diumenge, 29 de juny del 2008

EL MEU GARROFER.


És vell,
molt vell
d’immensa copa
i de gran ombra.

El meu amic,
el gran garrofer,
es un arbre amb la història
d’amors perduts,
d’amors guanyats,
d’abraçaments
i passionals abraçades,
dels que ara són pols
o no més records
d’ancians desitjos
del jovent de Tiana.

Contractes signats amb essències d’amors,
sobre l’escorça.
Cors i fletxes d’eternitats promeses.
Dades il·legibles,
inicials confoses
i perdudes pel temps
dins de l’univers,
donant nom a la Plaça.
Plaça dels Enamorats.

Ara, després de la darrera secada,
tinc por pel meu garrofer.
Les seves puntes mes altes,
llurs brots més ufanosos
s’estan esgrogueint,
i la pell sembla
més seca.

No et moris
vell garrofer, que encara
tens amors que explicar-me,
d’antigues revetlles,
de cants d’ocells
i de les meves merles refilades.
Sota la teva soca, garrofer
et vam plantar
una gardènia de dolça olor,
has vist com n’estan d’ufanes?...
d’ací en pocs dies
els seus capolls s’obriran
i donaran fragància al teu jardí.
Garrofer, el meu garrofer,
l’avi garrofer, espera ...
no m’espantis.

dimarts, 24 de juny del 2008

ANEM A VIURE AL NOSTRE TEMPS

Vine amb mi,
anem a viure al nostre temps.
Seguirem el solc del vent,
buscarem el miratge del no.
Pregarem al Déu del Sí.

La nostre imatge?
Qui ho sap...!
el nostre plor,
la nostra mort
i el temps d’estimar.

Els meus ulls,
els teus rulls,
una rialla
i al capvespre una llàgrima.
Fins demà...!
buscarem un nou viatge.
I el nostre camí?
I el nostre fred?
I la nostra aigua?

Anem a viure al nostre temps.
Seguirem el solc del vent...

dilluns, 16 de juny del 2008

ST. JOAN I EL TAGA

Tal i com us deia, ahir vam anar a Ogassa. De Tiana varem sortir amb 20º C. de temperatura, a Sant Joan 16, fotia frescota i el poble estava net i agradable com sempre. La primera cosa que vam fer, va ser anar fins el carrer Major, que és bastant -“menor”- i anar fins el número 7. Un establiment que venen coques recobertes amb una mena de crema, d’un gust molt elemental, però molt bones. No tenen res a veure amb la cuina de Ferran Adrià, però segurament a
principis del segle XI, no les devien fer molt diferents que ara.
La única cosa, que segur havia canviat, eren els uniformes dels Mossos d’Esquadra, que ens estaven esperant a la plaça de l’Ajuntament, acompanyats d’un policia municipal . L’establiment l’han remodelat, per poder aguantar com a mínim 1000 anys més.
Ja m’està bé, mentre no em canviïn la coca de crema i el nom:

PASTISSOS I PIZZES
VERGÉS

Les parets, pedres, murs i muralles, tot està en el seu lloc com sempre. El Ter baixava fort , però sens fer mal i tot feia olor a endreçat i a ordre. El Pont Vell, des del segle X, ha aguantat el pas del temps,amb serenor i dignitat, mentre la música del Ter li passa per sota. És un Riu digne, net i sobre tot important... dóna les seves aigües a Barcelona, aigües amb poca mineralització que després de passar per la depuradora de Cardedeu, dóna de beure a tota l’assedegada Barcelona.
Estic content de que una part de l’aigua que m’arriba a casa, abans passi al menys a 50 mts per sota la casa dels meus néts i fills. El món és un mocador i em fa il·lusió que un torrent uns pantans, una depuradora i unes canonades ens uneixin, sobre tot en temps de sequera. Quan no hem funcioni el telèfon, obriré l’aixeta i cridaré ben fort Maria...Roger...!!!
Maco, verd i ufanós...una meravella.
Per la tarda va fer un ruixat important. No podíem sortir de casa sens el perill d’agafar tota la pluja i posar-nos xops. La mainada es va rebolcar per sobre nosaltres fins l’extenuació, crits i gatzara, mentre en Roger petit anava cridant: Calleu...calleu... volia veure una pel·lícula que li havia portat la seva àvia Dolors!!! Amb el terrabastall de la cridòria i els salts sobre en Nando i la Idòia... Sort que va deixar de ploure.
Sortint, el Taga se’ns mostra bromós, emboirat al cim i majestàtic. Una passada!

