SORT QUE SÓC VELL...

Del Google:

Burgos, 1 de abril de 1939.
350 x 561 - 19 KB - jpg
benquerenciab.iespana.es

Sort que sóc vell,
he vist massa coses
quan la meva parla s’esmicola,
i només en quedem pocs
per emprar els mots
de la nostra llengua.

No pas per engrandir-la,
ni tant sols per defensar-la.
Ara i pel moment
han vençut a l’esperança
i quasi només queden uns sons,
just a la gola,
just per mastegar... i dir,
encara som vius
i tenim sed
del nostre idioma.

Diuen que hem de ser solidaris.
que som egoistes
i ens manca la caritat.
Perdoni pare
perquè he pecat,
tan li fot la teva parla,
tant s’hi val la identitat.

Sort que sóc vell
i no hem queden
massa coses per veure,
ja no tinc la joventut
ni les ganes de lluitar.
Han guanyat...
he perdut la guerra.

“Vencido y desarmado el ejercito rojo... los últimos objetivos...
La guerra ha terminado.
1 de Abril de 1939, (o 28 de Desembre 2008).
Francisco Franco y Bahamondes.”

ESTAVA ACÍ...

Estava ací,
dabant del piano cibernètic,
esperant que el temps de Sant Esteve,
em portés, la inspiració
divina que va negar-me
ahir el cava,
els torrons i l’esvalot
d’aquesta gran
i estimada família.

I tot d’una m’ha vingut en Brat,
el meu gos xic.
S’ha posat en peus
I m’ha gratat la cuixa esquerra.
Ep soc aquí...mira’m!
I amb els seus ulls marrons
brillants i lluminosos
m’ha donat el bon dia.
I l’hi he agraït
acaronant-li la cara,
i li he dit també que l’estimava.

Amor de gos,
amor sincer,
del qui li recull la merda
i li fa companyia
o ell me la fa a mi...
gràcies gossos de l’ànima
i bones festes
del Nadal dels Gossos.

Del Google:
... El martirio de san Esteban.
555 x 419 - 54 KB - jpg
www.kalipedia.com

EN CASTELLÀ

Ho faig poc, però últimament he escrit dos poemes al meu blog en castellà. Els podeu llegir, si us interessen. És "Salut in pro divisa"

L'ALL CREMAT

L’all cremat estava molt bo i l’olor enamora, amb un paladar
suau i consistent, encara que després de tant temps,la memòria enganya i no reconeix els sabors del “unclu “en Jaume.
El record és diferent, les vivències no són les mateixes. Hi falta l’ambient de Torredembarra i molts amics que ja no hi són i la joventut, que sempre passa.

La platja de sorra fina. recordo sobre tot, les orenetes i falciots passant cap la vesprada, a ran de terra, xisclant volant pel mig del carrer, mentre els nens demanaven gelats de cucurutxo, amb la galeta acabada de fer i cruixent encara... Oriol, et tacaràs. Ja s’ha tacat, has d’anar en compte nen. Jordi agafa de la mà a ta germana!
Roger cauràs... tarda llarguíssima. I l’escalfor de la dona al llit... un nen plora.

Matinades d’estiu,
xarangues al carrer.
All cremat a la cuina,
vapors de records
que s’esvaeixen,
en el vent de llaveig,
ran de la mar ,
sobre la salabror
humida de la sorra mullada.
D’on surten les sirenes.

Gust a sal,
olor a mar,
esgarrifances de desig,
temps de quimeres i futurs.

En Salvatore Adamo
cantant per la radio...
"sapore di mare"...
temps enyorat,
temps retrobat.

Els teus llavis humits,
t’estimo mentre
el meu nét en Quico,
assaja una Nadala.

BON NADAL. BLOGAIRES !!!

FIDEUEJAT

La Dolors va aprendre a cuinar el Fideuejat a Torredembarra cap els anys setanta i pocs, en unes vacances d’un Agost de dies inoblidables. Èrem molt joves, amb la mainada petita i moltes il.lusions a la motxilla del viure, mentre les orenetes xisclaven pel carrer gran. Tot, sota un cel blau turquesa.
Va aprendre cuinar el fideuejat, al mateix temps que l’all cremat, amb el mestratge de l'“Onclu Jaume” de n’Àlvar i na Rosella, estimada amiga, amiga absent, amiga enyorada. Eren temps càlids de platja als matins i migdiades llargues... molt llargues...
Al vespre, el cerimonial de l’all cremat, amb flamerades de passions de joventut i barreja de vi i cava. Moltes ganes de viure l’amor a la vida, fins la matinada. Era tota una cerimònia ancestral, grega, Mediterrània.

