Estimada Maria:
Acabo de llegir la teva postal del passat i puc observar que malgrat el temps transcorregut, la Conreria, era tant maca com ho és ara. Puc assegurar-te que no ha arribat amb retard, és simplement una cosa de la relació temps – espai , és a dir, que de fet no ha passat el temps. Només han canviat les circumstàncies. M’entens oi?
Els pins tan nostres, estan quasi bé igual però sensa esporgar. Els forns de llenya, ara són de “gasoil”,que tu no saps què és, i diuen que contamina i el treuen del petroli i també diuen que s’acabarà... Buf... no et vull embolicar!
Ja li he dit al teu avi que vingui més aviat. Jo vindré una mica més tard amb el tren de les cinc i quaranta i cinc, és a dir el de tres quarts i cinc de cinc de la tarda.
Tu estàs en el cel i jo estic ací a la terra, a la teva Tiana. La Conreria està tal i com tu la vas deixar i la carretera està asfaltada. Ja no hi passen carros amb rodes de fusta i llantes d’acer. Ara hi passen cotxes amb pneumàtics de goma que no deixen senyal. Ara, La Conreria és un parc natural, que és diu Serralada de Marina.
Els pins tan nostres, estan quasi bé igual però sensa esporgar. Els forns de llenya, ara són de “gasoil”,que tu no saps què és, i diuen que contamina i el treuen del petroli i també diuen que s’acabarà... Buf... no et vull embolicar!
Ja li he dit al teu avi que vingui més aviat. Jo vindré una mica més tard amb el tren de les cinc i quaranta i cinc, és a dir el de tres quarts i cinc de cinc de la tarda.
Jo, també t’envio vía internet molts, molts petons i una forta abraçada.
Carles.
Tiana, vint-i-nou d’Abril de dos mil onze.
P.D. Perdona’m per haver tardat tant a contestar-te, t’estimo molt.
