ENGRUNES DE VIDA

La màquina netejadora
està netejant el terra d’engrunes
de pols i residus de vida,
tota sola, va passant
i recercant amb sò persistent,
amb so monòton i avorrit
fins on s’amaguen les molles
que li van caure a en Quico
en el seu berenar...Avi...
això que és ?
Avi, això no m’agrada... menja i calla,
- jo no t’he preguntat
si t’agrada, menja -

Somnis de vida
el Nadal s’acosta.
Un pardal ha entrat
per la xemeneia
i m’ha esvalotat
els gossos. El busquen...

L'ECLIPSI

He trobat l’eclipsi del 16 d’agost.

Aquesta poesia l’he trobada a dins d’una llibreta d’apunts, que va regalar-me Menta Fresca, l’havia oblidat i ara retrobada, la torno a la vida, crec que forma part de la meva poca memòria.

M’estan robant un tros de lluna.
La mar que vivia, ara s’ha mort
i els grills negres
de la negra nit han plegat
les ales per acompanyar la negror
dels xerrics dels seus èlitres.

Un llop de boca negra
ha udolat i ha ofegat
la lluentor de la mar.

Els gossos estan inquiets,
... només el casquet del Pol Nord,
i fa fred
i fa angoixa
i m’esgarrifo dins la negror.

Fa fred,
la mar –ara- no brilla,
negra nit de la nit més negra,
m’estan robant la lluna
i jo no hi puc fer res.

Una embafadora olor a gessamí
inunda la foscor
i la claror furtada.
Baf a corona d’enterrament,
corona de, i per morts.
Son les onze

i la claror comença
a tornar des la tenebra...

Del Google
587 x 536 - 27 KB

massimoriccardi.com

CANYES D'HIVERN

Ha arribat, de sobte, la tardor,
fa fresca i el sol no pica.
És gris,
haig de recollir la roba estesa
i els gossos s’estan a la cuina
ajaguts davant del radiador,
aprofitant la calor
que avui el sol nega.

Diuen que demà plourà,
i que el fred romandrà.
no pas massa però,
les canyes – segons els entesos -
no tenen plomalls
i sens plomes no pot haver-hi fred,
els plomalls, són la rúbrica
per un hivern fred,
el pacte entre els déus
i els pagesos.

La riera és en calma,
esperant una torrentada
per fer neteja i bugada.

Els plomalls son els pincells
del proper hivern,
només els hi falten les pintures,
els llamps hi posaran el color
i el vent de la tardor
hi posarà la mà del Creador.

Jo m’ho miro
amb ulls indulgents,
veient passar els vents,
esperant la tamborinada.

Que troni d’una vegada...
que volin els estornells
i els núvols creixin
per damunt del meu Rocar !

NEGRES VERS EL TREBALL

El furgó vermell de Can Roca
cerca entre els camps, cistells
plens del verd per portar al mercat,
senalles plenes del treball
i de suors de uns homes negres,
que ara volen que en diguem de color,
perquè algú té por dir-los negres.

Compte, aviat seran presidents
i manaran els destins de les nostres
vides, els destins dels nostres camps...

És tranquil·litzador tenir hereus
per conrear els camps
sobre la mar blava.
No són de cap color,
són homes que venen de lluny,
a reclamar llur dret de viure
i cercar una terra per morir,
en un lloc pla i càlid,
on el sol hi toca i on hi creix
el verd i les mongeteres
s’hi enreden giragonçant per les canyes seques.

Són homes.
Són germans vinguts en pastera
sota el blau cel
del nostre Maresme.

Del Google:
ante el hombre negro.

512 x 388 - 54 KB - jpg

manuchao.net

BLANC

Com és que no plou,
com és que el temps passa
i que l’aire és blanc
i la memòria no té temps
ni de records, ni de l’ànsia?

No hi ha núvols
ni història, és blanc...
Se me'n refot quasi bé tot,
sóc orfe d’esdeveniments
i els ideals són el terbolí
que és dilueixen
en l’aigua clara.

Fora, és tot blanc
i el vent és calma
però encara vull viure
una miqueta més
del vostre temps,
i compartir la vostra vida
i el meu destí.

La pantalla, és blanca
i només demana,
blanca , blanca...
tot és blanc,
sota un fons en blanc.

LA BRILLANTE.

A Castellolí, La Brillante era una sala d’esbarjo, on el jovent anàvem a ballar els diumenges i festius quan s’acabava el cinema al “Centru”. A les nou del vespre tots a ballar amb les noietes dels nostres amors i desitjos. Això sí, elles acompanyades per les seves mares i sobre tot per les iaies, vigilants de la puresa de les seves netes i filles.

Era una gramola vella, d’aquelles d’agulla de ferro que només la sabia fer funcionar en Vicenç de Cal Rei, autèntic Disc Jokei dels anys cinquanta.
L’acompanyava sempre en Balegues, com si fos un comissari, però que no deia mai res.
Primer els discs de pedra, després de baquelita. N’Antonio Machin: “Pintor que pintas Iglesias, píntame Angelitos negros...” Jorge Sepúlveda: “Santander... eres novia del mar...”

