dimecres, 28 de novembre del 2007

Soc un Dino escamós o un mamut pelut?

Avui la meva dona m’ha portat d’una caixa de ferro de “seguretat”, que estava a terra en el meu despatx a la feina, una relíquia dels meus disset anys. Haig de confessar que és absolutament infumable; és ben veritat que “con Franco” vivíem millor. No podia imaginar, que el que llavors intentava escriure , fos tant dolent i cursi. Però refot, era el temps que jo ja arramblava amb els Platers i la Françoise Hardi, la Pétula Clarc, els Cinco Latinos, en Charles Aznavour i l’estrena del Rock de la Cárcel al Cinema Mariland amb n’Elvis, movent-se com un possès.
Definitivament no he estat tocat pel do de l’erudició ni l’escriptura. Abans de cremar- les o llençar-les, esperaré un temps. Un bon amic m’ha dit que no les llenci, que és un record d’un moment. Concretament una“poesía” és del vuit de Gener de 1963, recordo molt bé la circumstància i va ser després de un “guateque” amb “ponche” d’en Manolito al menjador de Can Cisco Borràs. Feia massa fred encara per anar sota la figuera. Arribant a la pensió ho vaig escriure. No us preocupeu. Si resisteixen el foc, pot ser que “en la intimidad”, i sense gravadores un dia surtin a la llum, amb la meva vergonya,

dimarts, 27 de novembre del 2007

NIT

Nit
de llarg insomni,
dorms al meu costat.
Núvols blancs
sobre el teu cap.
Jo guardo, vetllo i vigilo
el teu respirar pausat.

Sorolls de tenebres
neguitegen el meu son.
A fora els arbres,
xiulen danses macabres

Un llampec.
Un tro.
L’ensurt.
Els gossos gemeguen

Ja plou, un diluvi de gotes grosses
i la pedra s'estavella,
ragen les teulades.
Clareja, el silenci.
La son,
La pau.

dijous, 22 de novembre del 2007

I ELS TEUS ULLS

I els teus ulls
van veure venir la besada
i jo no hi era.
I els teus llavis
van xuclar uns altres llavis
i jo no hi era.
I els teus pits
van florir de joia
i jo no hi era.
I el teu ventre
va desitjar un altre ventre
i jo no hi era.

I jo, que si t’estimava,
no vaig fruir
ni del teu bes,
ni dels teus llavis,
ni dels teus pits,
ni del teu ventre.

Hauré d’esperar
que s’acabi la tardor i l’hivern.
Quan arribi l’abril,
si la meva timidesa ho permet,
et diré que et desitjo.
Si llavors em dius que no,
m’arronsaré d’espatlles
i buscaré un nou camí.

dimarts, 20 de novembre del 2007

REFLEXIONS SOBRE EL VIATGE A CASTELLA

Ha sigut una estada curta i al mateix temps agradable. Quatre dies han estat bé, molt bé; just per no fer-se pesats. El paisatge, castellà, “ messetari”, auster i monumental. Àvila per mi, la millor. Equilibrada, senyora, amb un pols just i equilibrat de provincianisme. Una vila per gaudir-la i per aprendre a estimar-la. Molt acurada i gens carrinclona, neta, és una vila per asseure-s’hi i anar-la veient de mica en mica, combinant les passejades amb la gastronomia. Cap pintada o graffiti en els murs i parets. Cada dia per sopar començava l’àpat amb sopa castellana, una veritable delícia. Un passeig dins del fred sec i estimulant, feia pair el sopar abans d’anar a descansar. La sorpresa del darrer dia va ser que a l’anar a pagar, el conserge de matinada, parlava un català mes que acceptable. A Àvila us recomano L’Hotel Palacio Valderrábanos a la Plaça de la Catedral. Des d´avui, per mi la capital de les Espanyes serà Àvila i això que no he visitat “el BRAZO INCORRUPTO” de la pobre Santa Teresa de Jesús.

Llàstima de Segòvia, l’aqüeducte una meravella, l’alcàsser és un castell de fades. En Harri Potter s’ho passaria bomba. Però han convertit la vila en un basar, on venen espases, punyals, navalles, katanes japoneses, punyalets de fulla automàtica, d’aquells que serveixen per a matar amb una molla, banderes constitucionals, banderes amb la gallina, banderes amb el “toro de Osborne”, mentre els diaris ens mostraven la ministressa, inaugurant els AVE per totes les Espanyes, dient una quantitat de bajanades que hem feien caure la cara de vergonya. Però els dats pel sac som nosaltres, els catalans insolidaris. Serà veritat que els dolents som nosaltres? Han tingut l’habilitat de fer-nos creure, que a més de ser imbècils i cornuts, el que ens passa es que no sabem administrar les nostres mancances. Això sí, els cartells lluminosos informatius de les autopistes (“iluminadas por supuesto”) ens anaven dient, ACCESO AL VALLE DE LOS CAIDOS CERRADO, era per fer propaganda! El 20–N, tots els falangistes desfilant militarment amb les corones per dintre la Plaça de Cuelga Muros. Quins collons! Quina memòria històrica !

