ROCA ESTRET

Moriré dempeus,
de nit,
i fitant la lluna.
Moriré sol,
i sens angoixa
repetiré els vostres noms.

Moriré, estimant el que ara estimo,
absent fins i tot d’absència
i buit de vida, m’escolaré cap el mai.
Voldria morir caminant,
davant de les obagues,
cap a Roca Estret,
sentint les olors de les vinyes
i el cant etern del meu bosc.

Deixaré, que el vent
em barregi pel torrent.
Vull sentir els seus sorolls,
la frescor de la meva aigua,
de les pedres i dels meus tolls.

Moriré dempeus
de nit
i fitant la lluna.

MIREU COM ES MOU...

Mireu com es mou
el Maresme en el Novembre.
A Tiana, a la Riera d’en Font,
plomalls amb canyes seques
i pollancres groguenques.

Els pardals picotegen
les darreres figues dolces,
mentre la pluja fina mulla el carrer.
Brogit de motors,
cadenciosos, simultanis,
amb sorolls d’aigua trepitjada,
un cotxe darrera l’altre.

Una dona des del balcó,
treu el cap i mira el cel,
arrufa les celles,
es corda la bata
i tanca la porta... - fa fresca –
Instant d’una tarda de tardor.
Es fa fosc.
Una xemeneia treu fum blanquinós,
les persianes, totes verdes,
bateguen,
i el caqui de fruit madur,
roig fluorescent, artificial i tou,
és a punt pel cistell.

Les fulles a terra, rogenques,
tenen un color de tendre moribund,
i fan pudor d’enterrament,
de ciri de cera
i d’aigua beneita.

M'HE COMPRAT UNA PANTALLA

Avui m’he comprat una pantalla nova. És una passada, panoràmica i amb música “sunsurrun”. Un nou ratolí i un teclat que t’hi pots morir. Ara no em cal picar com un desesperat, ni tenir necessitat d’anar a la farmàcia per Vàlium, després de borrar-se’m una pàgina de manera inevitable.
Avui és un dia de reflexió. La meva dona ens ha fet per a dinar un trinxat de La Cerdanya que ens ha deixat a tots més que satisfets, acompanyat de botifarres de La Roca a la planxa, una menja amb gens de colesterol. Quina migdiada de llit!
Demà és un dia de meditació i d’oració, perquè la meva dona per anar a treballar a Castelldefels, ha d’agafar el tren el dilluns. Què passarà... a “ quién dedicará su tiempo libre"?. A quin esvoranc caurà? A on? Es parla que ara ens enviaran un altre Virrei. En Morlan no saben, si ingressar-lo al frenopàtic o que faci una estada a galeres. Tot a compte dels pressupostos generals de la Generalitat. Ara només falta que els conductors dels autocars, ens facin vaga. L’altre dia un d’ells, va comentar-me que –“si esto dura demasiado tendremos que pedir una prima por G.P.S. I aixó que és ?
“Los dias pasan y yo no veo a mi parienta”!
G.P.S.? Si hombre, si, “gastos propios del sexo”.

BELLVITGE CRASH

BELLVITGE CRASH. L’EPOPEIA DE L’AVE. GENUFLECTE.

Avui a l’AVE, li han fotut una altre perdigonada i l’hi han tocat l’andana de BELLVITGE és a dir l’han “tocat de l’ala”. Si fins ara, l’atacaven elements hostils a cel obert, ara, es combinen i l’enemic disposa d’armes secretes: De terra ja portem catorze morts. Per mar ha estat la combinació perversa de la marina enemiga, ens han enfonsat un camió cuba. I a l’aire, ens foten a parir les catenaries.
I no parlem dels aliats Romanesos, que a a la rera guarda, ens rapinyen el fil de coure i actuen com a “quintos columnistes”.
Pobre Zapatero, pobre Montilla, pobre Nadal i pobre Magdalena Álvarez.
Alea Jacta est Catalunya, i si us plau que en Zapa, ni se li acudeixi de no inaugurar els AVE de Málaga, de Valladolid i de Toledo, per que la culpa seria de los “insolidarios catalanes”. Que hi fotarem, som així.
De les cues per anar a treballar en parlaré un altre dia, avui estic ja massa cansat.

