ERA TRAMPA!...

ERA TRAMPA!...

LA VANGUARDIA ESPAÑOLA MARTES 10 DE JUNIO DE 1952

“El Generalísimo en el Bruch,

El Generalísimo llega al Bruch del Medio

Se le tributó una recepción grandiosa

El Caudillo, en la jornada del domingo, recibió el constante homenaje patriótico del pueblo catalán.”


No em pregunteu el perquè, però de sobte m’ha vingut a la memòria una anècdota de quan era un infant. I haig de donar-ne testimoni, per una qüestió d’higiene mental. Explicaré tot el que recordo sobre la inauguració del monument al Timbaler.

Feia dies que s’havia estat preparant, jo llavors era el fill del mestre de Castellolí, només tenia 10 anys acabats de complir, el pare dies abans va dir a la mare:

• - Maria sembla que vindrà el Franco.
• - Què dius, a Castellolí?
• - No, potser al Bruc, però no ho diguis a ningú, que encara no és segur.
• - Mare de Déu, que hi ve a fer?
• - Diu l’alcalde que inaugurarà un monument al Timbaler del Bruc, potser hauràs de venir – va fer el pare - .
• - La mama era del morro fort... jo no vindré !
• - Collons per ço Maria!

Al cap d’una setmana la mare no va venir. Vaig haver d’anar-hi jo, un viatge, visca!

Hi havia una gentada de por, jo no havia vist mai tanta gent junta. El pare va baixar-me del camió, va agafar-me de la mà i va dir-me

• - No et perdis, jo sempre estaré sota aquest arbre.

Músiques militars, fins i tot sardanes i al final discursos que a mi m’estranyaven, doncs la fonètica m’era aliena. A Castellolí en dèiem Bruc, no “Bruch”, no “medio”, sinò mig, bla, bla, bla, bla...

Tot d’una deixa de parlar i el so s’apuja i la multitud crida enfollida...

• - Franco, Franco, Franco... Franco, Franco, Franco...

Vaig quedar-me astorat, ningú movia els llavis excepte els que portaven camises blaves, i que aixecaven el braç. No sabia on anava, però petit com era, vaig arribar a un lloc en que tots anaven de blau i portaven boines vermelles, posades sobre l’espatlla. Feia molta calor.

Tot d’una, vaig veure la trampa... una gramola!!!

“Nene, que haces aquí”?

• - Miro.
• - “Vete de aquí”.
• - Adéu.

• I per sota les bastides vaig anar-me’n cap l’arbre del pare i li vaig explicar. És va posar de color blanc.
• - No ho diguis a ningú Carles.

Hemeroteca de La Vanguardia

Foto: del Google

el_timbaler_del_bruc88448.jpg

naciodigital.cat

640 × 480 - El timbaler del Bruc

NOMÉS VAL 60 CÈNTIMS.

Sempre la mateixa cantarella, amb vuitanta anys res ha canviat; els mateixos vicis, les mateixes pors, idèntiques prevencions. És com un banyarriquer que no para, i nosaltres amb paciència de Job, anem desbrossant el camí tossut d’un futur que no volen entendre. El camí que ens volen negar. Doncs bé, haurem d’anar per la drecera, no podem esperar més. Potser quan Escòcia sigui lliure, més amunt, cap al Septentrió, i propers a les boreals Aurores, trobarem el mitjà sense amenaçar-nos, de dir Adéu Espanya. Bon dia Sepharad.

LA CONRERIA.- LA FONT DE LES MONGES.

Debades pensem que com ara mai, que els nostres avis no són si més no, que un record dins l’oblit de la memòria, i que quasi bé no van existir, i que quasi bé no van viure, perquè nosaltres, que en som els reis del “mambo”, tenim la sort de saber viure.

Com ens hem permès de malmetre aquest patrimoni?..No tenim la vergonya, ni tant sols la dignitat de parlar-ne. Si som és per ells, per les seves passions, emocions i vivències. Que ens perdonin perquè hem pecat i no hem sabut conservar el seu llegat. Cent anys no son res i la Conreria encara és viva.

Prenem les aigües?

LA MEVA NÉTA I EL LLENGUATGE.

L’Abril, la meva néta no te massa problemes per parlar, ho xerra tot, ho sap tot i quan podria tenir un problema, no queda tallada. Dona pas a un llenguatge ric i ple, sense embuts, rotund i sòlid.

Ahir mentre dinava al meu costat:

- Abril, així no podràs tallar la carn dona, posa’t el ganivet al revés, mira com ho fa l’avi, no ho facis difícil...

- Deixa avi... si no és molt difícil, és "difàcil", veus?

- Res a dir estimada...és "difàcil", talla.

Alguna cosa ha canviat, sense soroll, sense brogit.

Alguna cosa ha canviat, sense soroll, sense brogit.

L’altre dia caminava Paral•lel avall, tot passejant, badant i cercant el cansament per poder dormir la nit. Davant del carrer que porta el nom de poeta, vaig asseure’m en un banc buit. Es va acostar una senyora i va posar-se a l’altre costat del seient.

