diumenge, 30 de setembre del 2007

moltes gràcies

Això de la informàtica és la pera! El dia disset de setembre vaig penjar el meu primer escrit, la meva primera –diguem-li poesia al ciber cosmos. Avui 30 de setembre, cent-un bojos i/o boges, des de Ukraïna fins als Estats Units, han llegit el què aquest vell, ha gosat escriure. Reeeeefot amb les comunicacions .Estic sorprès. La lectura des de Kief la puc, quasi bé sospitar; la de USA, no en tinc ni la mes remota idea. El que realment m’afalaga i és motiu de preocupació i responsabilitat, són els altres noranta-nou comunicants. Que Déu us agafi ben confessats i moltes gràcies pel vostre temps i la vostra atenció repetitiva i pacient.
Intentaré que a més sigui lleial.
Avui en el Rocar s’hi està molt bé .Fa sol i un ventet agradable La Mediterrània, és d’un blau intens i els avions militars que avui el matí feien el ximple, ja han fotut el camp, perdó l’aire ¡¡ Els meus gossos estan tranquils. Una tarda de tardor estiuenc....a Tiana.
Adéu fins demà

dissabte, 29 de setembre del 2007

NO ET MALFIÏS

NO ET MALFIIS


No et malfiïs,
deixa’t enredar,
encara que sigui
per misericòrdia

És preferible ésser enganyat,
que viure
amb la pobresa dels diners,
o amb la misèria d’una veritat pobra.
A la fi dels seus dies
quant llur carro romangui buit,
correran a Déu,
buscant-se la felicitat eterna
i cercaran el teu perdó,
esperant que l’Eternitat
se’ls hi ompli

I tu...
sense ira -perdona’ls.
veuràs la desesperança
amb ulls d’agraïment.
però després
-ells-
tindran el buit etern
-i tu-
potser, i amb dignitat,
podràs morir per sempre.

dijous, 27 de setembre del 2007

Càntic a l'amor, a la vida, a la mort

CANTIC A L’AMOR, A LA VIDA, A LA MORT.


No,
no és l’hora encara.
La mort m’oblida
i haig
de viure ara.

Voldria que fóssim demà,
engegant a fer punyetes
tot l’ahir que tant em pesa.

Com em pesa l’ahir!


...I només tinc
aquesta vida
per a viure demà.

No vull tornar,
no vull lligar més
el meu espai d’eternitat.
No puc estimar
si l’amor
és presoner de l’egoisme
i del sou miserable
i prostituït d’un contracte.

No puc pensar
que m’estimes
si tinc la certesa
del teu sublim
i conformat avorriment.

A qui som fidels
si no som lliures.
La tasca que m’adreça
és més alta que l’afany
de viure un dia més
Cada dia

Deixa’m avui
i deixa’m que demà
t’abraci

Vull sentir la coïssor
de la incertesa.
Vull tenir el neguit
del teu comiat
I el goig egoista
del teu tornar.

Vull estimar-me, vull estimar-te

Saps....
si la rosa
és rosa,
és per que demà morirà.
Deixa´m despullar-te
de tots els teus pètals
efímers i eternals de bellesa
I deixa’m veure’t nua
Abans de la meva mort segura

Abraça’m fluixet,
o fort si vols,
no deixis que pensi.
Omple’m de tu.
No em cal ni el teu amor -si no ho vols-.
Només el teu respirar de matinada
i l’escalfor del teu cos



Aquesta poesia la vaig començar el 22 de febrer del 1977. És encara una poesia viva.

dilluns, 17 de setembre del 2007

El Rocar

Al Rocar,
sobre la Casa Alta,
entre el verd, la mar i els blaus,
he trobat un amagatall, teu i meu, nostre i vostre.

No em pregunteu pas com ha estat,
era tot just caminant,
fugint del soroll,
buscant el vent, trobant la pau.

He vist,
la ginesta florida,
l´he olorada.
Una abella s’ha envolat emprenyada.

Els matolls veïns,
són de flors blanques, flors d’estepa,
petites margaridoies
mullades d’esperança.

Amb un llargandaix airós,
ens hem espantat
al mig d’un salt.

He caigut ben pla
sobre un matoll d’espígol.

Tot veient el cel,
tot veient la nostra mar,
tot veient els nostres turons
he pensat que aquest lloc era el nostre i el vostre.

Era el teu i el meu.
No em preguntis pas com, era Tiana.
Sóc en carles Casanovas aprenent de poeta que, ara en la jubilació, tinc temps per pensar. No sé si els meus pensaments interessaran a algú, però almenys aquests pensaments i poemes quedaran escrits.
No pretenc ser res ni erigir-me en res. Només aspiro a que si hi ha algú que em llegeixi, si hi troba un possible nexe m'ho faci saber. Tinc toooooooooooooooot el temps.