VULL DIR-TE QUE T'ESTIMO

Ara, que encara hi veig,
però que sento la coïssor
de la mort propera,
he esperat el cap vespre
per veure les seves llums,
per veure El Rocar
i per dir-te, t’estimo.

Malgrat que no m’ho diguis,
malgrat que –pot ser- no m’estimis,
vull demanar-te perdó
i donar-te les gràcies
per més de quaranta anys
de la teva vida, quatre fills,
per les teves carícies,
i algun que altre petó.

Ara, assegut a la terrassa,
penso que no ha estat fàcil,
tirar endavant les nostres vides,
i trobar l’eina
per endegar els nostres fills.

Si puc,
dins l’aire de Seralpuc
i si el Gran Mestre m’ajuda,
vetllaré per tu.
Si plores, ploraré amb tu,
i si pots riure –t’ho prego-
m’esvairé per les obagues dels temps.
Romandré molt a prop de vosaltres,
esperant, sense presses,
les teves mans,
la teva carícia
i la teva son.

A SOTA EL CASTELL

Trist,
molt trist
i el sol brilla.
Les mosques no paren,
esperant el llamp,
el sol picant i la pluja.
S’apropa la tempesta.

El vent,
sempre el vent,
fa acostar-se un tremolor
llunyà i constant.
De soroll impacient,
de remor rodolant,
sota el Castell,
de batalles llunyanes,
d’infantesa feliç,
d’adolescència enyorada.

Les ires del temps però
no han consumit
la vinya madura i fresca,
on jo,
hauria pogut
trobar Seralpuc.

En Jaume, l’amic,
envellit,
absent i trist
no ha conegut
qui l’estimava.

No he volgut,
ni he pogut passar de l’arc
i de la porta de la vida.
El meu dolor era massa intens
i el seu mirar, sense emoció.

Adéu, Jaume, adéu.
No vull destorbar,
la teva mort segura,
la teva mort propera.
Només demano al Gran Rei
de poder-nos retrobar
altre cop i amb joia,
en les vinyes fresques
i serenes de Seralpuc.

Trist, molt trist
i el sol brilla.

Castellolí, 25 de Setembre de 1978.

EL MAR VOL APROPAR-SE

El mar vol apropar-se.
Són mil talps,
cent mil lloms
de rates d’aigua,
que es belluguen per un mar oliós,
que escolta passar els avions...
Brithis, Ibèria, Lufthansa...
Soroll sord, xiulejant.
I altre vegada el silenci.

El cant constant de la mar,
el moviment etern,
l’horitzó
sempre fix i rodó.

I jo ?
I tu ?
El mai,
l’espai,
l’esglai,
El déu,
el rei,
l’esclau.

Demà,
si encara ets jove
i les forces t’acompanyen,
el cor haurà vençut el cervell,
desenterra’m els ossos
de la platja i pregunteu-los-hi
el camí de Seralpuc.

CARPE DIEM

CARPE DIEM de Horacio y Alberto Sánchez..

