NO MOLESTEU ELS OCELLS

El meu veí, ha escapçat el xiprer del seu jardí, ha variat el perfil de les meves vistes. L'sky line del meu paisatge continua sent bonic, però ja no és el mateix,la meva merla no sap ara, on gronxar-se i el seu cant no refila com abans, el meu veí es diu Lluís.

Ha enfadat la merla que ara canta llunyana i sense refilar...

No es poden enfadar els ocells perquè després canvien d’arbre i no poden o no volen

piular bé.

Sóc un home de costums i en poc temps he perdut el cant de la meva merla i el cant d’en Pavarotti.

Hauré de cercar una altra merla...

i esperar un altre tenor que m’agradi,

perquè en Carreres i en Plácido,

estan molt vellets.

I jo també.

BELCEBÚ DE L'ÀFRICA

Només ens queda la minsa parla,
una petita pàtria,
menystinguda, blasmada,
arraconada, encerclada
i una mica de l’orgull,
d’un poble que tant sols,
ens deixen sobreviure,
i mirar el sol,
que miraculosament
torna a sortir, esperant que passi el dia,
sospirant que torni la nit.

Quan torni la tenebra,
li demanaré a Belcebú...
què hem de fer,
per canviar el cicle
i retornar amb els vells diables,
que ens tornin
les il•lusions del viure,
la llibertat d’un poble
i condons per sobreviure.

Un continent cada cop
més malalt, més pobre
i més malaurat.

Sóc dels dolents
i aniré a l’infern dels homes
lliures, on hi surti el sol
de Satan
i la llibertat sigui lliure.

HEU ARRIBAT A CASA VOSTRA

Avui ha fet sol,
he sentit enguany per primera
vegada, cantar
la primavera amb veu
de la meva merla canora
vestida de dol,
amb dolça caloreta
que escalfa l’ànima
i un dolç ventijol,
que oreja el meu cos.

Demà quan torni
el nou dia,
cercaré les velles paraules,
tant noves, tant antigues
i repetides de mots passats,
d’emocions compartides,
d’exahurides carícies
i frecs de complicitats...

Somnis de joventut,
desitjos a la vellesa.
Són realitats o miratges d’una vida,
que em segueix
i no m’oblida,
mai, mai, mai m’oblida.

Demà seré jove
i demà seré teu.

LA REBEL·LIÓ

No sé si tinc o sóc un cap de suro,
però avui al matí,
el cap encara s’aguantava
i la pensa i l’intel·lecte em sembla
que està bé,
o força bé. I em revelo
contra els xitxarel·los, aprenents
de bruixots, que pretenen
dir-me que el meu cap,
potser té problemes de cognisció,
perquè se’m va acudir dir
que potser perdia,
la memòria de les coses immediates;
de les coses acabades de passar.

Aprenents de bruixots,
fent pràctiques a la Clínica del Carme,
jugant a déus,
i no han après encara
a ser àngels.
S’ha de fer un diagnòstic,
perquè han de guanyar-se
una setmanada.

Els “bussines”,
son els "bussines",
i el negoci de la Sanitat,
comporta exprimir l’ànima,
fer uns informes,
treure’n en dos dies
unes conclusions i després,
posar-ho en dos folis
en negre sobre blanc.

I amb dos dies et diuen…
sempre rient i amables,
vostè no té l’Alzeimer,
tampoc demència senil,
ni de cap classe… potser
li falta una mica d’irrigació
al cervell… li hauríem de fer
una ressonància… i vinga !

Que em facin la ressonància,
però després, no em veuran,
més el pel.
Mai més, mai més, mai més.

I a l’estudiant que va fer-me
el test, li haig de dir,
que l’estat americà que comença,
per W és Wassington o Wisconsin
i la seva gran ciutat és Milwaukee,
tocant al llac Erie,
al nord-est dels USA.
… que estudiï una mica de Geografia…
… o que viatgi, cony…!

