha un replà sense portes,
dues cases obertes
i un Ford Capri parisenc.

Temps de joves amants,
“escargots” a la Coupole,
“La grand Bouffe au cinemà”,
Cavaller amb la mà als... d’esquitllentes !!,
les mans... sempre les mans
i coloms sempre blancs.

En el cent i deu
xarampions i varicel.les,
sempre Dolors i criatures,
sempre panxes i bolquers.
En Carrero volador
i Franco que no es mor.

Àlvar posa-li el xumet !

Temps de roses i Roselles,
de flors i de colors,
mentre “ l’avi Siset ens parlava”...
i ens ho havia de dir
“la veu tremolosa i trista d’un campanar”
en un Sepharad en blanc i negre
i Torredembarra en el blau.

Ai, amic de seixanta i deu,
deixem-nos abocar
també en els temps passats
i diluir-nos en la pregonesa
de la nostàlgia,
dels sentiments, dels esguards,
de les remembrances.

És com ara ?

És com mai...?

És l’instant d’unes vides,
potser l’espai...

Ai, amic de seixanta i...
en el cent i deu
ha arribat un pintor que pinta,

És amic, mestre i pintor.

Per més informació de n'Àlvar mireu aquí.

REGIRANT UN VELL CALAIX.

Avui ha sortit de la presó un impresentable com pocs. Un assassí terrorista, sense ànima, mirada glacial i encara ressentit pel tracte rebut. L’he apartat del meu pensament i he començat a mirar coses en un vell calaix. He trobat un escrit de dos fulls, enganxats per un clip oxidat i l’he llegit. Després de tants anys encara és actual segons el meu parer.

Encara ni tant sols s’endevinaven les llums de l’albada, el van treure amb les mans lligades a l’esquena i un tros de bufanda negra tapant-li es ulls. Sense pietat per l’innocent, dos trets al clatell de l’enginyer Rian,

pel bé d’Euskalerria, per major glòria dels gudaris, per la heroica lluita cap a l’ independència.
Va ser ben estudiat. Ompliren el cotxe de goma dos i els racons que quedaven buits, amb bidons de gasoil. Ho van aprendre bé al Nord d’Àfrica en un curset accelerat del bon heroi. El que no faci el foc i la metralla, ho faran el fum i la manca d’oxigen. No va caldre pagar el tiquet... I així arribaren a la glòria i al èxtasi els lluitadors d’Hipercor a Barcelona, després de baixar fins el soterrani ple a vessar d’automòbils. Booommm !!!. Meravellós, quasi trenta morts i cinquanta ferits, intoxicats i psicològicament tocats per tota la vida.

A Vic, la cosa va ser diferent i molt més fàcil. Només es va haver d’empènyer el cotxe - bomba, carrer avall, amb la direcció bloquejada. Va entrar com un autèntic torpede. Dins del pati ple de gent i criatures. Els 300 Kgs. d’explosius i metralla, es van fer sentir fins l’últim recó d’aquest món. Inoblidable la cara d’un guàrdia civil, ensangonada amb les restes i la sang dels innocents.

I els ulls del funcionari de presons Ortega Lara, enterrat en vida.

I Miguel Àngel Blanco.

I en Múgica.

I en Tomàs i Valiente.

I N’ Ernest Lluc.

I tots els altres, que no sé ben bé si no recordo o el cervell es nega a recordar.
I això ho diu un català que creu en la llibertat i la independència del seu país... dependent.
Escric això amb l’ànim serè i la consciència neta d’odi. Estic segur però que mai no podré oblidar. Tal vegada la boira del temps apaivagarà les memòries i un dia des del més profund menyspreu arribarà la indiferència.
Que mai la sang es pagui amb sang, que mai parlin en nom de cap Pàtria. Que el silenci dels morts ofegui les seves paraules.
Però voldria recordar a n’Aznar, Rajoy, Zapatero i en els espanyols, que Catalunya va votar majoritàriament SI a la Constitució.
Però la veritat és que com acte previ, no sento la necessitat imperiosa de jurar cada matí la Constitució. Si tant em premen, hauré de canviar la meva promesa constitucional per un “imperatiu legal”
Jo tampoc oblido els Gal’S & Co i la tortura i mort de Lasa, Zabala

i vint-i-sis cadàvers més que també protegia la Constitució.
Que els meus amics són del partit que volen i pensen com volen i si volen, distint de mi. A Déu gràcies.
Que el model d’ Espanya del Sr. Aznar, per cortesia, és tant respectable com el meu.
Jo penso encara que seria millor el model de “Les Espanyes” d’abans d’ Isabel II ( fi del segle 19), per no anar abans dels Borbons.
Això de l’Espanya única és un invent esperpèntic com el de la megabandera instal•lada a Madrid.
Aquesta megabandera, és tan grossa i tant pesant que ens pot provocar una síndrome d’asfíxia. I això és perillós, molt perillós.