Segons l’ “onclu”,-que era un antic pescador- la barreja de l’all cremat, amb el vi, era afrodisíaca i comportava el que les senyores, quedessin prenys molt fàcilment. Com deia ell, era “alçapiu” !!

Ara a la Dolors, molts, molts dissabtes, quan venen els fills a dinar, li demanant fideuejat, no sé perquè serà...

De moment tenim quatre néts preciosos.

LA TEULADA

De la meva teulada
hi cauen trossos de cel
amb petits bocins de molsa.
Hi cau el blau
i boires de núvols esfilagarsades,
que baixen abans
que la pluja esdevingui neu,
abans que la neu esdevingui aigua.

De la meva teulada,
també hi cauen bocins d’esperança
i trossos de la mar gran
que donen blau al gris
i llums de vaixell a la ratlla.
Del matí són les set...
m’espera la matinada.

LA LEGION CÓNDOR

He trobat en mig d’un arxiu, perfectament desordenat, una joia per mostrar als descreguts i desmemoriats del “tardo Franquisme”. Es titula “La Legión Cóndor se despide”.
És quelcom més que un panflet, és una vergonya que comença així...

“Al dejar estas tierras hispanas,
La Legión Condor tributa a la hidalga y heroica
Nación Española
y al Generalísimo Franco,
Caudillo de España,
este sincero homenaje de admiración y simpatía,
con un recuerdo emocionado para sus camaradas
de combate”.

Us recordo que la "Legión Cóndor" fou la primera en destruir totalment una població com Guernika per provocar només el terror.

És la meva intenció anar dosificant-vos, de mica en mica per a no empatxar, les “ delicatessent “ d’aquest document original. Només com aperitiu, la portada.

Sense cap comentari

NO SÓC ESPECIALMENT CULÉ...

Jo que no sóc especialment Culé
i que no sóc fàcilment emocionable
per les qüestions del futbol,
ahir vaig quedar esmaperdut,
desorientat, marejat,
i fins i tot no m’ho creia,
al veure com juga el Barça
de Guardiola.
Això no és futbol...
semblava més aviat billar,
sobre la verda taula,
d’un club exclusiu.
La pilota anava d’un jugador
a l’altre, amb una precisió exacta,
milimètrica, precalculada,
estudiada, rebotada,
com complint un programa preestablert.

El València, mot digne,
va defensar-se amb ordre
i amb la dignitat
d’un gran Club, però sens perdre
els modos... va seguir
fins a la fi del partit,
fins perdre totalment totes
les seves possibilitats,
dignificant encara més
el treball dels homes del Barcelona.

Foto: La Vanguàrdia

RÈQUIEM PEL MEU RATOLÍ

El meu ratolí s’ha mort,
sobtadament,
sens res dir,
ni un xisclet, ni una paraula...
la roda que fa passar
els mots, roda boja
i sense control.

He perdut el sentit de l’escriptura,
i el meu índex
s’ha quedat aixecat...
orfe d’idees,
el meu dit senyalant el Nord,
on les fades
tenen el jaç,
on el fred hi té
la seva cleda.


El meu ratolí s’ha mort.

Del Google:

540 x 346 - 21 KB - jpg
www.todomodding.com

LA DALLA DEL FRED

La dalla de fred
ha baixat fins l’horitzó,
tallant la mar ran de l’aigua
i deixant el cel
orfe de la seva companya.

Uns núvols amaguen
la claror tímida i temorosa,
mentre un vaixell
fa d’equilibrista,
just a la ratlla,
mentre s’apropa a port,
on l’esperen al migdia.

Una garsa blanca,
magestàtica i enorme
s’acostat fins a la finestra.
Un sol solet
em ve a veure suau.
Encara fa un airet fi,
molt fi de matinada.

Sonen les campanes...

Fotodel Google: 70 Valencia tierra del sol naciente 660 x 440 - 17 KB - jpg atravesdemicamara.blogspot.com

T'ESTIMO AMOR

T’estimo amor,
encara que siguis
la meva dona,
encara que el meu cos sigui vell.
Malgrat la meva coixesa,
tots aquests anys han anat llaurant
els solcs de vida
imprescindibles per viure.
Els solcs de la tendresa.