Del Google:

Datos curiosos: Wisconsin significa ...
265 x 288 - 31 KB - jpg
www.culturalcare.com.ar

EL REPTE

He anat a veure la metgessa de Tiana, i després de llegir els informes de Badalona Assistencial m’ha dit més o menys, que m’hi posi fulles, que no pot donar-me una solució pel meu o meus mals. Haig d’acceptar les meves limitacions, però jo m’hi vull resistir.
Demà aniré a la piscina de Duet Esports, i veuré d’apuntar-me a natació, per tal de intentar desenquilossar el meu cos, i sobre tot les meves cames, que cada dia van més feixugues i no poden arrossegar el meu cos pesat i vell. És un repte que no vull deixar d’acceptar. El dia que faci 25m. ja us ho diré, el dia que en faci 100, us convidaré a anar a prendre un tallat al bar del casal, o on sigui. Cada dia una miqueta més; us en tindré al corrent. Quan arribi a Dover, buscaré un Ciber Café i en tindreu notícia puntual.

Del Google:
... Dover, ...
500 x 375 - 30 KB - jpg
historia-naval.blogspot.com

PANS I PEIXOS

Al principi existia el Verb i el Verb estava amb Déu, i el Verb era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Totes les coses han vingut a l’existència per mitjà d’Ell...

És evident que St. Joan , apart de ser un apòstol de Crist, era un poeta i jo m’entenc amb els poetes que diuen coses, encara que algunes vegades no puc abastar tot el que em volen transmetre, per les meves escasses limitacions filosòfiques, mentals i pressupostàries. M’agrada Sant Joan, i m’agrada tot el que traspua la seva paraula. És com una música que estova el meu esperit, i el porta en un estat gelatinós i dolç, de dolça melangia, que em fa surar per l’univers dels somnis i
de les utopies en un estat de dolça abstracció.

Sant Joan, hauria de ser cridat per en Solbes, per solucionar la ditxosa crisis.
- Andreu, el germà de Simó li va dir: Aquí hi ha un minyó, que té cinc pans d’ordi i dos peixos; ¿però què és això per a tants? -Feu seure la gent, digué Jesús.

Va fer seure uns cinc mil homes. Aleshores Jesús prengué els pans, i dita l’acció de gràcies, repartí als que estaven asseguts i un cop saciats encara en va sobrar la tira... ale... ale...

Que vingui en Zapatero, en Obama, en Montilla i... que n’aprenguin !...

Imatge del Google:
El milagro de los panes y los peces
646 x 800 - 130 KB - jpg
www.padre-nuestro.net

FALTA D'IRRIGACIÓ

He anat a la Clínica del Carme, després de molts dies de fer-me exàmens psicològics, la doctora , ha arribat a la conclusió que no tinc l’alzèimer ni demència senil, però que no estic tot el bé que hauria d’estar. M’ha indicat la conveniència de no conduir. Jo em creia que no tenia importància; de fet, ja fa temps que cada vegada, hem feia mes mandra conduir. El que em fot més, és això. Perquè si no puc conduir i no puc quasi bé caminar a causa , de la merda de la trombosi que cony haig de fer, hauré de fer com en Camilo José Cela... buscar-me una xoferessa negra, que em porti d’un lloc a l’altre, però què dirà la meva Dolors i qui li pagarà les dietes.
Si teniu més de 65 anys i si us sembla que perdeu la memòria, no se us acudeixi pas mai, dir-li en el metge. Anar al metge no és mai bo... creieu-me.

Imatge del Google:
... de la presión sanguínea, ...
300 x 318 - 6 KB - jpg
www.anchoveta.info

Avui al despatx de Castelldefels, s’ha trobat una carta o una nota perduda de la meva mare. La Dolors me l’ha portada i com podeu veure, no és res important, res transcendent simplement és un missatge d’un temps passat. Només que ens pregunta que què fem i si tots estem bé. És del 28 de Novembre de 1967... ahir.
La mama em pregunta que què feu, i si estem tots bé, em fa un encàrrec tendre, per mi i ara és com una dolça moixaina un petó. Ella ja sabia que la Dolors estava prenyada i em demana que li faci un petó a la panxeta.

Si mama li faré un petó a la Dolors, i també a en Jordi, es a dir a la seva panxeta... meravellós, mama nosaltres també us estimem molt, cada dia més, no saps pas
com us enyorem i com us rememorem.

El "Nihil obstat" del papa és molt d’ell.

Carolus.