Mentrestant, nosaltres i elles començàvem a ballar, procurant els contactes més íntims possibles, dins de la legalitat que ens permetien les mirades còmplices i les ganes del “sexe” permès. Això és. Res de res. No podies ballar més de dos balls seguits amb la mateixa mossa, sinó la gent, podria pensar que “festejàvem”, això comportava un altre “status” i un risc que no tothom estava disposat a assumir.

Meravellosos temps de despertars adolescents i "calentures" hormonals reprimides. Demà al matí.... ens veurem a la era de Cal Miret...i jo no vaig anar-hi !
Després ella va dir-me, tu no ets un home de paraula. Jo si que hi era !

MalaÏda timidesa.

Potser hagués canviat el meu destí i ara els meus fills no serien els qui són.
Perdona’m. Ara que ja són dones i homes casats i afillats, ells no en són conscients d’aquell primer amor d’infantesa.... encara que no ho sàpiguen.
Tu i jo però si que ho sabem... i som vells...

MIXETA

Uns dies amb els Tiets,
que el temps s’acaba en l’interludi,
de la vida que encara ens queda,
viure una mica més cada dia,
i la gata que n’és testimoni,
espera que no li faltin
les mandonguilles per sopar.

Esta grassa i lluenta,
Els seus ulls misteriosos
cerquen el temps que passa
i un racó per dormir
i esperar que mai passi.

No és mansa,
és esquerpa i deixa anar
les urpes silencioses.
Fa mal, té mala bava.
és la mixeta,
reina i senyora de la nit.

No miola,
no se li coneix amic ...
i calla,
com una reina del bosc.
Magestàtica i altiva,
només permet la mà d’en Venanci.

Arriba la tardor... i plou,
Temps de melangies.

JO EM PENSAVA...

Jo em pensava…….
La meva sogra contestaria,
- pensar fa burro...!
i tenia raó la dona, la iaia Rosa era una dona sàvia, era una dona intuïtiva, tot ho savia perquè si, perquè era evident. Ella era una dona de poble, amb pocs estudis, però amb la saviesa que dona l’instint i la tradició de fer les coses ben fetes. Per que si, per que són així, per que han de ser així.
Jo m’estimava la Rosa com si fos la meva mare. Fa molts anys que ens va deixar, però la seva petjada no ens deixa.
Llur mestratge m’acompanya amb la seva filla a través dels temps i les circumstàncies.
Ara perquè si... t’estimo iaia !

QUÈ PUC FER PER LA PÀTRIA

Què puc fer per la Pàtria,
què puc fer per Catalunya,
els meus esquemes coixos de tu,
estan exhaurits d’idees noves
i el meu cos, orfe d’enyor, enyora
el teu pit valent de força,
i jo....
només tinc un cervell
per a pensar i una ànima
per voler seguir creient
en un projecte que ningú
vol seguir,
amagat de paraules i ple
de renúncies i decadències.

Que puc fer per la Pàtria,
si em manca el lideratge
i jo ja no tinc força.
Hauré de cercar en el blau
i giragonçar pels camins d’en Roger
i cridar amb força ... Desperta Ferro!
amb la veu que em resti
i després... morir.

Amb pau i amb la vergonya
del tant se me'n fot d’uns polítics
que amb res creuen,
i només cerquen seguir per seguir...
i demà, tal vegada
serà un altre dia.

AHIR VAIG VEURE PLORAR...

Ahir vaig veure plorar
a un amic de noranta anys,
a un amic de tota la vida
a qui el el temps se li exhaureix,
i a qui el cervell encara li funciona.

És un home que no està sol,
però tem per la seva dona.
La seva companya
de tota una vida
i d'un milió de nits.

Va dir-me,
- s’apaga com el llumet
d’una espelma...-
i aquell home, fort ahir, plorava
en un silenci sanglotant.

Sens donar excuses,
tement potser
pels silencis del demà.
No tinguis por amic,
estarem sempre a prop
i discutirem fins a l’eternitat.

DANI A LA VILA DE LES FLORS

De la mort ningú ens en priva
però sempre ens enganxem
malauradament a la vida,
que és el nexe amb l’eternitat,
d’un dia rere l’altre
pensant que sempre durarà,
pensant que mai passa.

Tan jove, tan cuidat,
tan estimat
i a Florència es mor,
sol en una cambra d’hotel,
sense una mà que l’acaroni
i que el meni sobre el terra dur.

Quines coses té la vida,
quina realitat és la mort,
que dur és el sòl
d’un hotel a Florència...

Foto del Google:

DANI JARQUE - CENTRAL

400 x 600 - 41 KB - jpg

losblanquillos.com

SORTIDA

Si res no escric, res és el meu valer,
si res no escric, és que sóc mort,
al menys pels ulls dels altres.