No puc estar sense tu,
sense els teus bons
i mals humors,
i els teus retrets,
perquè et tibo la roba...

Mancant-me l’alè,
del teu respirar
i l’emprenyament
del perquè no hi ets,
...què seria de mi...
En Carles,
el pobre Carles,
sense tu, estimada
amb el fred gelat
i el silenci de la matinada.

T’estimo malgrat
la meva panxa,
els meus seixanta-sis anys,
i a tota una vida
al teu costat.

Simplement això,
volia dir-te una altra vegada,
que no puc viure
sense tu, i jo no sóc res,
lluny del teu cos,
fora de la teva ànima.

DONA ALMOGÀVER: ESCLAVA

Els teus raonaments
són massa lluny de la meva memòria.
Jo no en tinc consciència,
ni en sóc responsable
de la teva història.

Jo, només volo,
entre la vellesa i els mots
d’un país que s’acaba,
quasi bé conformat,
de tanta vana hipocresia
i per no haver sabut estimar,
ni l’indret,
ni el temps,
ni a la societat.

Jo no en sóc culpable
de tots els mals i violències,
d’aquest país,
i de les persones
víctimes del errors...
“sempre dels altres”.

No en vull saber res
i no em vingueu amb punyetes,
de falsaris progressismes
i de vanes mobilitzacions.
Això és la vida
i així l’hem de ballar.
La culpa no és sempre dels altres.
En som hereus
de les nostres vanitats,
però no responsables
dels gargalls aliens
dels temps passats.

Però, no hem
de defugir el combat !

Del Google:

...durant l’Edat Antiga les dones ...
374 x 616 - 9 KB - gif
www.almogaver.org

ELS NOU PINS

Les cases d’Alella,
treuen el cap sota
els Nou Pins,
sobre la Tiana aimada,
espiant amagades,
entre el verd i el blau,
just a la carena
entre matolls d’esbarzers,
farigoles oloroses
i galcerans punxeguts.

Els pins garcés,
donen volum a la terra,
com si sortís de la perruqueria,
estarrufada, orgullosa,
tot esperant que els freds
apaivaguin sa força,
i el sol faci brollar
el doll groc de la ginesta.

L’atzur dels déus
de Na Lola Anglada,
dona la volta fins a la mar,
i s’enganxa amb filats
de boira baixa,
en un horitzó,
- net avui de vaixells –
i a un cel,
net també d’avions
i sorolls de tempesta...
És el silenci, és la pau.

Foto: Francesc

L'ARC DE SANT MARTÍ SOBRE EL ROCAR

Sobre El Rocar,
colors al cel,
dels fills de Déu,
escala cap l’infinit,
dels fills de l’home,
camí d’esperances
i remors d’eternitats.

El meu Rocar,
és el rebedor
abans de pujar el camí,
cap l’eternal Pare
i començar un nou univers
de terbolins, forats negres
i velles galàxies.

Com heu vist,
en el meu Rocar,
sobre la Casa Alta,
hi neixen tots els colors.
I hi viuen totes les fades
i tots els follets
dels nens macos de Tiana.

Foto: Jordi

LA CRISI

Ha tornat el sol, que és ca nostre
i les muntanyes dibuixen
pins i bardisses,
L’home del temps,
després del desastre
de l’economia diu que els freds,
ja són aquí i que seran molt llargs.

Voldria creure’m a algú,
però després de tanta, tanta mentida,
no me’ls puc creure,
per que acabo de descobrir,
que no saben cap on van
ni saben que han de fer.

Demà al mati, quan obrim
la porta del viure,
què farem per a seguir...?

No podem pas tancar
amb pany i forrellat,
els camins que han estat
bons, honestament bons...
massa bons i sense enganyifes,
la nostra forma
de conformar la vida.

És la segona vegada
que em foten
els calers i sobre tot
la il.lusió pel treball
i per la vida...
ara, sóc massa vell
i no em queden més forces...

Deixaré portar-me
per les circumstàncies
i atravessaré, si puc el tros,
del pont de la vida,
que resta,
fins arribar a l’altre riba.

El pont es belluga, cauré ?

Foto: Francesc

TÓRTORES

Les tórtores, eixuguen ses ales,
damunt de les antenes
de la televisió dels veïns.