Bé, tornem al turisme... Dissabte turisme a Toledo. “Mi general el Alcázar no se rinde!”. Mes de tot elevat a la enèsima potència. Gallines per tot arreu. Més espases, catanes i estris punxants. Les banderes constitucionals una pura anècdota, aquí també acompanyat de les àligues bicèfales de “Carlos Primero de España y Quinto de Alemania”. Estic cansat i em fa mal la cama, estic temptat de comprar-me una bandera amb un brau i oferir-la a l’ajuntament de Tiana, per hissar-la l’onze de setembre que ve . “La guerra ha terminado”. L’hem perduda.

dimecres, 14 de novembre del 2007

MARXEM A CASTELLA

Fins dilluns, ens n'anem a Castella; Sòria, Segòvia , Àvila i Toledo a passar fred. Sort que anem amb bons amics. A riure una mica i disfrutar del cochinillo .Seguiu llegint les meves poesies, i si us plau critiqueu-les, però no massa, amb indulgència. El meu Blog en castellà és SALUT IN PRO DIVISA
Adéu
carlesdetiana@ya.com

dimarts, 13 de novembre del 2007

NÚVOL D'ESTRELLA

Núvol d’estrella
i horitzó de nou dia
i cada dia, dia demà,
esperant que demà torni.

Qui pogués fixar el jorn
i saber que la circumstància
tornés encara,
esperant que mai passés
sabent que sempre passa.
Et torno a veure
i espero que passi,
pensant que el remolí d’espai
em faci el temps més curt
i més llarga l’enyorança.

Núvol d’estrella
i horitzó de nou dia
i cada dia, dia demà,
esperant que demà torni.

divendres, 9 de novembre del 2007

REMEMBRANCES PRIMERES DE CASTELLOLÍ

Ara, quant la cosa comença a minvar, al menys en la condició i l’aspecte físic, ara, però que el cervell encara pensa i que m’han ensenyat una mica com manegar un ordinador, vull transmetre a la gent que he estimat i que encara estimo, l’agraïment per haver compartit la meva vida i d’alguna manera haver-la influenciat i conformat. Aquesta idea no és pas meva, l’he copiada del meu fill Jordi, que és una persona sàvia. Serà probablement més avorrit, però intentaré fer un esforç de memòria. Segur que em deixaré a moltes persones, que no me les voldria deixar, però el meu arxiu, no són res més que neurones, que cada jorn no sé quants milions en marxen i que difícilment tornaran.
Els meus primers records son pel Pare i la Mare, les meves dues germanes Maria Rosa i Júlia, els meus companys d’escola, en Pere de Cal Bonhome: Pere Costa i Pelegrí, amic estimat, amic perdut, l’Enric de Cal Justino veí de pupitre, en Josep Maria de Cal Carboner, en Josep Guixà i Serra de Ca la Marieta. Encara sucàvem la ploma al tinter. I el papa de tant en tant preparava una ampolla de tinta amb unes pòlvores.
Persones, grans personatges el meu entendre d’infant, com en Poldu de Cal Fuster i la Mercè la seva dona, la seva filla Concepció, cop de martell! En Jordi el ferrer, ferrer que ferrava, - Jordi, fes-me una rutlla! L’agutzil, en Joan de Ca la Coloma, La Vella Coloma , la seva néta la Josefina, roquera en temps del Rock. En Vicens de Can fogoter... l’Hortènsia. En Cisco de les Cabres, gran filòsof segons el meu pare. N’Isidre de Cal Xic i el seu matxo. La meva gran amiga Valentina, la vella de Cal Patxó, la Carmeta. En Jaume i la Rosita de Can Jaume, la Rosa, l’Eulàlia...les classes a l´escola. En Pol·loni gran paleta, sempre sense presses... pausat. En Mario de l’estanc, ens feia esperar les seves coques de pinyons i d'ametlles regades amb aiguardent. On és la mistela d’en Venanci?
En Miquel de Can Pere Gros, era el més gran de la colla, era quasi bé un xicot gran, amb el seu posat de que ho sabia quasi bé tot... Ho pot ser és que ho sabia?
La Teresa de Cal Grasset amb els seus contes meravellosos a la vora del foc, mentre berenàvem pa torrat amb oli i sal davant la seva llar de foc. La Massiana, que ens ajudava a buscar els bolets que no trobàvem. En Cisco de cal Forner i la Vella Fornera, en Rafel i el seu ordre. En Peret, de La Brillante, un xarop de grosella!
Temps d’Antonio Machín, Jorge Sepúlveda, Marino Marini...Temps de les primeres tímides arrambades, amb les mares i iaies vigilant... després del cinema al centre. Per cert, la primera pel·lícula que es va fer a Castellolí es deia “Diana”.
Un altre persona que no puc oblidar, és en Vicens de Cal Rei, el primer discjokei de Castellolí, amb discs de baquelita... “Santander, eres novia del mar...”
La Festa Major de Sant Feliu a l’era de Cal Caló i a la matinada, tornar a peu pel Catarro. Compte, no us foteu a baix.
Continuarà als 16 anys...