No és important que estigui mort
o que encara pensi,
al menys sota el parer
dels metges que m’envolten.

Diuen que no puc conduir...
excepte per Tiana,
i per anar a buscar la Dolors
a l’estació des d’on arriben
els trens de la vida
i des d’on baixen les esperances.

Ahir, vaig ésser responsable
i amb la Doloretes –que tot ho sap-
i tot ho manega,
vam anar a comprar-me
uns pantalons curts
i dues camises just al centre,
de la perversió capitalista.

Ni un ensurt,
ni una topada.
Sempre vaig ser l’amo
del meu destí
i de la meva glòria.
Estic satisfet de mi mateix.

Talla 62,
ara estic la mar de bufó,
la mar de fresc,
la mar de maco !

Foto del Google

A MARIO BENEDETTI

Si Dios fuera mujer,
no habría mundo, Mario.
Todo sería cielo
o tal vez todo sería sol
tal vez fuera negro,
tal vez fuera su vello en la negrura
i en la húmedo de tu aventura
bajo la cintura,
entre jirones de su piel
si Dios fuera mujer,
quisiera ser su arcángel
y encontrar tu sendero,
camino hacia tu cielo,
enredado en tus marañas
y prendido entre tus redes
buscar en tus entrañas.

Cuenta comigo
Benedetti del alma,
compañero querido,
amigo encontrado entre
las páginas de un libro.

Ahora podrás saber,
por fin si existe Dios
y preguntarle si es hombre
o tal vez mujer.
Cuenta conmigo.

Foto del Google:

Mario Benedetti
363 x 324 - 28 KB - jpg
www.cervantesvirtual.com

A L'AVI LI CAU LA BAVA

Ahir, l’insomni del nét,
va angoixar el meu esperit.
Avui, després de les meves
angúnies, un alè d’esperances,
torna a ventejar les meves
fràgils fulles de vida i m’empeny
a cercar un nou horitzó
dins un món on tot tremola,
on tot es mou,
en una vida molt bèstia,
en un món que ningú entén,
però que tothom volem viure.

Avui, el nét, escaldufat,
després del bany de sol
i el remull a la piscina,
s’ha llevat de bon humor
i ha vingut a fer mandretes
amb els avis cofois
del dolç despertar...
Bon dia ,bon dia,
bon dia pel matí,
la lluna s’amaga
i el sol torna a sortir!
Abraçades i afalacs,
una joia d’obrir els ulls
mentre els seus pares dormen.

Bon dia Abril, bon dia Quico.

BARÇA A ATLANTA (GEÒRGIA)

Jaume, fill de ma germana,
des d’Atlanta, a la Georgia, on treballes,
m’envies per l’espai intemporal,
un mail d’admiració cap el Barça,
l’equip on hi va jugar el teu avi, en Carles.

Ca teva, va convertir-se en l’ambaixada,
dels sentiments culés, el dia del Partit,
del gran Partit, del partit de tots els partits
i ara tens por...
de quedar-te orfe, sense l’equip
dels teus, vida dels teus
i sense les emocions del dia a dia.

Els culés som l’absurd,
som el moviment Brownià,
som la rehòstia Jaume Lele... però
sempre ens quedarà Madrid,
dos – sis i després Roma
malgrat en Berlusconi.



Però no t’espantis,

ens queda un Gassol,

per projectar els sentiments
barcelonistes i catalanistes
en terres americanes.

Ja li has explicat a N’Albert,
què és Catalunya i que és el Barça...
Ara, quan vinguis,
ja li explicaré que el seu rebesavi
va jugar amb el Barça,
en temps de Samitier,
d'en Ricard Zamora
del debut de l’Ascarone,
quan els camps eren de terra
i la gespa de pedra picada.
Temps on es forjaven sentiments
amb joventuts passades,
temps de mancomunitats i esperances,
temps on es va inventar el futbol
i les pilotes no eren rodones.

Temps de repúbliques
i monarquies,
dies de republicans,
dies d’anarquistes
i esperances de revolució,
dies del Llibre d’Or del Futbol Català,
d’en Miquel Casanovas



i d’en Carles el seu germà
d’en Samitier, d’en Zamora
i d’en Meia, el teu besavi,
del carrer Castanys i la plaça,
d’en Calsina, el pintor
que pintava torres d’aigua
i del carrer Xuclar ...

Barça, Barça, Barça! ...

Foto 1.- Equip Futbol Club Poble Nou març 1923
Foto 2.- Samitier al centre amb Carles Casanovas, contra l'Espanyol
Foto 3.- Miquel Casanovas
Foto 4.- Miquel Casanovas evitant un gol
... de l'àlbum familiar

LA BELLESA

He vist, pitxant en el Google el post de l’anglesa Susan Booyle, que per fi és dóna la prioritat a la bellesa veritable, al que té realment el valor i al mèrit, davant la mediocritat i a la manca de preparació i estudi. Fantàstica la lliçó que ens ha donat la Susan, en contra la mediocritat de tantes i tantes veus i grups dels Chiquiliquatres & Co....
Chapeau! Susan, pels que som lletjos i en nom d’ells gràcies, ets preciosa ets com una merla refilant al capvespre, ets la bellesa autèntica i l’esperit dels que no som agraciats.

