Amb aquestes màquines fotogràfiques que fan miracles, he anat fotografiant els racons, carrers i indrets que els Casanovas del segle XIX haurien viscut, patit i gaudit. He fet les fotos una mica a l'atzar, deixant-me guiar per l'instint i per saber el què havien sentit els meus àvis veient els mateixos paisatges i flairant les mateixes olors i aires. Ara a casa, tot escoltant música dels meus temps, assajo la possibilitat de passejar pel noucentisme Sant Andreuenc... I no sé si és la màquina, la música o jo, que em transporten en un viatge pel temps i l'espai. Mentrestant les cançons de Françoise Hardi em transporten cap a la meva jovenesa passada, en companyia dels meus amics de sempre.
Quina llàstima que Barcelona absorbís Sant Andreu, les administracions municipals successives han malmès el poble, ara barri de la gran capital. Si més no encara queden racons per retrobar i enyorar. És una feina impossible retornar tota la arquitectura malmesa.