Alberto, mi amigo y vecino del alma. Alberto........., me ha conminado creo, ha ser mas activo .”Carpe diem”, una frase de nuestro viejo amigo Horacio. En castellano viejo, significa, aprovecha, disfruta el momento. Esto es exactamente lo que trato de hacer, quizá, te refieras a que me cuide un poco del jardín, de nuestro jardín, del césped, de la gardenia, de los pitus porum, del algarrobo .
No querido , que lo rompo, los palmitos de “Garraf, los traje yo
y un conjunto de animales y bestias vegetales que provocan el gozo “de n’Alberto”, no constituyen en este momento mi orden de prioridades. Alberto es un personaje extraordinario. Un andaluz de pura cepa nacido, criado y alimentado en Llavorsí, Lleida, antes del cruce de carreteras, que a la derecha nos conduce a uno de los lugares más maravillosos de Catalunya, es decir del mundo mundial, universal y cósmico.
A mis lectores, no os perdáis venir un día al lugar de nacimiento de Alberto Sánchez Bravo, ni a sus alrededores, Tirvia, Alins , Àreu y podréis andar hasta “La Pica d’Estats”... Increible, no hace falta subir al Anapurna.
Desde allí, podréis luego subir hasta El Monteixo, pero no se os ocurra mirar a la derecha, os podría venir, como a mi me vino, “un vértigo de derechas”.
Pero, yo hablaba de Beto, que es como le llama mi nieto al susodicho Sánchez, consejero espiritual, y liante político. Es la mezcla de un gallego en medio de una escalera y un cura confesando a la Angelina Jolie.
-Dime, hija mía, dime...
Con Alberto, seguro que se lo cuenta todo. Pero sin faltar y sin acto de contrición.
Suerte tiene de su mujer, Paqui la divina por lo de Dios, su apellido. Alberto vuela, su mujer lo agarra y una vez al año nos da de cenar a toda la “colla” choricillos de Castro con un buen vino amontillado, ah... morcilla y flamenquines. Y aquí, que tiene que ver Alberto, profesor en Montgat conmigo y con Horacio. Os dais cuenta, en estos momentos ya no sé si estoy en Castro, en Llavorsí, en Tiana o en medio de una escalera..

EN MARAGALL

Jo de fet, no he estat mai un Maragallista, no l’he votat mai, però sempre ha estat la meva segona opció en la rebotiga personal i fins ara secreta. La seva imprecisió, barrejada amb la tristor seriosa de la seva mirada, tenen un quelcom atractiu, un quelcom subjugant. Tant li fot les seves Maragallades, tant li foten les seves fugides en davant i sovint , els seus bons i mals humors. Tant li fot, és en Pascual .
De totes maneres, és un polític que mai s’ha cregut que realment ho era. Ell està per sobre de la política, per que ell, com el seu avi es un pensador, un filòsof, un poeta. El seu cap, corre més que la realitat en la qual viu i els esdeveniments no el poden seguir, i quant arriba el fet pensat, el seu cervell, ja esta dues passes més endavant. I tornem-hi. Es una mena de “ritornel·lo” constant. En Maragall no ha tingut mai la sort de tenir al seu costat, uns col·laboradors que estessin a la seva alçada i sabessin comprendre el personatge que tenien al costat . Ni en Raventós, ni n’Obiols, ni en Narcís Serra han estat capaços d’entendre que en Pasqual té l’ànima de poeta i pensador visionari.
Realment, és un desastre la seva malaltia, ens perdrem el gran visionari del socialisme català. Només li desitjo, que no es deixi entabanar per en Zapatero ni per les idees d’un Partit europeu, que no el portarà –penso– enlloc. I que lluiti per la seva salut. Tots estarem amb ell.
Que pensi com arreglar Catalunya des de la perspectiva del temps, - l’altre dia el meu fill Oriol, que és molt savi, va dir-me :
- Vols dir que en aquest país no trobaríem a deu persones sàvies que podessin planificar i pensar, què s’ha de fer en els propers deu anys?
Salut, Pascual!

SÉ QUE SÍ

SÉ QUE SÍ

Sé que sí
però és que no...
Sé que tu vols,
però també sé
que no saps sí...

Vull que sàpigues
que jo sí
malgrat tot.
Que jo espero,
malgrat no.
Que jo et desitjo,
malgrat jo.
No vull res
i ho vull tot
malgrat ells.

Que som nosaltres
i som tots dos,
malgrat tots.


SURT EL SOL.

Onades,
les onades deixen
en els meus peus,
despulles que la mar rebutja,
suaument sobre la platja.

Un tros de nina,
un tronc pelat i sec
i un sentiment
que em domina.