No et cal, ni en vulguis pas de consells de dietistes, cirurgia plàstica, ni classes de passarel.la. Ets preciosa, ets perfecta... Susan no canviïs, el món té tot el dret a posseir-te tal com ets... en català, tal com raja !...

Ara després d’escriure aquest post, me n'aniré a veure el partit del meu Barça que jugarà la final de la Champions.

Ha acabat el partit i hem guanyat per dos a zero. Dic la mateixa cosa, el Barça és perfecte !...i tot l’equip ha demostrat els fruits de la convicció, les idees i el treball ben fet. Dins la grandesa s’ha demostrat que hi cap també la humilitat.
Visca el Barça, Visca en Pep i Visca Catalunya !

Visca la Bellesa !

Del Google:
Aqui puedes ver Susan Boyle Memory ...
400 x 337 - 30 KB - jpg

visca el barça ...
400 x 294 - 127 KB - jpg
www.forocoches.com
salvayreyes.blogspot.com

DISSABTE A TIANA

Jo em pensava que quan fos vell,
se me n'aniria la tonteria de la jovenesa.
Doncs no, ara que sóc vell xaruc,
encara penso i somnio en tonteries
que fan sentir que el meu cos
quasi invàlid, pot volar per damunt
de les valls verdes i els blaus eternals.

És clar que tinc la sort del Maresme,
de la meva Catalunya, la meva família
i els meus amics ...
Avui, com cada dissabte,
he anat al Casal, i
com cada dissabte
m’he pres una flauta.

Meravellosa rutina,
això ja és tradició
i els amics sempre hi són,
un dia uns, l’altre dissabte
els altres,
després, ve a buscar-me
la meva Dolors,
ve de ca l’Anita,
de Ca n'Aixelà,
i de Can Cuní a buscar peix per l’arròs
i queviures per la setmana.

Més tard arriben a casa,
tots a menjar la paella
de la iaia. Avui com sempre
ha sortit boníssima,
i sinó el fideuejat,
i sempre la companyonia
i l’amor dels meus.
És dissabte tarda,
Avui juga el Barça.
Tinc la gran sort
de viure a Tiana.

"TÍA BUENA"!...

Estava estenent la bogada al terrat de casa , quan tot d’una, de la Plaça dels Enamorats ha sortit una exclamació sorollosa, vital i barruera...- “Tia buena!...”
Feia temps que no sentia a dir aquesta “floreta”, altrament dita en el idioma hispànic “piropo”.
He quedat commocionat per l’efervescència d’aquesta manifestació vital, d’amor a primera vista.He tret de seguida el cap per la barana, per veure la dona maca, però no he tingut sort, la plaça estava buida i deserta....la dona meravellosa de la que m’havia fet il•lusions per veure-la, no hi era, el món és efímer, només els que volten pel carrer, tenen la sort de veure les femelles agraciades per Afrodita.
He vingut cap l’ordinador i en el Google he cercat “Tía Buena”, no he tingut sort, no era ni tant sols una pàgina pornogràfica... no és el meu dia.

LES CODINES DE SANT FELIU.

Avui he despertat a Sant Feliu,

sobre les codines roges
del carrer Barcelona
i m’ha fet il·lusió
d’escoltar als meus fills,
encara petits, reclamant
la llet amb Cola Cao i les galetes maria
per sucar-hi els records de vida.

Després, mentre tu dormies
he navegat amb les barques
de les meves mans,
buscant els teus ports
i les teves badies.

Què fas...
val més cercar el raser
dels vents
i posar-me a aixopluc
de la vellesa.
Ja no hi som
a Sant Feliu
i les teves codines
son blanes ... amor.

ROSELLES A MARGANELL

Les primeres flors de primavera,
els primers esclats de sang nova
i els primers desitjos d’un nou dia,
d’un nou alè, d’un nou viure
un jorn darrera l’altre.

Un roig intens a Marganell,
sortint del Bages estimat,
després de Sant Benet,
sota l’abraçada de Montserrat

al peu de la carretera....

- Que tenen algun problema ?
- Mercès noia estimada,
no és corrent trobar-se algú com tu
oferint auxili no demanat.
- Mercès noia de Marganell.



Que els vents del futur
et siguin propicis,
i les Margaridoies salvatgines
omplin el teu entorn,
amb les olors i les flaires
sota l’ ombrall dolç
de la gran muntanya.