dissabte, 14 de juny del 2008

ESTIC CANSAT

Estic cansat, però la il·lusió d’anar demà a veure els meus néts i fills als Pirineus, fa que em reviscoli i em vinguin les ganes de viure i sentir la vitalitat dels aires purs. Si tinc temps vull anar fins a Sant Joan de les Abadesses i veure una altra vegada la solidesa de les pedres mil·lenàries.
És agradable passejar per Sant Joan. Aviat està vist per un profà com jo.
És una vila equilibrada amb la seva història i amb la seva arquitectura. És una ciutat que no cansa, ni per una persona, coixa com jo en aquests moments. El seu centre, és tot pla i al diumenge es poden comprar uns pastissos a uns establiments de pastisseria... Suposo que demà el riu baixarà fort després de tantes pluges. Vull tornar a la plaça porticada, la Plaça de
la Vila. És petita quadrada i sota voltes plena d’establiments en ple decandiment. Això us ho confirmaré demà, quan hi hagi tornat. Fins ara tots els establiments és traspassen als pocs dies del seu lloguer inicial.
El riu que passa per Sant Joan és el Ter i s’hi ajunta amb L’Oganés que ve d’un poblet preciós, Ogassa. Val la pena visitar el poblet, pujar carretera amunt i escoltar el torrent com salta i s’enfila, vers la carena que ens pot portar fins El Taga un pic de 2.040 mts. de gran bellesa i solidesa.
Demà us en parlaré. Me’n vaig a dormir. Bona nit !

divendres, 13 de juny del 2008

QUANTA, QUANTA GUERRA...

Avui he decidit firmar La Pau i l’oblit de tanta i tanta guerra. Ho faig perquè una altra vegada he agafat de la llibreria, un llibre a l’atzar, i la casualitat, m’ha jugat de nou, una mala passada que no em mereixo. He agafat de Mercè Rodoreda, Quanta, quanta guerra...
Que no hem vinguin amb més collonades, després de tants anys. Jo que he viscut amb la dictadura, amb la repressió, amb amenaces, amb la por de la merda del franquisme, amb arrest i amenaces de portar-me a Siddi Ifni, de sentir-me encerclat pels “grisos”, de fugides i corregudes... ja en tinc prou. N’estic fins els pebrots. Per acabar, un reportatge avui de TV3 de unes troballes a Gurb d’unes restes tristes i macabres d’uns soldats de l’exèrcit de la
República, de les que es faran anàlisis d’A.D.N. per a trobar de qui són, tornar les despulles a les famílies i trobar un nou protocol per a posteriors troballes. Crec que ja n’hi ha prou.
Quin calvari per a les famílies... si les troben. Jo tenia un cosí llunyà que en la fugida cap a França, sembla ser que va ser assassinat dins d’una cova, pel guia que els portava. No em vull imaginar, una parella de mossos portant un paquetet amb les despulles del meu cosí.
-Un obsequi, vol signar si li plau...
No mercès. Deixem els morts que descansin en pau.
A mi, la memòria històrica –ara- ja no em fa falta. Preferiria un futur amb alegria i un país al cap de 70 anys amb més trempera.
Perquè sinó en Bin Laden, en Witiza i en Carlemany podran venir qualsevol dia....Toc, toc... vinc a reclamar Al Andalus, vinc a reclamar tota la península... passi, passi monsieur Sarcozy, tot seu fins a Castellolí, Castellví, Òdena, tot el que era Marca Hispànica....

dimarts, 10 de juny del 2008

PARE NOSTRE

Pare nostre que esteu
per tot arreu
i que a tothom
i a cadascú
ens abasteu.

