CIURANA

Veníem de l’Arbolí i estàvem cansats de tantes “maniobres”, l’un darrera l’altre, l’altre darrera d’un. Un pas més cap a Ciurana, a dalt ens esperava el ranxo i sobre tot l’aigua. Les motxilles pesaven i el fusell encara més... Què hi fotem aquí a ple sol, en aquest mig dia del setze de juny de 1963?

Anem a cercar la darrera petja del cavall de la reina mora enamorada. La llarga corrua caqui feia olor a suor de “tigre”. Tot d’una en Castells que tenia una “ràdio de transistors” la posa en marxa i sentim al locutor Juan José Castillo, que era el cronista - notari de les retransmissions tennístiques crida:

“Entró, entró... señores las palmas hechan humo!!!”

En Manuel Santana acabava de vèncer al francés Darmon per 6-3, 6-4, i 10-8, després d’un inacabable tercer set. El nostre immarcescible esperit patriòtic ens va corprendre, i sinó vegeu-ne les imatges, la guerra de la independència no havia acabat.

EL SILENCI DE LA NEU

M’ha despertat un silenci
de mantellina blanca.
Fora, ocells muts i amagats
s’arrauleixen enfredolits
sota els romanins i els grèvols.

Estic bé sota les flassades
de llana, pesants i aspres,
en una cel•la emblanquinada
i un llit que grinyola sorolls
de somier antic.
Flaires a florit i a rònec.

Escolto la calma del meu repòs
i miro en les parets
dibuixos dels escrostonats
de calç antiga i laminada.

L’aigua és freda
dins l’aiguamans de la tauleta,
com el glaç de fora,
com el meu silenci,
com aquesta matinada
sobre la mar plana.

Fotos cedides per la Família Canas

NEU

Fa dues setmanes va nevar, no és cosa impossible a Tiana. Dalt a La Conreria quasi bé dos pams, l’amo del Restaurant de Hijo de J. Autonell amb bufanda, abrigall, mitjons fins sota genoll i pantalons de vellut, pensa que avui no farà negoci. La carretera fins a baix al poble està feta un desastre, les rodes de la tartana no troben les roderes i el matxo s’espanta, sense la guia que el subjecti. Ahir ja s’ho pensava i veient el cel de color “panxa de burro”, va afanyar-se a treure les taules i cadires de la terrassa. De totes maneres en Roisin que és un fotògraf francès que va venir de Barcelona, diu que em farà unes postals per la posteritat i que és una oportunitat única, qui sap si d’aquí a un segle les faran sortir pel “Facebook”, que és una cosa mot moderna i que la gent quan no té res més a fer, hi “penja” coses. Jo, que tinc tot el temps del món, faig un “post” a un “blogg”, que en diuen “el Rocar de Tiana”.

Al “Hijo de J. Autonell” li hauria agradat que les seves postals és “pengessin” a “Internet”... per tu doncs des 1912 després de 104 anys de la nostra història.

Agraïment especial a la família Canas, que van traspassar-me aquests documents tan valuosos. A partir d’avui publicaré cada dia, una a una, aquestes postals, autèntiques joies del nostre poble.

LA CREU DE TERME

Sortint de les tenebres
de l’amagatall del diable,
he sortit de la foscor
i m’he acostat a la llum
d’un cel blau sense cap boira.

Glòria a Déu en les altures,
he trobat la Creu de Terme,
que ens recorda qui som,
què som i d’on venim.

És airosa aquesta creu. Jo, quasi bé mai he estat d’acord amb aquesta religió, llevat de quan era menut i que vaig ser batejat, confessat dels terribles pecats que malbarataven el meu esperit, combregat, , confirmat, i casat després. De moment no en tinc cap ganes de separar-me, sóc prou feliç amb la meva esposa, ( ara en diuen parella ). Malgrat que no he estat un bon catòlic, i menys apostòlic, no renuncio a la meva condició de romana.