Fotos: Francesc Borràs

23 DE FEBRER DE 1981

El vint-i-tres de febrer de 1981, cap a la vesprada vaig tenir por. A les onze de la nit van passar per davant de casa un grup d’energúmens, cridant, fent gatzara i crits contra C.D.C., la Generalitat de Catalunya i el president Pujol i vaig temer per la meva integritat i en conseqüència per la dels meus fills i esposa. Jo era una persona coneguda en el meu poble, per la meva militància política i per la meva posició antifeixista.
No vaig pas amagar-me ni fugir, però vaig prendre una decisió que crec fou un xic covarda i prudent, omplint un xec en blanc, per si passava alguna cosa i jo no estés a casa en data posterior al vint-i-tres de Febrer... no fos cas que tornessin aquells bèsties i fessin alguna malesa contra mi.
Vaig guardar el taló dins de l’Enciclopèdia Catalana en una pàgina convinguda, li ho diguí a la Dolors i m’expressà :

- Vols dir que no exageres ?

- Ací no hi farà cap mal, oi ... ara ja ho saps.

He guardat aquest xec, per tenir constància de la vergonya d’un dia i ser notari de la meva història. Ara suposo que no cal guardar-lo i el faig públic. La Gran Enciclopedia Catalana m’ha servit de caixa forta.

LA HISTÈRIA I ELS PORCS.

És una vergonya l’embolada que s’ha fet amb la grip dels porquets, però penso que aquí no s’ens ha dit tota la veritat. A Mèxic pel moment i ara, no arriben ni a un mort, per cada milió d’habitants. A mi tot aquest seguit d’informacions i alarmes , em sonen a focs d’encenalls i a un pur “marketing”, destinat a no sé què i perfectament planificat, per alguna companyia que dèu tenir interessos en la fabricació de mascaretes i vacunes.
Mentrestant els grans perjudicats, son les companyies de transports, turístiques i cadenes d’hotels.
Jo per si no fos cas a ca meva, he extremat la higiene personal. Em rento les mans, em dutxo cada matí i sobre tot menjo una mica de pernil cada dia...

Imatge del Google:
Que ve el llop !
280 x 210 - 14 KB - jpg
weib.caib.es
[ Més informació de weib.caib.es ]

DESPERTARS

Avui m’he aixecat de matinada i com un babau he mirat sortir el sol, no tenia son, la meva dona dorm, el soroll de l’ordinador tan monòton, torna a donar un sentit al meu despertar i torna una altra vegada la son.... suuuuuuu...suuuuuuu....
És com un reclam que em diu , escriu, escriu, escriu...i el meu cap està al mig de la boira baixa, buscant què escriurà, que pensar, què mirar mentre el sol s’aixeca.
No sé qui està més enlluernat, si jo o el sol damunt del Maresme. El cel ara és d’un blanc pastós, estúpidament albí, bort i buit de color, monòton... ressol, blanc, calitja. A Can Roca han posat en marxa els aspersors, pssuuu.... pssuuu... aigua que roda...

EL CUCUT DEL MEU JARDÍ

El cucut del meu jardí
és petit dolç i inquiet.
Mou el cap cercant
les orenetes de primavera,
cercant el xiprer
del veí,
per reposar de la seva
envolada, damunt
del Torrent dels Grills,
una volada massa llarga.

Cucut, cucut,
cucut... amic meu,
acosta’m un xic del blau,
apropa’m una mica
a la meva aimada,
i no escoltis
la remor de les tórtores
envejoses,
cucut, cucut,
cucut... amic meu.

Del Google:

També hem pogut observat Cucut ...
700 x 525 - 96 KB - jpg
www.accioecologista-agro.org

JO, ABJURO.

Demà arribarà el sol... sempre demà, com en Zapatero, com en Montilla, el desaparegut Carod, i el transparent Saura. Sempre demà, des del 1714 sempre demà, en un retorn constant, avorrit , on ens donem compte que no valem res, i que res val, perquè no val la pena que valgui. I el dia continua gris, com els polítics que ens manen. I això pot ser perillós, perquè s’arriba a un atzucac d’anestèsia de poble, on només és parla i es dóna la culpa a la crisi,que és el mal inevitable incommensurable i a més,- per sort - difós.

Demà, quan arribi el sol, li robaré un raig daurat, li enviaré a en Montilla i li faré pessigolles, perquè rigui una miqueta i sigui capaç de renunciar al PSOE, al menys per un dia. Els catalans, no ens mereixem tanta estultícia i tanta mala llet i tanta tristesa, jo al menys ja que no em crec res més, no accepto altre cosa que no sigui la llei confirmada per la ciutadania d’aquest pobre, trist, malaurat i menystingut poble, d’aquesta dissortada terra Catalana. Jo ho vull ara, ja he perdut la paciència, avui trenco tots els meus lligams, prometences i juraments al Rei i la seva família. Per imperatiu moral Visca la República... Catalana!.

CAVA PATXÓ

Demà a Cal Patxò
a veure els tiets,
que cada dia són més vells.
És una visita prevista ,
hi anem amb el meu fill, a degorjà
unes quantes botelles de cava.