Ara torno amb mi,
la mar per un instant
retorna al silenci.
Fa fresca
i el vent humit
em colpeja la cara.
Les meves petjades
tot just caminant,
son esborrades
pel vent de llevant.

Surt el sol
i l’aigua gris
es torna verda.
Espurnes de sorra blanca
fereixen els meus ull
i una gavina s’envola
des de una aigua
salada i freda.

NO VULL PENSAR

No vull pensar,
no vull sentir el vent
del teu anhel.
El meu cos
és massa humil,
per emprar
la teva mel.

Demà,
quant desperti el nou dia
i sentis en el teu pit
un ressò de melangia,
si encara penses en mi
i si encara creus que m’estimes,
jo, et prendré el teu neguit
i et donaré ma follia.

QUAN MORI...

QUAN MORI, QUE M’ENTERRIN A CASTELLOLI

Quan mori,
enterreu-me a Castellolí,
al costat dels pares,
i prop dels amics.
En un nínxol asssolelllat,
mirant cap a l’Anoia,
sobre l’antiga font.
Just davant d’un vell ametller,

Vull jugar cada dia,
amb barques
fetes de llaunes,
o amb vaixells fets d’escorça
o verdes fulles de canya.

Trencaré un altre càntir
i la dolça mare, amb la misèria
de després de la guerra,
em donarà per berenar una “papotxa”:
un crostó buit i ple de la molla,
sucada amb sal, oli i vinagre.
Que n’és de bo mare!

L’aigua al matí és glaçada
i el pare, etern mestre,
i vençut republicà,
sota la imatge verda
del retrat d’en Franco.

Un dia al mati, la mare,
apuja el so de la ràdio.
La Santa Espina... Dempeus!

Vine a jugar amb nosaltres,
farem les porteries de canyes
a l’era de cal Vaixiné
i si no et va bé,
vine a pelar-te el cul
pels destarrés
a darrera de Cal Forner.

Com plou mare!
mare, perquè plou tant?
Pare, què és una carga? –cent vint litres...
i per què cent vint ?
Pare, què és estimar ?
pare, què es...
Pare, després de tants anys...
el gargall verd, sobre en Franco...
era meu, lliscava avall...
A nosaltres ens lliscava la misèria.

La comuna plena de merda
i el dissabte, amb serradures mullades, neteja.
Tots a escombrar l’escola!.

Poldu, fes-me una espasa de fusta,
que jo, aniré a guanyar la guerra.


Dedicada a tots els meus companys i veïns de Castellolí, de l’escola, vius i morts. Gràcies pares: Senyor Carlos, gràcies senyora María i mercès a en Poldu, el meu amic, conseller en Arts Marcials i fuster del poble.

BIENNAL DE VENÈCIA

Estic fastiguejat amb la política, els polítics, els mitjans de comunicació i potser, amb mi mateix. Sempre donant la volta a les mateixes coses. La qüestió, és anar embolicant, si pot ser empastifant, amb la merda més pudenta possible. Jo em pregunto, si aquesta gent és conscient del mal que fan amb les seves veritats, amb les seves mentides, inconcrecions i vacil·lacions.
Davant la veritat de que no ens havien convidat d’anar a la Biennal de Venècia, en Bargalló dimiteix. El govern de la Generalitat no li ho accepta i ell diu: D’acord doncs ja no plego. La meva dignitat queda salvada! I el Govern del país amb el cul a l ‘aire. No entenc res. Arriba un moment que “DE TANTO MAREAR LA PERDIZ” (de tant fer ballar la guatlla) ja no em recordo ni del nom dels personatges. És una vergonya. Tornaré a la poesia, al menys tot es una mentida de veritat.
Com dèiem en els jocs de petits -:UN, DOS, TRES...SALVATS...!!!

DEIXEU-ME PLORAR...

Deixeu-me plorar l’absència
d’un temps que no tornà.
Deixeu-me escoltar el bram constant
d’un mar sol,
sense el vent de Seralpuc.

