NEGUIT

Em costa no creure en Déu. Fa dies que em llevo abans de l’albada i contemplo amb la tassa de cafè a la mà, com de suau arriba la llum sobre la mar negra, després blava i a la fi rogenca. És bonic viure, veient el sol com s’aixeca darrera els núvols i que poc li costa inundar l’horitzó  amb la pau eterna de la matinada. No estic tranquil però. Quasi sento vergonya d’aquest èxtasi matiner. És una qüestió d’equilibri. No és lògic que jo pensi en tu i amb tu i no pensi amb tants d’altres que pateixen.  Déu que hauria de ser just, seria bo que em prengués una mica dels meus esguards i els hi retornés als meus germans que no en tenen.

Foto de Manuel Gil Jiménez.

TORNANT

Tornant per l’avinguda del viure m’he trobat a un vell amic, que venia del passat a cercar la meva via. Era el meu pare que venia de la guerra, de la misèria, de l’escola de nens, de la tristor i de l’esperança.

-On vas?... m’ha preguntat.

-Ja vinc papa... avui no em trobo massa bé i t’enyoro. Penso tant en tu...

M’ha dit que m’esperés i jo li he dit que l’estimava.

-Ja ho se fill. I tot d’una he sentit la seva mà molsuda acaronant-me les galtes.

-Fins aviat pare.

-Sí, però no corris que jo no em mouré.

   

“DÉJÀ VU”

Recordant  Eleuterio Sánchez "El Lute" i Juan José Moreno Cuenca "El Vaquilla"

Els joves ho troben com una sensació nova, per a mi és com retornar a la jovenesa, quan estudiava el batxillerat i fins i tot la carrera. D’en Franco i de “la Formación del Espíritu Nacional” no en fotíem ni cas, ens feien estudiar i examinar d’allò que nosaltres en dèiem en to despectiu “La Política” i normalment sempre aprovàvem, perquè sinó,  no podies acabar el batxillerat o els estudis superiors. Era una “maria”...com la religió o la gimnàstica. La societat estava dividida entre el món real, el del dia a dia dels mortals i l’imaginari del franquisme que vivia en el seu núvol d’afalacs endogàmics. Per ells era el “ como Juan Palomo... yo me lo guiso y yo me lo como....” . Sempre vam conviure amb la corrupció i les corrupteles. Ho aguantàvem com una qüestió inevitable e ineludible del règim. No teníem altra opció. Era una cosa d’ells i que quan el dictador desaparegués, també s’extingiria, com un llumí als dits... bufant.

Doncs no. Ara no hi ha corrupteles sinó corruptes a escala sistemàtica, sistèmica, organitzada i fins i tot industrial. És la degradació com a sistema de vida i com un sistema filosòfic. No puc plegar, perquè encara tinc l’esperança que ha de tenir un demòcrata, però se m’ha acabat la paciència i sobre tot se m’ha acabat la bufera. Però l’endogàmia continua i arriba a ser hereditària, és fa asfixiant. Si la cosa perilla, correm-hi tots... muntem una altre comissió de control i s’ha acabat. En temps de la dictadura això no passava, perquè “com ara”, no hi havien delinqüents amb corbata, només els pispes que furtaven gallines i coure. Se’ls hi aplicaven la llei de fugues i s’ha acabat.     

Quina pena, la lluita continua...

Imatges del Google