Tot d’una, una noia amb dos vailets de mes o menys cinc i set anys va acostar-se. Portava uns panets oberts i omplerts amb un farcit de xocolata. Les dues dones van començar a parlar entre elles en una parla, que no vaig arribar a copsar la procedència. Suposo que devia ser acerí o tal vegada farsi ... tant li fa. No vaig atrevir-me a pregunta’ls- hi, perquè entre altres coses, no sabia si m’entendrien.

Els nens, ambdós, van començar a parlar en català i tot d’una el més petit li diu a sa mare:
- Mama aquesta xocolata no està bona.
- La mare se’n posa un bocí a la boca. El tastà i li digué:
- És bo. Menja.
I les dues dones continuaren parlant la seva llengua.

Vaig aixecar-me satisfet... bona tarda senyores i nens.

- Bona tarda senyor.

El més petit va preguntar-me com et dius?

- Carles.

Vaig pensar que malgrat tot, anem bé

Foto: del Google

ESTIC FOLL.

Quasi bé amb setanta anys, quatre fills, quatre néts i una dona preciosa, estic escoltant pel Canal 33 una audició de tangos desde Buenos Aires, per l’Orquesta Filharmónica d’aquesta capital, dirigida pel meu bon amic Daniel Barenboim. Fantàstic...”El dia que me quieras”, "La cumparsita","Mi Buenos Aires Querido", "Volver"... i torno, i ploro, i la nostàlgia em corprèn, i penso que tot no està perdut, i que val la pena haver viscut prop de vosaltres.

M’he aixecat, i malgrat que ahir, com cada dia, vaig cruixir-me de tant caminar, m’he marcat un tango tot solet, a la meva mansarda, amb la meva follia.

Senyor, gràcies per a permetrem ballar com un il.luminat, un tango a la meva mansarda, giravoltant-me, rebel.lant-me i estant segur que encara sóc jove.

Foto: del Google

LA MORT

En menys d’un mes se m’han mort gent propera, amics d’infantesa, amics vells, amics de vellesa i fins i tot un nin d’onze anys, quan ningú no s’ho esperava. Jo, tinc tendència a relativitzar-ho quasi bé tot, però tanta mort m’afecta el cor, em recorda que tal vegada no sóc immortal, encara que el meu cervell aspiri a la eternitat.

Ahir a la tarda va sonar el telèfon...era una estimada veïna. Sa sogra havía trespassat a l’altre món...per fi, després de noranta-sis anys entre els seus, entre nosaltres, va decidir tornar a les cendres dels temps i incorporar-se en el món del mai, del sempre i del dolç oblid.

No em fa por l’oblid. És una pendent suau , on els fills t’hi han de menar i després del cop, el record ho suavitza amb els bons moments d’una llarga convivència. El que em rebela és que un infant és trenqui sol als onze anys. Sensa motiu, mentre dormia, en mig dels seus somnis de nen, sens l’excusa de la malaltia o l’accident.

Diran els gurús de les religions, que Déu se l’ha emportat. Diuen d’altres que ara vola entre els àngels i que sempre estará amb nosaltres. Merda, això és una estafa. Si jo fos Déu ho prohibiria. Us haig de dir que no coneixia a aquest noi. Era un alumne company dels meus néts a L’escola Lola Anglada de Tiana. Ploro per ell i pels seus pares, familia, mestres... No ho puc entendre.

El més petit de tots.- Lola Anglada i Sarriera (Del Google)

LOS DOS CONEJOS

"Los dos conejos.

Publicado el 04 agosto 2011 por Monpalentina en Google.

Por entre unas matas seguido de perros,
(no diré corría) volaba un conejo. De su madriguera salió un compañero, y le dijo: -¡Tente, amigo, ¿qué es ésto? -¿Qué ha de ser? -responde- sin aliento llego... dos pícaros galgos me vienen siguiendo. -Sí -replica el otro-, por allí los veo..., pero no son galgos. ¿Pues qué son? -Podencos. -¿Qué?, ¿podencos dices? Sí, como mi abuelo. Galgos y muy galgos; bien visto lo tengo. -Son podencos, vaya, que no entiendes de eso. -Son galgos te digo. -Digo que podencos. En esta disputa, llegando los perros, pillan descuidados a mis dos conejos. Los que por cuestiones de poco momento dejan lo que importa, llévense este ejemplo."

Esta reflexión voy a hacerla en castellano, la lengua de Miguel de Cervantes, de mi abuela materna y también de Tomás de Iriarte. Mi padre, maestro de Escuela, me educó introduciendo en su pedagogía dosis de humanidad, sorna, prudencia y paciencia. Me enseñó sobre todo a relativizar el pensamiento ajeno y sobre todo el propio.

