A la tarda,després d'una llarga migdiada i una pluja suficient, hem decidit anar a buscar cargols al torrent, sota casa. Hauria d'haver-me equipat convenientment. Just després de recollir el número 12, han començat a menjar-me les cames els mosquits devoradors d'homes. La meva dona ha pogut resistir, jo, com un covard, he fugit cap a casa i m'he untat de Celestoderm fins el genoll. La Dolors ha seguit i ha recollit més de quatre quilos de banyuts. El diumenge sabràn els meus fills, quin gust tenen els cargols salvatges alimentats d'herba i no de pinso.
Fa molt temps que no escric rès en el meu blogg. Els meus sentiments y creences continuen sent les mateixes, si voleu, mes radicals, més accentuades i sobre tot més fermes que mai, el que passa és que els esdeveniments són massa precipitats i importants per poder- los digerir amb ordre i concert i reflectir-los en un escrit de tres centes paraules. Estic esperant amb totes les ganes el proper onze de setembre. Tota la família, dona, fills, néts, amics i jo, anirem a la carretera a Montgat i a les 17.14 unir amb les nostres mans i els nostres cors, per a demanar i exigir. La independència de la Pàtria. No havia mai suposat que un dia viuria aquest moment i en dono gràcies a Déu.
S'apropen temps difícils i complicats. No m'espanten. Hem de donar TOT el nostre suport a les dones i homes que ens governen. Malgrat les calumnies que anirànt sortint, malgrat les amenaces i pors, hem de resistir la presió dels que no volen escoltar ni sentir.
