dilluns, 26 de maig del 2008


Estic veient una fotografia d’una noieta, que és la meva mare a l’anvers de la qual, escrit a mà i amb lletra d’ella, diu Abril 1923, Barna. No més això. Aquesta noieta amb falda fins sota dels genolls i cuetes als cabells, porta un llibre a la mà esquerra, ella està recolzada a la porta de l’Institut on estudiava el Batxillerat. Es tracta d'una mosseta de 14 o 15 anys gens espectacular, però molt bonica. Sé, per que m’ho va dir el pare abans de morir, que es la primera foto que va portar dins la cartera de la seva novia.

El pare era un quasi bé... ara en dirien "pederasta"... però s’hi va casar, es van estimar fins a l’èxtasi, s’emprenyaven cada dos per tres, van tenir quatre fills, van passar una guerra, van ser bombardejats pels avions feixistes, van sobreviure al franquisme i van tirar endavant, malgrat les denúncies i malgrat la misèria de després de la guerra.

Aquesta noieta, era tota una dona, fins el darrer instant de la seva dilatada vida. Aquesta noieta tant maca és la meva mare.

diumenge, 25 de maig del 2008

EL CAPVESPRE

Ara ja fa uns quants dies
que plou…
i aquesta tarda fa sol…
i les bruixes es pentinen,
i ara el sol s’aplana
en la tarda transparent.

Les orenetes planen.
sobre la nostra terra
en mig dels nostres pins
i giravoltant pels blaus,
jugant en mig dels verds.

Unes tórtores,
han decidit fer-se canores.
Que no cantin, que no murmurin!!,
al costat dels rossinyols,
prop de les caderneres,
al costat de les negres
merles del meu jardí.

Les gavines d’ales
quietes s’envolen i s’envolen
en busca de la llum,
a la recerca de l’atzur
i finalment de la foscor.

Es fa fosc, el cel rogenc
perd l’energia del vermell.
És el capvespre... és de nit.

divendres, 23 de maig del 2008

LA LLUNA

La meva germana Maria Rosa, quan jo tenia nou anys i ella disset, era per a mi el meu mirall, ens estimàvem amb bogeria. Jo la veia com un ser providencial, un fenomen de la natura. Els seus contes eren del temps en que la mainada no mirava la televisió, per tant eren contes que haurien d’abastar les meves expectatives i a més per a mi, haurien de ser creïbles i contrastables. La meva germana va dir-me que el què veuria i sentiria no era cap conte, era la realitat.
Una nit de lluna plena, blanquíssima i rodona Va portar-me fins el terrat de la casa on vivíem. Llavors encara no hi havia, el que ara s’anomena contaminació llumínica.
Vam anar cadascú als nostres llits i agafant els matalassos els estiràrem a terra del terrat. Feia calor.
- Cal que estiguem molt còmodes per poder volar! –va afegir.
- Estira’t sobre el matalàs i mira la lluna fixament i estigues ben quiet...
Ella va fer el mateix... tot en silenci, els pares ja dormien. Era el mes d’agost de 1951. El meu cos es tornà ingràvid i suaument comença a elevar-se i a surar per l’espai, La lluna cada vegada, es feia més i més grossa, això és veritat i el meu cos levitava, ni el sentia. Tot d’una vaig constatar, que sense gens de por, hem queien les llàgrimes d’alegria i de emoció. Vaig canviar-me en el matalàs de ma germana, ella va abraçar-me i també va sanglotar.
El pare ens va despertar de matinada... i ens va besar. Au a dormir al llit! Bona nit Maria Rosa, bon dia germà...

PARE NOSTRE DEL ROCAR

Ahir a la nit, abans d’anar-me’n a dormir vaig treure els gossos. La lluna era minvant, però la seva brillantor era suficient, per què sobre la mar negra, hi brillés amb tota la seva bellesa. Vaig recolzar-me a la barana de ferro i vaig mirar la negror de la nit. Malgrat la lluna, era una nit molt fosca. Però l’espectacle era sensacional... un reguitzell de barques de pesca ocupava tot l’horitzó, fent un rosari de llums.
Cada jorn des del meu Rocar, haig de donar gràcies a Déu per viure, tenir ulls per a mirar, tenir orelles per sentir i escoltar, una ànima per poder estimar, un cor per bategar, i un cos per sentir que sóc viu.