No cal que ningú
us santifiqui.
No cal que ningú
us doni glòries.
No cal que fem
del vostre éesser,
-si és que hi sou-
ablucions amb aigua beneïda.
Pobres diables vanitosos...

Això sí,
si esteu ací i ens sentiu,
desitjaria estar amb Vos
i gaudir de l’univers,
encara que em conformo
amb el cant de les meves merles.
Que sou Vos potser...?
Pare...

Jo Senyor, en tinc prou
amb el meu Rocar,
amb els seus pins rodons,
en llurs verds i els lladrucs
d’un gos proper,
que ara borda
a l’infinit llunyà.

Ara, ja són, del migdia, les dotze,
les dotze van tocant...
aviat hauré de pensar
en el dinar, que mai em falta,
perdoneu-me l’egoisme
i doneu-me un xic més
de amor pel proper
i pel foraster.

Jo no tinc pas
deutes per perdonar.
Mes aviat persones
a les qui he faltat el respecte,
els hi demano perdó.
No en tinc més excusa
que la meva humana condició!

No més us demano Senyor
una mica d’indulgència,
per un amant del Rocar,
i un amant de la terra,
que em sembla, que és cosa vostre.

I és casa meva
mentre Vos no em xucleu la vida
i em desnoneu vers
potser a l’acabament
o la dilució dins aquest univers
que tant estimo.

Amén.

P.D. Ja sé, o això diuen, que tot ho veieu,
però us heu fixat com n’està de maca la ginesta...
Gràcies.

SANTA MARIA...

Santa Maria,
mare d’Emanuel.
Que alguns diem,
que potser és Déu,
si és que ho És
i vos podeu, dieu - Li
que ens faci ser justos
en el nostre limitat criteri,
de éssers vivents,
per fer de la justícia,
el nostre Nord
i la nostra guia.

Que la prudència
no ens faci traïdors,
a les nostres limitades
i a ben segur equivocades
conviccions i realitats.
Que, se us faci senzill
comprendre aquest pobre
ser, aprenent d’home
i cercador del plaer
i de la llibertat comuna
i tant difícil d’abastar.

Ara i en l’hora
del punt i final.
Amén.

diumenge, 8 de juny del 2008

NADAL-FEDERER

Acabo de veure l’últim “set” del partit entre en Rafael Nadal i en Federer. La victòria d’en Nadal, ha estat insultant, aclaparadora, jo diria que massa demolidora. Semblava que en Federer no existís a Roland Garros, No n’ha encertat ni una. Jo la veritat és que anava a favor del Mallorquí de Manacor, però m’he sentit incòmode davant la magnitud de la tragèdia del suís. S’haurien de prohibir victòries com aquesta. Son insultants pel perdedor, però també pel victoriós.
La humiliació del adversari, mai és bona...per que hem recorda una pelicula de fa molts, molts anys... – Més dura serà la caiguda – I això fa mal.

divendres, 6 de juny del 2008

LA FLOR PRIMERA


La flor primera
del primer capoll.
La pubilla que ha sentit
La remor
de la primavera.

Temps de colors,
temps d’amors
i pluges d’amoretes,
i l’arc de Sant Martí
amb cabals de diamants,
sobre el terrat.
Fosc i negre
sobre La Casa Alta.

I més amunt
els Nou Pins,
ara tant verds
i xops de pluja blava,
mentre el sol covard,
s’amaga darrera
l’altre horitzó,
avergonyit de la seva
fugida...
Ara plou amb força,
s’han d’omplir
els cistells amb l’aigua,
de la vida, l’esperança...

El diluvi,
soroll crepitant,
de tambors de gel
sobre la teulada,
espetecs de llamps a la llunyania...

Un gran llampec !
un tro instantani,
simultani,
tornem-hi... La primavera...