El cava d’en Venanci,
és un cava fet per ell.
Només en té un miler,
d’ampolles
i a mi m’agrada
veure’n l’el·laboració
tan artesana
i amb resultats tan celebrats,
que sempre, quan en beus,
el dinar acaba en gatzara.

El Cava Patxó,
és un vi de celler,
sense etiqueta ni marca
amb gust a teles d’aranya,
mistel·les d’amor,
i dolces ratafies
i eines i arpiots i xapus...
i corts de porcs
que ja no hi són,
i una comuna,
i un urinari,
que no s'usen,
i bótes buides
i una col·leció d’interruptors,
que obren les llums
de les savieses
i les ganes de viure,
i cups de most,
recoberts amb foncs
renegrits pels temps,
i amb l’olor del futur
que s’acaba...

Vi ranci d’en Venanci,
demà en faré un tast.

...LI CAU LA BAVA

A en Jordi li cau la bava
en el seu primer Nadal,
els pastors
s’enamoren d’un nadó
i la Dolors i en Carles
estimen l’estimar
i enyoren el futur
que s’apropa i uns fills,
que segur vindran.

Ara, en temps ja d’enyorances,
n’estic vanitós
de les esperances
de temps cercades,
i en l’espai trobades.

Encara és temps d’estimar ...

DELEGACION DE JUVENTUDES DE CASTELLOLÍ

Devia ser cap l’any 1948, quan a L’Estudi, que és com li dèiem a la “Escuela Nacional de Niños”, al meu pare que n’era el Mestre, se li va acudir dir a en Josep Maria de Cal Carboner, alumne seu, que si, - que els Reis Mags existien - i que aquell any, passarien per Castellolí.

A tota la mainada del poble se’ns devia una mica d’il•lusió, en un temps on ja feia molts anys que les havíem perdut totes... temps del feixisme en el seu estat més pur. Temps on el pare, apart de ser el senyor mestre de la "Escuela", era conseller espiritual clandestí, d’un municipi amb la por al cos i la tristesa omplint l’ànima.

Jo tenia la sort de tenir com a pare i com a mestre, un republicà i un demòcrata catalanista de soca-rel. I la mare, n’era també la mestra i la llevadora de Castellolí. A en Josep Maria de Cal Carboner, li va dir en Modesto el fill del paleta, que això dels Reis era un compte i que tot era una mentida. El papa que era un republicà que havia perdut la guerra, de sobte va pensar que no era mala la idea de fer venir els Reis, encara que fos en l’època de la dictadura i va organitzar la vinguda dels tres Reis, ell, un republicà que havia perdut la guerra.
Desde aquest moment, va començar a arrelar la idea a Catalunya del poder Tripartit... ves qui ho diria. El meu pare panfletari de la monarquia, monarquia tripartita i així anem!

NO MOLESTEU ELS OCELLS

El meu veí, ha escapçat el xiprer del seu jardí, ha variat el perfil de les meves vistes. L'sky line del meu paisatge continua sent bonic, però ja no és el mateix,la meva merla no sap ara, on gronxar-se i el seu cant no refila com abans, el meu veí es diu Lluís.

Ha enfadat la merla que ara canta llunyana i sense refilar...

No es poden enfadar els ocells perquè després canvien d’arbre i no poden o no volen

piular bé.

Sóc un home de costums i en poc temps he perdut el cant de la meva merla i el cant d’en Pavarotti.

Hauré de cercar una altra merla...

i esperar un altre tenor que m’agradi,

perquè en Carreres i en Plácido,

estan molt vellets.

I jo també.

BELCEBÚ DE L'ÀFRICA

Només ens queda la minsa parla,
una petita pàtria,
menystinguda, blasmada,
arraconada, encerclada
i una mica de l’orgull,
d’un poble que tant sols,
ens deixen sobreviure,
i mirar el sol,
que miraculosament
torna a sortir, esperant que passi el dia,
sospirant que torni la nit.

Quan torni la tenebra,
li demanaré a Belcebú...
què hem de fer,
per canviar el cicle
i retornar amb els vells diables,
que ens tornin
les il•lusions del viure,
la llibertat d’un poble
i condons per sobreviure.

Un continent cada cop
més malalt, més pobre
i més malaurat.

Sóc dels dolents
i aniré a l’infern dels homes
lliures, on hi surti el sol
de Satan
i la llibertat sigui lliure.

HEU ARRIBAT A CASA VOSTRA

Avui ha fet sol,
he sentit enguany per primera
vegada, cantar
la primavera amb veu
de la meva merla canora
vestida de dol,
amb dolça caloreta
que escalfa l’ànima
i un dolç ventijol,
que oreja el meu cos.

Demà quan torni
el nou dia,
cercaré les velles paraules,
tant noves, tant antigues
i repetides de mots passats,
d’emocions compartides,
d’exahurides carícies
i frecs de complicitats...