Pare nostre que esteu en el cel.....
Gràcies, per la vostre companyia,
dormiu tranquils,
Déu vetllarà per a vosaltres,
fins i tot per als agnòstics
Pare nostre que esteu en el cel.

dimecres, 21 de maig del 2008

LA MARIA ROSA

Com cada matí m’han despertat els nens i les mares i pares, que venen a la Plaça dels Enamorats, per acompanyar-los a l’autocar de l’escola. No em molesten les seves rialles i els seus crits, és un despertar diria que gloriós. És un guirigall de rialles engrescadores i jo, dins del llit calentó, esperant que la mandra s’esvaeixi . Estic content de viure a Tiana. És tot un privilegi, escoltar els seus sons…i també llurs silencis.
Després he pujat a esmorzar a la cuina i un concert de flautes canores, venia del terrat. Eren dues merles negres de bec groc, que s’havien instal·lat sobre la barana de ferro i estaven desafiant als meus dos gossos,que passaven ja d’elles…tot un espectacle. Quan l’Esquitx que és el meu gos gros (de raça “canis vulgaris carinyosus”) i en Brad, que és un gos salsitxa (d’això li ve el nom: Brad-swurd, massa llarg) se n’han adonat de la meva presència, han sortit com unes feres a guanyar-se el jornal i han foragitat les merles, que s’han envolat cap a Can Roca. Allà hi deuen haver gossos més tranquils, per que amb les sobres del Restaurant, sempre van tips.
Avui a la tarda vaig a veure la meva germana de l’ànima Mª Rosa, el seu estat sembla que empitjora. Tinc por, no per ella que és una dona forta i valenta… sinó per a mi. Si ella falta abans que jo, sé que s’haurà apagat un tros de cel, se m’haurà esvaït un tros d’ànima i per sempre hauré perdut la meva infantesa…encara em quedaran els records. Sempre.

dimarts, 20 de maig del 2008

A TOTS VOSALTRES

Avui he decidit escriure per mi. Fa uns quants dies que només contesto i faig comentaris pels amics blogaires, però això, fa que no tingui temps per mi, ni per meditar ni per pensar. En aquests moments estic en una mena d’estat de gràcia i en sóc molt feliç de tenir-vos tant prop meu. Només una màquina, a la que fins fa poc li tenia por i a un teclat que encara només sé fer anar amb un dit, em separa o m’uneix a tots vosaltres.

Tinc a la Moni que sé positivament que m’estima i esta boja pel Camarón -en Quico que és el meu nét i és la seva padrina. No cal parlar de Can Mugró, es ell que m’ha penjat la fotografia del pare i la mare, que dormia en una capsa de galetes des de l’any 1920 més o menys i ara viatja pel cel blau de tot el món.
Què dir de la meva dona... que te més paciència que una santa i em corregeix els meus escrits al vespre, quan torna de la feina, cansada, a casa.
En Uri baba, un altre fill, la Bet que en sóc el seu padrí. La Menta fresca que em fa patir i a vegades com avui, no puc entrar en els seus comentaris i posar-hi els meus. Lo blog deu Joan... parisenc que ve del país d’Occitània i uneix als meus 66 “tacos” a les veritables arrels de la nostra llengua. Darrerament la Carme Rosanes, l’Hora Baixa i la Merike una finesa d’Helsinki, que ha decidit amb força èxit escriure en català.
A tots moltes gràcies per llegir i buscar-me en el que ara en diuen ciberespai... això que des de la terra del fi, és comuniquin amb un servidor em deixa absolutament corprès... li demanaria a la Merike que em transmetés una mica de nacionalitat Finesa.

divendres, 16 de maig del 2008

A SERALPUC TOT SÓN MUNTANYES

A Seralpuc tot són muntanyes,
davant de la mar
i sota totes les pedres
hi tinc missatges
de pau, amor i esperança.

A Seralpuc hi ha corriols
només per a nosaltres,
amb papallones, llangardaixos,
abelles, sargantanes, ginesta
i margaridoies de flors blanques.

A Seralpuc tot és silenci,
només l’ocell hi gosa piular
i et fan callar l’emoció
els diamants de la rosada.

A la riera, sota la Casa Alta,
després de ploure
podem seguir els caminois
brillants dels cargols.

Busquem Seralpuc,
sentim Seralpuc
i visquem un nou jorn.