És evident que els romans van deixar-nos la seva cultura; els grecs els sentiments, la democràcia i la política, els fenicis el mercantilisme i els jueus el sentit venjatiu, allò de “tal faràs tal trobaràs”. Entre tots han conformat el meu sentiment “occidental” i la meva consciència; no hi vull renunciar. Deu ser per això que no renego de Crist i encara quan em va bé m’agrada entrar a una església, resar un Pare Nostre i si convé, seguir la Missa. Sense complexos, això si, absolutament crític; no estic d’acord amb quasi bé res del que diu el senyor Rector.

Però per opinar i criticar ho tinc de fer des de dintre, des de la meva occidentalitat. Jo, sense menystenir altres confessions, faig militància “dels meus”. No vull apartar a ningú, no vull però que em facin fora dels meus principis i convenciments ètics, socials i polítics. Sóc aixís.

EL PASSATGE CAP A L’INFERN

La Fecsa no enganya. Si obrim aquesta porta, ens portarà cap l’abisme on no se’n torna, en mig de llamps roents de mort segura. L’indret tampoc enganya... Passatge dels Pins del Dimoni, amb tota l’emoció de la cosa desautoritzada, privada, vetada, il·lícita, secreta i indisponible. Me’n moro de ganes d’entrar-hi; com deu ser?... Una cova amb teranyines i rats penats amb ullals vermells i ensangonats?

Tornaré cap a casa, hi estaré més segur. Demà, però hi passaré una altra vegada. El cadenat està fermament instal·lat i no es veu feble, els Diables de Tiana no han sortit encara del seu cau i a mi m’agrada passejar cada dia per aquest indret.

La meva Tiana, el meu país estimat, la meva amant, el meu desig... el meu emmerdador de parets preferit.

ART CRUSPINERA

No sé perquè, però em recorda al poeta visual Joan Brossa. Jo si fos de les dignes autoritats de la vila, a l’encarregat de les pintades dels carrers de Tiana, l’honoraria amb el “Premi Especial del Bon Gust”. No sé si és un mal operari o un poeta, però m’agrada la seva displicència, prefereixo la segona opció en el seu quefer. És tant senzill dormir i fer somniar als altres... Pels que tenim el privilegi de poder passejar per Tiana, és reconfortant saber que no tot està en ordre, que les coses tècnicament perfectes, no sempre són les millors. Sóc tant vell que m’agrada la imperfecció i el desori. És, l’ordre meravellós del caos i també funcionem, oi?

EL MALPARIT

Darrera l’Escola Lola Anglada, a Tiana, hi ha un carrer nou, el Carrer Carme Donada, una dona que del servei a la seva comunitat en va fer vocació: Llevadora. Escric aquestes paraules amb indignació, però absent d’odi. Haig de parlar d’aquesta barrabassada, perquè la única cosa que la Carme haurà fet en la vida és el bé. Jo no sé quin odi anarquista podia generar la Carme Donada, la llevadora de Tiana i mare, via conducte uterí, d’una gran quantitat de tianenques i tianencs. Més aviat voldria suposar que l’autor d’aquesta bretolada ho ha fet per diversió, per que així li rota, perquè com que no sap que és l’anarquisme, li fot pel broc gros. Que es fotin!

Escric emprenyat per l’ofensa a la Carme, perquè la meva mare també va ser llevadora de poble i la meva germana també, i jo sé molt bé, que una llevadora rural no té hores, ni dies, ni nits i no és mereix que li embruti la placa del seu carrer un mal parit que es creu ser anarquista.

Saps Carme, tu i la meva iaia Júlia sóu de les poques persones, que en vida i de forma democràtica us han posat un carrer al vostre nom. A tu t’hi han afegit “llevadora”, a la meva àvia li van afegir l’any 1932 i a La Rinconada, Sevilla: “maestra” ... no és casual, oi?

Per cert convindria que l’Ajuntament netegés aquesta placa. Fa ja massa setmanes que està així.