Va ser un dia magnífic, un dia rodó,
un dels tres dijous que “relussen más que el sol”. La festa del Corpus, que ha
perdut el caràcter religiós (abans era Festa de Guardar), ha estat restituïda
per la societat civil a Barcelona, amb tota la seva modèstia i el seu
esplendor. Al Cap i Casal no hi cabia més gent. Passejant, rient, festejant, estimant
i olorant els dolços flaires d’una Barcelona, per fi, neta de pixums. Tothom
tenia un sortidor i un ou per fer ballar. L’Alcalde Xavier Trias es passejava
amb nosaltres i donava un to de normalitat a una festa que havia perdut una
part de llur bellesa. Des de l’Església de Santa Anna cap a l’Ateneu, claustre
de la Catedral, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, la Casa de la Ciutat... feia més
o menys el mateix trajecte que nosaltres. Ens l’anàvem trobant.
Batlle, que em segueix?... ha, ha, ha...
si noi. De on ets? ... de Tiana Xavier... de Tiana. Bon país... si Trias... tu ets
de Barcelona, oi?... Au, fem-nos una
foto. Em va sorprendre que fos tant alt; més tard es trobaria amb el merder i
els xiulets als Prínceps de España al Liceu. Segur que no va ser tant
agradable.
Diu el fullet informatiu de la festa
del Corpus 2013, que la tradició de l’Ou com balla ve de l’any 1637. Jo recordo
que en els temps del franquisme, ja havia visitat el claustre de la catedral,
amb l’ou, les tretze oques cridaneres, i la gent que embadalida miràvem el
ball. Ara érem més, però que molta més
gent. Una riuada d’emocions que gaudia d’un dia preciós. A l’Ateneu el bust en
bronze d’en Josep Pla mirava l’ou amb esguard encuriosit. No cau, Josep, no
cau... I si queia tornava a surar entre l’aigua i l’espai eternal d’un jorn
perfecte.
Fotos: Francesc Borràs