És llarg aquest viatge
vers el regne del mai.
Si em dones la mà... oh rei!
seria fort una altra vegada,
però és tan sola
la seva companyia,
és tant distant el seu estimar...

Si moro abans d’arribar,
no em deixeu sol
en el vaixell.
Recolzeu-me prop de la platja
i abans de colgar-me,
sentiu el meu amor
i cerqueu el meu esperit.

Estaré amb tots vosaltres,
respirant el vent de Seralpuc.

DIGUES-LI QUE NO HI SOC.

Digues-li que no hi sóc,
que la meva vergonya
no em fa ser bord
a un sentiment perenne.

No puc pensar
amb l’ahir ,
que hem fa avorrir l’avui,
tot pensant que el demà,
serà -qui ho sap-
menys pitjor
que un dia darrera l’altre.

Les mateixes paraules
i el viure cada jorn
amb l’egoisme del pobre.
Al menys,
si fos més imbècil,
tindria l’urc presumptuós
del botifler.

Vine, agafa
els estris de viure
i digues-li al rei
que vens amb mi.
Sortirem demà al matí,
després de tenir-nos
vers al camí de Seralpuc.

VINE...

Vine, deixa’m xuclar el teu bo,
vull despenjar-me fins a les teves planures
i assedegar-me en les teves fonts.
Vull acariciar la teva herba
i escoltar en el teu ventre
els teus batecs, els teus sorolls.

No riguis no,
que encara ets verge,
i estimo encara
la vermellor
del teu rostre.

Demà,
quan hagi xuclat
la negror del teus pits
i la teva prada floreixi,
riu ben fort amb mi.
tal vegada haurem
arribat a Seralpuc.

TARDOR A TIANA

Ahir a Tiana va fer una tempesta, una tempesta d’aquelles del Maresme!. Una tamborinada. No va faltar-hi de res. Llamps, trons, vents i centelles. Ja era hora! La sequera ens matava la gespa i jo no vull regar, amb tota la quantitat d’aigua que falta. Això és molt prosaic, però el temps de pluja, m’incita a tornar a SERALPUC.
Jo, que no sóc monàrquic us explicaré què és Seralpuc. És justament tot el què no he estat i el què no sóc.
Un xic àcrata, una mica revolucionari, amb moltes ganes de viure i d’omplir el temps amb quimeres, és el REGNE DEL MAI , EL REIALME DE LA LLIBERTAT.

Ara, que s’acosten
altre cop els flaires de Seralpuc,
brindem per la mort
li donem gràcies al gran rei
per ajornar-nos l’execució
una altra matinada

Ara deixa’m viure -oh rei!
que encara no he xuclat
la seva saliva calenta
i no he pogut adormir-me
sobre el seu cos nu.
Ara, que tornen a acostar-se
les roses de l’hivern
i el temps, buit de feina
s’omple de melangia,
vull endinsar-me
en el teu tu,
en la foscor del temps,
en la hipèrbole tova
del res,
per anar més lluny,
sentir-me dolçament mort
i embrió del mai.

ANIREM

Anirem cap a altres terres,
però el mar és sempre el mateix .
sempre guarda el regust
del passat que mai passa .

Demà, serà ahir, demà-passat
i l’ombra feixuga
d’un altre dia
inexorablement cau
cada capvespre.

Escorcollaré les meves butxaques,
cercant-hi l'escalfor molsuda
de la mà del pare,
i el teu bes a la mà.
I al hivern, el gust a mel enrocada.
El pare cridant,
-collons per ço Maria !-,
el pare estimant.
El gel, el fred
i els tremolors de la post guerra.

Mare ,
no et moris i a peu aniré a Montserrat.
Una, dues, deu vegades
i després cap.
Perdona’m, Rei del Sí,
Però estic cercant Seralpuc.
No et malfiïs,
si encara no el trobo.
Estic perdut,
el camí és molt llarg
i encara no sé
qui voldrà venir amb mi .