Somnis de joventut,
desitjos a la vellesa.
Són realitats o miratges d’una vida,
que em segueix
i no m’oblida,
mai, mai, mai m’oblida.

Demà seré jove
i demà seré teu.

LA REBEL·LIÓ

No sé si tinc o sóc un cap de suro,
però avui al matí,
el cap encara s’aguantava
i la pensa i l’intel·lecte em sembla
que està bé,
o força bé. I em revelo
contra els xitxarel·los, aprenents
de bruixots, que pretenen
dir-me que el meu cap,
potser té problemes de cognisció,
perquè se’m va acudir dir
que potser perdia,
la memòria de les coses immediates;
de les coses acabades de passar.

Aprenents de bruixots,
fent pràctiques a la Clínica del Carme,
jugant a déus,
i no han après encara
a ser àngels.
S’ha de fer un diagnòstic,
perquè han de guanyar-se
una setmanada.

Els “bussines”,
son els "bussines",
i el negoci de la Sanitat,
comporta exprimir l’ànima,
fer uns informes,
treure’n en dos dies
unes conclusions i després,
posar-ho en dos folis
en negre sobre blanc.

I amb dos dies et diuen…
sempre rient i amables,
vostè no té l’Alzeimer,
tampoc demència senil,
ni de cap classe… potser
li falta una mica d’irrigació
al cervell… li hauríem de fer
una ressonància… i vinga !

Que em facin la ressonància,
però després, no em veuran,
més el pel.
Mai més, mai més, mai més.

I a l’estudiant que va fer-me
el test, li haig de dir,
que l’estat americà que comença,
per W és Wassington o Wisconsin
i la seva gran ciutat és Milwaukee,
tocant al llac Erie,
al nord-est dels USA.
… que estudiï una mica de Geografia…
… o que viatgi, cony…!

Del Google:

Datos curiosos: Wisconsin significa ...
265 x 288 - 31 KB - jpg
www.culturalcare.com.ar

EL REPTE

He anat a veure la metgessa de Tiana, i després de llegir els informes de Badalona Assistencial m’ha dit més o menys, que m’hi posi fulles, que no pot donar-me una solució pel meu o meus mals. Haig d’acceptar les meves limitacions, però jo m’hi vull resistir.
Demà aniré a la piscina de Duet Esports, i veuré d’apuntar-me a natació, per tal de intentar desenquilossar el meu cos, i sobre tot les meves cames, que cada dia van més feixugues i no poden arrossegar el meu cos pesat i vell. És un repte que no vull deixar d’acceptar. El dia que faci 25m. ja us ho diré, el dia que en faci 100, us convidaré a anar a prendre un tallat al bar del casal, o on sigui. Cada dia una miqueta més; us en tindré al corrent. Quan arribi a Dover, buscaré un Ciber Café i en tindreu notícia puntual.

Del Google:
... Dover, ...
500 x 375 - 30 KB - jpg
historia-naval.blogspot.com

PANS I PEIXOS

Al principi existia el Verb i el Verb estava amb Déu, i el Verb era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Totes les coses han vingut a l’existència per mitjà d’Ell...

És evident que St. Joan , apart de ser un apòstol de Crist, era un poeta i jo m’entenc amb els poetes que diuen coses, encara que algunes vegades no puc abastar tot el que em volen transmetre, per les meves escasses limitacions filosòfiques, mentals i pressupostàries. M’agrada Sant Joan, i m’agrada tot el que traspua la seva paraula. És com una música que estova el meu esperit, i el porta en un estat gelatinós i dolç, de dolça melangia, que em fa surar per l’univers dels somnis i
de les utopies en un estat de dolça abstracció.

Sant Joan, hauria de ser cridat per en Solbes, per solucionar la ditxosa crisis.
- Andreu, el germà de Simó li va dir: Aquí hi ha un minyó, que té cinc pans d’ordi i dos peixos; ¿però què és això per a tants? -Feu seure la gent, digué Jesús.

Va fer seure uns cinc mil homes. Aleshores Jesús prengué els pans, i dita l’acció de gràcies, repartí als que estaven asseguts i un cop saciats encara en va sobrar la tira... ale... ale...

Que vingui en Zapatero, en Obama, en Montilla i... que n’aprenguin !...

Imatge del Google:
El milagro de los panes y los peces
646 x 800 - 130 KB - jpg
www.padre-nuestro.net

FALTA D'IRRIGACIÓ

He anat a la Clínica del Carme, després de molts dies de fer-me exàmens psicològics, la doctora , ha arribat a la conclusió que no tinc l’alzèimer ni demència senil, però que no estic tot el bé que hauria d’estar. M’ha indicat la conveniència de no conduir. Jo em creia que no tenia importància; de fet, ja fa temps que cada vegada, hem feia mes mandra conduir. El que em fot més, és això. Perquè si no puc conduir i no puc quasi bé caminar a causa , de la merda de la trombosi que cony haig de fer, hauré de fer com en Camilo José Cela... buscar-me una xoferessa negra, que em porti d’un lloc a l’altre, però què dirà la meva Dolors i qui li pagarà les dietes.
Si teniu més de 65 anys i si us sembla que perdeu la memòria, no se us acudeixi pas mai, dir-li en el metge. Anar al metge no és mai bo... creieu-me.

