ERA UNA DONA LLIURE

Era una dona lliure,

era una mare lliure,
en un temps republicà,
on les dones eren dones
i on les llibertats començaven,
a madurar,
on el viure,
era esperança
i les esperances
eren sucoses i dolces
fruites del gran arbre
del bé ... i del mal.

Després d’això,
res mai va ser igual.
Aquest poble va perdre
la innocència dels justos
i la memòria
dels seus infants.

La teva mirada, Maria,
honesta, segura,
de mare que sempre espera,
de dona que sempre estima,
de femella valenta.

La Júlia, la més gran,
amb cuetes rialleres,
na Maria Rosa,
cara rodona i feliç,
com ara... germanes.
Quasi...
en l’ eternitat.

JULIOL

Avui,
la meva merla
no canta, està ofegada
per la xafogor
d’aquest juliol
ple de llamps
i de calitja agafallosa.
Xerriquen les cigales.
I penso amb tu,
Malgrat, les meves
senils velleses
i malgrat
les ànsies presents
de records mai oblidats,
de migdiades impossibles
i de desigs de futurs
que mai no vindran...
Malgrat tot,
malgrat el pas del temps,
malgrat els temps passats.
Xerriquen les cigales...
i penso amb tu.
Amor, penso amb tu,
i xerriquen les cigales.

D'avui, no passa

Vaig a veure a ma germana. Ahir hi volia anar, però no sé si laperesa acumulada, feia o em produïa un decandiment de l’esperit.No podia moure’m, la mandra era més forta que jo i a mig mati, vaig trucar... no vindré, Jaume cunyat, germà.

No sé si li vaig dir una mentida al dir-li que no hem trobava massa be, però amb el sol que queia, no tenia humor per anar-me’n a fer setanta quilòmetres, però ara quan acabi de fer aquest escrit em
rentaré ben net i aniré a veure la meva amiga de l’ànima. Aquella que va ensenyar-me a viatjar per l’espai, camí de la lluna...

Hola tu !
I l’agafaré de les mans.
Sempre les mans,
com coloms malalts,
com aus que no poden volar
però que s’enlairen
fins més enllà de l’horitzó.

I volarem per sobre els cels
de la casa vella,
tot escoltant
les nostres orenetes
que hi fan niu
sota el terrat,
sobre els nostres
miradors d’estels.

Son les vuit del vespre, ja he tornat d’Igualada... estic trist, la cosa no m’ha agradat gens... ja m’ho esperava. Hem d’esperar i confiar més.

HORABAIXA

Ahir,

a la vesprada, com cada dia,

vaig asseure’m

damunt del meu terrat,

veient com el meu Rocar

s’ enfosquia,

lentament,

de mica en mica.

No passaven avions,

i de sobte lluny,

sobre el Vilassar

d’aigües tranquil·les una llum

en el cel,

i vaig pensar en tu

Horabaixa...te’n ve un!

Estaven esperant,

que tu o jo sortíssim

a la balconada

amagats darrera l’horitzó.

I la bogeria...

Un, dos, tres,

quatre amb el que estava

amagat darrera casa

i va passar molt baix

amb soroll xiuxiuejant,

provocatiu,

dient...

ja som aquí!

I van arribar els d’Eivissa,

de Son Sant Joan

i de Maó.

A Barcelona, hi falta gent.

hora Baixa,

estigues amatent.

De la ratlla de la mar

en queden només

els meus sospirs,

i dels brogits

el record.

Negre nit de creuers camí

no deixeu rastre

en la meva mar negre,

demà pel matí serà blava.

SE M'HAN PICAT LA DONA

Aquest matí, la meva dona ha d’anar al CAP. S’ha aixecat amb unes “faves” al braç, que cada cop es feien més molestes i doloroses, amb una picor insuportable i una angoixa creixent. I una altra a la mà que era la pitjor, completament inflada!
Li han receptat un antídot i fred, sobre tot fred. Haurem d’emigrar al pol, que suposo no n’hi hauran de mosquits Tigre...
Ves per on, tota la vida vigilant-la i ara ve un Sandokan de Malaissia i em pica la dona amb nocturnitat. Hauria d’estar prohibit, ara començaré a desinsectar la casa. No sé si comprar “flit” o un fusell “mauser”, com aquells de la “mili” a Castillejos. L’armament no és el meu fort, la fumigació tampoc, doctor que haig de fer... després ens diuen tot allò de l’ integració multicultural i multiétnica...
Com diria en Jordi Pujol ...Això no pot ser...!!!
- Qui és el responsable en seguretat ?
- En Saura !
- Saura dimissió, Saura dimissió...
De totes maneres no crec que el Molt Honorable Conseller de Governació hi tingui res a veure. Sanitat? Tampoc, deixem-ho així,

sembla ser que és conseqüència de les migracions no controlades.

La culpa a ben segur és d’en Moratinos, afers exteriors.

Que no els hi demanen passaport als mosquits Tigre?

EL BANY

A casa , quan ve en Quico arriba la revolució. Al final quant se’n va, s’han de deixar totes les coses en ordre. Joguines incloses.
La cara i els nens nets i tot en “estado de revista”.
Del que no estic massa segur és qui ho fa , si ell o sa mare, son pare o la iaia. Però cal reconèixer que el resultat ha estat reeixit. La cambra de bany ha aguantat la dutxa de la iaia del avi, el bany de l’Abril, d’en Quico... això funciona.

AIXÒ NO ÉS LA SELVA

Això no és la selva,
només una fulla de palmera.
Al meu jardí hi ha,
tots ho sabeu,
un garrofer vell.

La veïna va llençar
una palmera també vella,
...em llençareu també a mi?
també en sóc de vell.

La Dolors,
la meva esposa
va preguntar-li al garrofer...
- t’importa que et posi
una veïna tropical...?

El meu garrofer no va contestar,
I la Dolors li va endinyar
la selva al seu costat.
I l’arbre, vell ara
n’està orgullós del seu
fill palmífer...i veu
com creix i creix,
però jo m’estimo més el garrofer.

Arbre de fortes
i fràgils branques,
i de bells i vells records.

FOTO: JORDI

LES GARDÈNIES DEL MEU GARROFER

Han començat a florir
les gardènies del meu garrofer.
El meu garrofer no fa gardènies,
però sota la seva soca,
la meva Dolors n’hi va plantar una,
no viurà...
i és va fer la vida.

És un goig veure-les ara,
Tan ufanes sota
el seu arbre,
que les ha afillat,
tant oloroses...
sobre tot quan es pon el sol.

Són la llum del meu jardí,
del meu jardí de flors,
sota les branques
i fulles de l’arbre vell,
del meu gran amic.

D’històries gravades,
d’històries viscudes
sobre l’herba,
que ha estat el jaç
de molts amors de Tiana,
a la Plaça dels Enamorats.

Flors blanques,
flors immaculades,
d’ànimes verges
i olors sensuals,
olors de nupcials desitjos
i perfums de realitats.

FOTO: JORDI