dijous, 15 de maig del 2008

ELS MEUS PARES

Tinc davant una fotografia del pare i de la mare, que algun dels meus fills, a tret d’una capsa metàl·lica “arxivadora” i l’ ha deixat sobre la taula de l’ordinador. És una fotografia molt antiga, una imatge dels pares, quant festejaven en el bell mig d’un bosc. El pare l’està mirant fixament a la cara – jo diria que a la boca - , i la mare clarament es fa l’estreta, mirant el terra ple de sima i envoltats de pins i matolls.
La Maria porta un gersei de punt molt maco. Que n’és de maca la mama!. En la foto deu tenir uns 17 anys i fa cara de dir-li en el pare - no em demanis això...!
En Carles amb una mirada amorosa, insistent, l’està pressionant demanant-li que el miri i que probablement el besi una altra vegada. La meva mare era una dona... una noia molt intel·ligent i
gens fleuma, ho va mostrar molt bé després al llarg de la seva dilatada vida, pujant-nos a tots nosaltres i aguantant una guerra i el caràcter del pare. El papa era un home molt visceral, afectuós i molt donat a explosions de geni. Al cap d’uns instants no se’n recordava del perquè s’havia emprenyat. Llavors deia :
-Collons per ço Maria...i normalment callava.

dimecres, 14 de maig del 2008

T’HAURÀS PENSAT

T’hauràs pensat potser
que tot s’ha fos.
Però avui he anat a Seralpuc
i encara he trobat
el seu missatge.

I malgrat les màquines
ningú encara
ha posat els peus
sobre nosaltres,
ni han trobat el nostre mai.

Rosegat, groguenc i trist,
continua dient t’estimo
i rient sobre l’espai,
sentint el terra trèmol del so,
enyorant encara el teu tremolor,
espero la teva mirada,
la teva tornada
i la meva sort.

PARÍS

“París tenia l’aspecte trist dels dies lleigs d’octubre; una llum crua queia d’un cel igual que un sostre renegrit. Per les voravies es veien indicis de les pluges de la nit...”
Com m’agrada en Georges Simenon, la trama és important però la descripció que l’envolta és perfecte. No importa quasi bé la historia, hom pot veure París a les set del mati, sens haver-hi estat, però sentint el brogit dels automòbils sobre les llambordes o bé sobre el paviment del quitrà mes lliscant.
Jo coneixia la capital des dels anys cinquanta- nou. Seient de segona amb dret a tornada. Les persones del tren de nit que sortia de l’estació de França, havíem de fer un transbordament a la frontera francesa, amb control de passaports i canvi de trens. Regust de “carbonilla” i amb la il·lusió de fer l’endemà al matí “un café au lait” en el bar de la Gare d’Austerlitz, amb el un croissant encara calent i suaument oliós, cruixent... un croissant francès.
M’agrada el París dels anys 60 amb el misteri que comportava la guerra amb Argèlia... Argèlia, els argelins, les bombes, els atemptats, la por sempre subjacent i difosament present en tots els carrers , monuments i persones. El dia que vaig pujar amb Michèlle a la Tour Eiffel, hi vàrem pujar sols. El dia anterior va haver-hi una amenaça de bomba, però París malgrat el gris, les bombes i Argèlia m’atreia. Jo encara crec que París és la capital del món .
Sempre ens quedarà París... Michèlle.

dilluns, 12 de maig del 2008

ARROSSADA POPULAR

Dissabte vaig anar a la Festa Major de Castellolí. La Concepció de Cal Fuster , va avisar-me que havien baixat un escrit del meu Blogg i me’l van publicar en el programa.
Plovia a bots i a barrals, però què coi, van fer una paella per a tres-cents. La van fer sota un cobert, però una mica lluny del local del “centru” que és on vam dinar l’arròs.
Per portar la gran paella va ser precisa una grua i un tractor. La paella bambolejava, penjada del ganxo. Al final se’ls hi va abocar una mica, no importa tot el Poble era allí i ens ho vam
passar molt bé.
De la inauguració de la Plaça del Poble, haig de fer-ne una crítica. Per a mi sempre serà “ La Plaça de Cal Bonhome”, la casa de la Maria de Cal Bonhome - la modista, d’en Pere i de n’ Albert els seus fills i d’en Joan son pare.
Castellolí té l’avantatge de que cadascú pertany a alguna casa.
Jo per exemple, en sóc “ El Carlus d’Estudi “ per que el meu pare n’era el mestre i vivíem en un annex a l’escola.
"L’alcalde és el Jaume de Cal Jaume", una antiga masia. La meva dona és la Dolors de Cal Patxó, neboda d’en Venanci, a les dones de Cal Patxó , de vegades els hi poden dir patxones. Ningú s’ofèn , perquè cadascú pertany a una casa determinada,
Jo a Castellolí, en sóc molt orgullós de que m’anomenin així i
que em diguin que sóc “pastat” al meu pare. Crec que s’equivoquen el meu pare era un mestre, era El Mestre i els seus alumnes encara el recorden.