dijous, 8 de novembre del 2007

ELS PITS DE LA FILLA

Demà, quan venci mare,
trobaré el marit més galant.
Si filla...demà.

Demà, quan venci mare,
tindré els pits més amants.
Si filla...demà.

La meva cintura, mare
sempre serà de nina.
Si filla... demà.

I el meu cul, mare
el més rodó, el més bonic,
el mes estimat.
Si filla...demà.

Ahir filla, ahir,
havia estat demà.

dimecres, 7 de novembre del 2007

LA GEISA

Jo tenia una gossa l’any 1978, era una gossa cadella, jove i esbojarrada. Era un problema, per què tot ho trinxava, era un nervi de bèstia, no era pas dolenta, estimava als nens amb bogeria. Pel matí, quan sortíem de casa la lligàvem amb una cadena llarga. Teníem un jardí molt gran.
Al capvespre, en tornar de treballar i els nens de l’escola ens rebia amb tot l’efecte, que era capaç de demostrar. El 2 de gener de 1978, a les nou de la nit, la Geisa no ens va saludar amb els seus habituals lladrucs. Es va enganxar el collar metàl·lic amb un cable elèctric...!

Avui he plorat per un gos...
pobre Geisa, pobre amiga!
T’he trobat travessada
pel llamp de la mort
i penjada per l’eternitat
dels teus goigs.

Els nens...
son els nens !
- vas dir
i pobre boja d’amor,
fidel fins el cansament,
vas tibar i tibar
del fil del mai
i el sempre ha vingut a tu.

Deixem fer-te plorant,
una tomba ben fonda,
en el mig del teu jardí,
a prop dels teus amics,
els meus infants,
perquè escoltis
els seus crits i veus
i dels ocells
els seus cants.

diumenge, 4 de novembre del 2007

CORREM-HI TOTS

CORREM – HI TOTS.

Aquest últim pont de Tot Sants, i uns quants dies abans, han estat una mica mogudets. Primer, ens truca la nostra cosina, la Joana de Cal Rei, de Castellolí i ens diu que han hagut d’ingressar la tieta Conxita. Se li ha fet aigua als pulmons. Just ara que tanta falta fa al país a ella li sobra. Són coses de la vida o de la mort. Amb les proves adients ens diuen que té una insuficiència coronària.
Amb tot això, ens torna a telefonar la Joana, ha hagut de portar a urgències al tiet Venanci, amb uns dolors molt forts al pit. A les onze de la nit, correm-hi tots, Tito cap a Igualada. La meva dona, el meu fill Oriol i jo. Ens hi trobem a la Joana a la sala d’espera, és un bàlsam veure-la allà. Sort d’ella que els hi ha fet costat constantment. En Venanci, com sempre però fotut. La cadira, absolutament incòmoda, el tracte de “Manual per usuaris d’urgències”, sobre tot a les dotze de la nit.
A les dues de la matinada deixem l'Oriol a Castellolí, jo amb les presses, m’he deixat les meves pastilles, i sense sóc home mort per l’endemà. Cap a Tiana!...
Floristeria. Rams pels difunts. Cementiri de Castellolí. Avis de la Dolors, avi Carles, iaia Maria. Cementiri d’Igualada, avi Pau, iaia Rosa, Hospital Comarcal, per sort la Conxita millora! En Venanci se m’emprenya, com es normal, per un tema dels seus. No sé si pels interessos de les hipoteques!
Tant li fot, ahir la meva cunyada Teresa, ens va deixar marxar i s’hi va quedar sola. La veritat és que jo ja no podia més. Li ho agrairé sempre. Ara fa vint i quatre hores torno ha ser jo i la meva circumstància. Als meus agraïments a totes les meves nebodes , filla i fills coneguts Jordi , Roger, Idòia, Marta i Nando i especialment l’Oriol, que s’hi va quedar.
Esperem que en Venanci aguanti com un home, que faríem sense ell !!...