Imatge del Google:
... de la presión sanguínea, ...
300 x 318 - 6 KB - jpg
www.anchoveta.info

Avui al despatx de Castelldefels, s’ha trobat una carta o una nota perduda de la meva mare. La Dolors me l’ha portada i com podeu veure, no és res important, res transcendent simplement és un missatge d’un temps passat. Només que ens pregunta que què fem i si tots estem bé. És del 28 de Novembre de 1967... ahir.
La mama em pregunta que què feu, i si estem tots bé, em fa un encàrrec tendre, per mi i ara és com una dolça moixaina un petó. Ella ja sabia que la Dolors estava prenyada i em demana que li faci un petó a la panxeta.

Si mama li faré un petó a la Dolors, i també a en Jordi, es a dir a la seva panxeta... meravellós, mama nosaltres també us estimem molt, cada dia més, no saps pas
com us enyorem i com us rememorem.

El "Nihil obstat" del papa és molt d’ell.

Carolus.


Gràcies a tots dos, ahir amb en Enric i en Francesc, vam anar a visitar-vos al cementiri de Castellolí. Com sabeu està tot net i endreçat, vaig dir-vos dues paraules però no em veu contestar... de moment.

Carolus II, Dolors, Jordi, Roger, Oriol, Idoia, Nando, Marta, Fina, Maria, Roger II, Quico, Abril,... de moment no està malament oi...?

Continueu escrivint. Us estima el vostre fill, com sempre...

Carles i Dolors.

PERE IV, 416

El dia 5 de març es va fer la presentació del llibre “Pere IV, 416 farmàcia”, líniazero edicions, escrit per ma germana Mª Rosa, al Centre Cívic La Felipa al Poblenou de Barcelona. És un llibre dels records d’una nena, tot just després de la guerra civil. És una narració molt elaborada, d’uns records massa punyents per una criatura de quatre fins a 10 anys, i ha estat un llegat, sens odi, d’un infant al coneixement públic.Un homenatge al barri del Poblenou i a uns veïns tan llunyans en el temps.

La veritat és que sóc massa vell i les meves emocions, són de llàgrima fàcil i sort en vaig tenir de la germana de la Sara, que presentava el llibre. Em va ajudar al bon control i a que és desdramatitzés la meva aportació.

Si busqueu al Google "Pere IV, 416 farmàcia" hi trobareu el blog que ha fet l'editorial.

A la fi, és va servir un petit refrigeri i després la família, vam anar a sopar a un restaurant de la Rambla del Poble Nou, on ni ens varem recordar de la Maria Rosa...

M’ha arribat una carta de Sevilla del 16 d’Agost de 1929. De fet, no és una missiva dirigida a mi, sinó al meu estimat pare, que en aquell temps estimava a la seva estimada Maria –la seva promesa-,que després va ser la seva esposa, i el 7de Maig de 1942 va ser la meva mare.
La carta esta datada a Sevilla car els avis, van anar-hi amb els quatre fills, amb motiu de la primera Exposició Universal de 1929. Com podeu veure érem una família molt aprofitada, el paper porta la capçalera de la “Jefatura de Obras Públicas”. Les cartes arribaven i encara no hi havia Internet, ni els Blogs, ni E-mails. L’avi, era funcionari , era “Jefe de Negociado de la sección de Multas”.
Fixeu-vos com l’avi en José Palop y Juan, tracta al que ha de ser el seu gendre: “Mi muy querido amigo”, amabilitat, delicadesa, respecte...
La mama no hi signa, les seves cartes més íntimes i apassionades, no es podien barrejar amb la correspondència, anaven en sobre a part. Un dia quan sigui més vell, potser les buscaré.
Fins ara no m’he atrevit, no he gosat a trencar els silencis, ni les intimitats dels
pares... dieu-me, ho haig de fer...? En tinc dret...?

VELES E VENTS

La ratlla és el limit del món llunyà
que mai arriba,
que sempre han de conquerir,
cercant les fites de la mar.

Inabastable oceà
de blaves aigües,
que mai cauen
en l’estimball de l’horitzó
i sempre perdura l’esglai,
del blau infinit,
en l’atzur perfecte
i en el cor blanc,
dels petits navegants.

Més tard, a l’esquerra del viver,
sobre el port de El Masnou,
arribaran victoriosos
amb el cor inflat del vent,
i amb l’ànima
eixamplada fins el més enllà.

Amb els pares freturosos
d’abraçades temorenques,
de sospirs maternals
plens d’orgull.
El nen ja és un home...