Gràcies a tots dos, ahir amb en Enric i en Francesc, vam anar a visitar-vos al cementiri de Castellolí. Com sabeu està tot net i endreçat, vaig dir-vos dues paraules però no em veu contestar... de moment.

Carolus II, Dolors, Jordi, Roger, Oriol, Idoia, Nando, Marta, Fina, Maria, Roger II, Quico, Abril,... de moment no està malament oi...?

Continueu escrivint. Us estima el vostre fill, com sempre...

Carles i Dolors.

PERE IV, 416

El dia 5 de març es va fer la presentació del llibre “Pere IV, 416 farmàcia”, líniazero edicions, escrit per ma germana Mª Rosa, al Centre Cívic La Felipa al Poblenou de Barcelona. És un llibre dels records d’una nena, tot just després de la guerra civil. És una narració molt elaborada, d’uns records massa punyents per una criatura de quatre fins a 10 anys, i ha estat un llegat, sens odi, d’un infant al coneixement públic.Un homenatge al barri del Poblenou i a uns veïns tan llunyans en el temps.

La veritat és que sóc massa vell i les meves emocions, són de llàgrima fàcil i sort en vaig tenir de la germana de la Sara, que presentava el llibre. Em va ajudar al bon control i a que és desdramatitzés la meva aportació.

Si busqueu al Google "Pere IV, 416 farmàcia" hi trobareu el blog que ha fet l'editorial.

A la fi, és va servir un petit refrigeri i després la família, vam anar a sopar a un restaurant de la Rambla del Poble Nou, on ni ens varem recordar de la Maria Rosa...

M’ha arribat una carta de Sevilla del 16 d’Agost de 1929. De fet, no és una missiva dirigida a mi, sinó al meu estimat pare, que en aquell temps estimava a la seva estimada Maria –la seva promesa-,que després va ser la seva esposa, i el 7de Maig de 1942 va ser la meva mare.
La carta esta datada a Sevilla car els avis, van anar-hi amb els quatre fills, amb motiu de la primera Exposició Universal de 1929. Com podeu veure érem una família molt aprofitada, el paper porta la capçalera de la “Jefatura de Obras Públicas”. Les cartes arribaven i encara no hi havia Internet, ni els Blogs, ni E-mails. L’avi, era funcionari , era “Jefe de Negociado de la sección de Multas”.
Fixeu-vos com l’avi en José Palop y Juan, tracta al que ha de ser el seu gendre: “Mi muy querido amigo”, amabilitat, delicadesa, respecte...
La mama no hi signa, les seves cartes més íntimes i apassionades, no es podien barrejar amb la correspondència, anaven en sobre a part. Un dia quan sigui més vell, potser les buscaré.
Fins ara no m’he atrevit, no he gosat a trencar els silencis, ni les intimitats dels
pares... dieu-me, ho haig de fer...? En tinc dret...?

VELES E VENTS

La ratlla és el limit del món llunyà
que mai arriba,
que sempre han de conquerir,
cercant les fites de la mar.

Inabastable oceà
de blaves aigües,
que mai cauen
en l’estimball de l’horitzó
i sempre perdura l’esglai,
del blau infinit,
en l’atzur perfecte
i en el cor blanc,
dels petits navegants.

Més tard, a l’esquerra del viver,
sobre el port de El Masnou,
arribaran victoriosos
amb el cor inflat del vent,
i amb l’ànima
eixamplada fins el més enllà.

Amb els pares freturosos
d’abraçades temorenques,
de sospirs maternals
plens d’orgull.
El nen ja és un home...

ELS SET MAGNÍFICS

Sota el pont de Picamoixons,
set amics de divuit anys
es fan l’home, segurs del seu destí,
segurs de la seva feblesa,
amb la certitud de la incertesa,
amb la joia d’un camí.

Set amics, set, que fan drecera
cap a la glòria
i esperen el demà,
tant proper, tant llunyà,
tant llunyà...

Avui som ahir,
i pel pont de Picamoixons
encara hi passen noietes maques,
carregades d’il·lusions,
esperant un príncep,
que les hi vulgui
portar la senalla,
i les acompanyi per la dolçor
dels temps passats.

Sota el pont de Picamoixons,
set amics de quasi setanta anys...
i en Francesc encara amb corbata.