divendres, 9 de maig del 2008

FESTA MAJOR

Ahir va trucar-me la Concepció de Cal Fuster Nou, va dir-me que un escrit que tenia penjat al meu Blogg, me’l publicaven al programa de Festa Major.
La veritat és que m’he sentit un xic aclaparat i al mateix temps honorat. Dic honorat, per que tot el mèrit, si és que el té, és del senyor Carles, el meu pare i mestre de Castellolí i de la senyora Maria, la mare mestra també i llevadora de al menys un terç de les persones i amics que demà veuré a la “paella municipal”.
M’estimo Castellolí, no puc passar pas més de dues setmanes, sense anar-hi i veure la seva gent. És clar, és un poble abastable, un paisatge conegut, uns amics sempre estimats, uns records comuns d’infantesa ò de jovenesa. Malgrat que no hi he nascut... és on m’hi he trobat més bé i les remembrances són nítides i sens màcula. Serà potser, que és on passaran les meves despulles més temps d’eternitat.
Tot això ho dic, sens recança i amb alegria. La joia de l’eternitat. Visca la Festa Major !!!

dijous, 8 de maig del 2008

ALTRE COP LA PLUJA I EL TRO

Altre cop s’acosten les pluges,
altre cop la pluja i el tro.
La pluja, ara és llunyana
i el temps d’estimar,
mai passa... mai passa.

Més valdria
haver mort
amb la teva besada
i romandre eternament,
en el teu moment
d’amor i d’ànsia.

dissabte, 3 de maig del 2008

ANTOINE DE SAINT-EXUPÉRY

Diu en Antoine de Saint-Exupéry a Vol de Nuit :

<<>> Rivière tingué l’obscur sentiment d’un deure més gran que no el d’estimar. O es tractava també d’una certa tendresa, però tant diferent de les altres ! Una frase li vingué a la memòria : <>


Avui, m’ha agafat per llegir una mica...tenia mandra per pensar, m’he acostat a la biblioteca familiar i l’atzar he agafat un llibre. Vol de Nit del meu amic l’Antoine . Feia anys que no el llegia, l’he obert i –oh casualitat s’ha obert per on fa potser quaranta- cinc anys i vaig deixar dues o tres flors i fulles. Ara seques i xafades.
Jo fa quaranta anys ja era “cursi” ? .Doncs es veu que sí. Si agradar-me en Saint- Exupéry és estar fora de lloc, jo hi estic. I què... que encara somniï truites ? Es tant maco...

Jo que en sóc tant proper
a l’eternitat, voldria
que no es menystinguessin
els sentiments i la memòria.
i cerquéssiu en la història
tot el que vosaltres i nosaltres som.

Es tracta de fer-los eterns,
diu n’Antoine ...!
Siguem eterns per un dia,
que demà Déu dirà.
El cel es blau,
la mar està plana,
les orenetes xisclen,
i els falciots fan com tu, Antoine...
volen, volen i volen,
just arran de la nostra Mediterrània.
Com tu Antoine.

divendres, 2 de maig del 2008

AVUI UN AMIC EM PARLAVA

Avui un amic
em parlava de la força
que ens manca,
per a realitzar tot el que som.
Però...
qui ens porta l’angoixa?,
per què la veritat
es mostra canviant?

Som com espills
que reflectim la imatge
del nostre sentir.
Som com esponges que xuclen,
l’aigua d’un toll brut
Quina por em fa ésser el mirall
i reflectir la meva nuesa crua
del que sóc,
dins del que em volta.

Tinc por d’ésser la baieta,
recollir la merda pròpia
i de tanta collonada aliena
restant eternament enllardat.

No vull fer de l’amor,
una rutina quotidiana
i esperar ser més vell
per morir altra vegada.
Llibertat sóc,
vull ésser lliure,
estimant tot el sigui estimable
i fins on pugui
i em deixin estimar.

Estic cansat i tip
d’ésser captaire
d’un sentiment acabat.
Vull ésser ric,
he sentit
uns altres flaires.
Si s’emprenyen
pitjor per a ells,
puc encara trobar
algun vaixell,
per poder
canviar els aires.

dijous, 1 de maig del 2008

ONADES, ONADES

Onades, onades,
que deixen en els meus peus,
despulles d’antigues tempestes.
Despulles que la mar rebutja,
suaument sobre la platja.

Un tros de nina,
un tronc pelat i sec...
el teu sentiment
que em domina

Ara torno amb mi,
el mar torna al silenci.
Ja no fa fred,
només el vent humit acarona.

Les meves petjades,
tot just caminant,
són esborrades
per la teva brisa de llevant.

Surt el sol i escalfa,
l’aigua gris
es torna blava,
intensament blava
de color de cel.

Espurnes de la nostre sorra,
cauen als meus ulls,
els acluco i una gavina
s’envola
des d’una aigua
salada i freda.
I penso en tu.