MIRA EL CEL COM ESPURNEJA

Mira el cel com espurneja
i el vell, de blanques celles,
amb un paquet a la mà
cada dia fa el seu tom,
seguit d’un gos
més ancià encara.

Demà tornareu...?
si demà torneu, avi,
us buscaré a la Plaça dels Enamorats
el millor banc i el millor sol
i li diré al vent que es pari!

Però torneu demà amic...!,
i expliqueu-me altra vegada
aquella història,
del jove republicà.
d’una guerra dissortada,
d’un exili,
d’en Macià
i d’en Companys.

ARA

ARA

Ara, en el silenci,
cercant el sóc
per tot el què no he estat ;
davant la immensa timidesa
del meu ésser,
voldria veure-hi una mica més enllà.

Tot dóna voltes
i passo balanç
d’una vida
i d’un ahir,
que no sé fins quant
he omplert del viure.

Però el buit, poc ple,
de tots aquests anys
em fa témer,
ara, que estic malalt,
que no estigui a temps
per a omplir la resta

Però la por,
realment la por
i la desesperança,
és que no sé què fer.
No sé què haig de carregar
en el magatzem del viure.

Tinc una dona,
quatre fills,
dues joves, un gendre,
tres néts i un projecte de tres mesos.
És suficient....?
Què més puc oferir-vos
apart d’un cor
carregat de dubtes
i un cos vell
que no sap què fer de l’egoisme,
i que potser em guarda
de la meva covardia.

Però demà al matí,
després d’aquest insomni
què haig de dir
a l’espill que m’espera ?
Déu, voldría que em donéssiu una tasca,
però... tinc por, de no poder-la acomplir


Jo Senyor, però ...
espero veure un camí,
fins l’últim instant que em
xucleu la vida.

EL REI, LA MONARQUIA I JO

EL REI, LA MONARQUIA I JO.

Des de sempre he estat Republicà; però jo no milito en cap partit favorable a la República Espanyola. Senzillament perquè, jo humilment i amb tot orgull sóc català.
No més català. No soc catalanista. No sóc separatista i soc favorable a que Catalunya sigui uns república. De què pebrots m’haig de separar si jo, ja em sento lliure.
Altre cosa es, que pretenguin treure’m la llibertat. No ho aconseguiran, sóc massa vell, i tinc molta paciència i poc temps.
I que hi te de veure el Rei amb tot això? . Jo vaig ésser un, entre moltíssims que pertanyent a un partit nacionalista català, vaig mullar-me i vaig fer campanya positiva i activa pel SI. a la CONSTITUCIÓ .Això vol dir , que indirectament votava SI al Rei. A Espanya no els hi ha anat tant malament. Vam aconseguir arraconar el Bunker per sempre i obrir una escletxa a l’esperança..........................................?
Però SENYOR, han passat molts anys, i els nostres fills no es recorden, per que no hi eren. I encara que els hi expliquem, diuen papa - deixa estar aquest “rotllo”!!!
Aquest assumpte no és el meu.
I mentrestant, la seva família creix, i jo em preocupo –felicitats!. Però la gent apart dels viatges a Mallorca – vacances pagades - ens preguntem, però què més foten aquesta gent!
També em pregunto si Vostè té previst per DEMÀ alguna sortida per tots els seus fills i nets. Jo sap, tinc quatre fills, un gendre, dues joves i quasi quatre néts. Però tots, gràcies a Déu, treballen.
Ara vostè i d’altres se’ns espanten, perquè li han cremat unes quantes fotos. No n´hi ha per tant. No cal que tregui el Sant “Cristo” gros, i digui’ns fins quan i fins quants n´haurem de mantenir.

DONA'M EL TEU COS

Dona’m el teu cos,
però queda’t.
Amb la llibertat de viure
i no et facis esclava
del meu anhel.

Demà, si em tens
sigues la meva amiga
en l’eternitat d’un sol dia.
Demà passat
tornarem a començar,
i cercarem en l’horitzó,
nous llaços
que ens deslliguin
vells lligams.