Hoy, siguiendo su consejo, he vuelto a leer las fábulas del citado escritor. Me he maravillado leyendo “Los dos conejos” y mi pensamiento se ha trasladado al mundo de la política, me ha hecho pensar sobre todo en el apenado e incompetente Zapatero y con el “predestinado” Rajoy, Rey de los Celtas.

Unos dicen que son galgos, el otro dice que son podencos…que podencos dices?... sí, como mi abuelo… galgos y muy galgos, bien vistos los tengo!..

Dios mío, en qué bosque nos han metido esta gentuza…
Y los pobres conejos, nosotros, seremos devorados por los incompetentes, chulos, prepotentes e insaciables políticos sin política y banqueros sin bancos ni cárceles donde ir.

Y ahora viene una Campaña Electoral… si hasta éste momento se han dicho sandeces, imaginad la que nos espera.

Virgencita, Virgencita, que me quede como estoy.

Foto y dibuix: Google

M’AGRADA QUE EM MIRIS.

M’agrada que em miris així,
entre la burla i el teu desig.
Em plau el teu esguard tan proper
de dona nua al despertar.

El futur ja és ací,
ja hem arribat amor,
allà on volien els teus ulls,
allà on volía la meva follía.

Ara...
que ja som vells
i només ens resta
una miqueta de demà,
pensem on hem d’anar
darrera aquest cel
tan blau,
més ençà de l’infinit.

Demà ...
al capvespre,
quan surti la lluna plena,
aspiraré la salabró de la mar
i li demanaré una altra vida
per viure-la al teu recer.

M’agrada que em miris així...

L’EXCURSIÓ DE CAL CARNISSER.

Cada any n’Agustí de Cal Carnisser, ramader de Castellolí, ofería als seus empleats i amics un dinar a Montserrat. Era un clàssic que ningú que podia es volia perdre. Era un àpat preparat amb cura i durant molts dies per na Genoveva, la seva muller, la Marieta sa mare i tot de dones que voltaven per una cuina fosca, amb una llar de foc sempre fumejant.

Una vegada preparats enciams, tomàquets,oli, sal, llimones, pebre, olives i embotits, els posaven en cistells. Les viandes, carns amb bolets i sucs exquisits, amb cassoles de terrissa i alumini, les posaven els homes dintre de grans coves de vímet. Els plats, gots i coberts embolicats amb paper i nets com una patena, es feien servir per trabar les olles per un viatge ple de revolts i conduït per en Pepet de cal Fuster amb el seu camió. S’havia d’anar molt en compte amb les garrafes de vi, era un vi de cal Marimon, un vi novell.

En Pepet Vidal colocava uns taulons de cantó a cantó de la caixa del camió, per poder asseure la gent que hi viatjava. Era una meravella sentir el vent i la fresca a la cara quan entràvem a les obagues montserratines.

En Manolo, el pastor que creia en els Reis Mags, sempre amb la boina, era el més mudat i planxat. Els mossos, abans d’iniciar el viatge al davant de La Brillante, repartien per la caixa els queviures pel gran dinar. Les iaies i dones tenien preferència per escollir “el seient”.

Hi som tots?...anem-hi doncs. Espereu, que poso aigua al radiador...som-hi!!!


Fotos: Arxiu de cal Justino

REMOVENT EL PASSAT.

Ja sabeu que estic engrescat removent la història més propera, arxivant-la, ordenant-la, cercant arrels profundes i buscant dreceres, que jo mai havia trepitjat. I heus ací que veient la meva llum, he descobert també clarors dels altres... i també foscors que no puc ni vull desvelar. No tinc cap dret de descolgar velles passions, sentiments, emocions, conductes... qui sóc jo per desvetllar els morts, que fa temps que dormen?

Tothom ha estat perfecte... que reposin en pau, fins i tot els que van fer mal a la meva família i la dels altres. Si un dia, que no vindrà, em convertís en escriptor de “Best- Sellers”, podria escriure més d’una història.

Foto: Ramon Isern

AGUANTANT EL MÓN.

Estic aguantant el pes del món
o estic arrapat a la vida,
per no caure a l’estimball
d’un sempre
que sempre arriba.

Les cames ballen
i jo sento les pessigolles
de l’abisme a la planta
dels meus peus.

Que passarà demà...
marxarà l’avui,
se n’ha anat l’ahir...
el meu futur
és el temps dels meus fills,
i jo pobre de mi
només tinc el buit
i fret dins la boira baixa.

LA COVA DE CAN SOLÀ. 1962

Som joves i no hem decidit encara que fer amb les nostres vides. No albirem ni tan sols quan aixecarem el vol, només tenim l’esperança de la juventut eterna i un afany immens per compartir el nostres éssers. Som amics per a sempre. Vint anys a la cistella del viure i un afany per fruir de la companyonia i de seguir els batecs dels nostres cors.

És bonic ser jove, ens fem passar la set amb l’aigua de la vida, d’un futur que s’apropa i que el tenim a tocar. Segur que quan els dies passin, nosaltres restarem amb ells, immòbils, inalterables, sense envellir, amb els esguards nets i l’ànima lliure.