Ha plogut i el cel,
és un altre cop gris,
plou plugim
i les aus sense queixar-se,
entomen l’aigua.

La tristor del dia
m’encomana la melangia
dels temps passats,
i ara, de la teva absència,
mentre les tórtores s’envolen
sota el gris i sobre la mar
del meu Maresme,
sentint en Pepino di Capri
cantant Roberta...
i la Françoise Hardi...
..."tous les Garçons et les filles
de mon age"...

Foto: Francesc

LA MEVA MÀ, ELS VOSTRES FRUITS

Sortint de Rupit,
anant de tornada a casa,
les vaig veure,
vermelles, eriçonades i grasses.
Les reines del bosc,
tardoral i magnífic,
les reines dolces de Rupit
i de la Vall d’en Bas,
mentre les fulles
grogues i rogenques, encatifen
el nostre camí de retorn
i fan caure dels nostres somnis,
els camins d’en Serrallonga.

Pararé amics estimats,
per tastar aquesta meravella,
aquest regal del bon Déu,
que ens regala la natura,
preneu-ne companys…
són per vosaltres.

Foto: Francesc.

CIRERETES DE PASTOR

Els amics són com l’aigua,
el pantà com l’amistat.
Cireretes de pastor
aliment raspós i dolç,
de la mà de la vida,
a la mà del temps
que mai es para.

Amic, amic i amic
al principi de les nostres
velleses, al principi del final
es bo sentir-se jove,
i pels camins d’en Serrallonga,
pujar fins a Rupit,
passejar-nos pels antics temps,
tot retrobant els vells amors
i les antigues cabòries...
Tot fent ballar el pont nou
d’un projecte de vida,
que fa molts anys vam dibuixar.

A Vilanova de Sau,
on hi té una Plaça en Serrallonga,
podeu dinar-hi com uns reis,
a la Cuina de la Cèlia...
sopa de fredolics, cap i pota,
i mató d’ovella,
tot escoltant Primavera a N. Y.
per Na Martirio, en jazz del bo,
mentre per fora hi cavalca
el bandoler,
per la sisena avinguda de Vilanova.

Avui hem retrobat
les aigües perdudes,
les aigües begudes,
les aigües malbaratades
per la gent de sota el Mont dels Jueus,
i les hem guardades en la memòria
dels sentiments i dels temps,
mentre baixavem
tardor avall,
cap a la Vall de Santa Pau.
Colors de tardor, vermells de bedoll...
Tornem a casa.


Als meus amics Enric i Cisco...que ens duri...

A ESCAMPAR LA BOIRA...

Foto: El Taga

Demà sortirem

amb els meus amics
a escampar la boira
vers l’embassament de Sau.

Dic a escampar la boira,
per que n’estic fart
de tanta aigua, a la plana
dels vents
i de tans trons de tardor.
Els que cada dia
ens despertem amb els blaus
de la nostra mar,
ens desballesta la foscor,
els cels grisosos
i el verd trencat
de les muntanyes.

Demà,
anirem cap a l’Osona,
cap al nord, més amunt,
on la frescor es fa palesa,
a cercar les fonts de Barcelona,
a cercar les aigües de l’Oganès,
a cercar l’esperit del Taga,
i del Ter les seves veus.

Per veure el magatzem
de l’esperit que fa moure
la Plana amb esquitxos
del Pirineu.

Pirineu, per força solidari,
... on és el teu orgull,
a on van les teves aigües...?
canalitzades,
maltractades,
empastifades,
depurades,
desinfectades...
...on és el teu orgull Pirineu?
Ets trepitjat,
escorcollat,
esquiat,
menystingut
i profanat, pels que venim
de Can Fanga.

Desconfia dels Quemaco,
és una tribu molt envejosa...
No som de fiar
Pirineu estimat de blanques neus
i verdes valls, malfiat
de les nostres cistelles,
malfiat del nostre caminar.

VIATJANT SOBRE UNA FULLA

“Margarida”, (de Lola Anglada i Sarriera) podria ser a 2008, el blogg de la Lola. És perfectament actual, com si el passat vingués a nosaltres de una manera natural.

“ Margarida se’n torna a la muntanya per a cercar un ram de cireres d’arbós que l’estiu li ha deixat, com un record de comiat.
En arribar-hi, els falziots i orenetes ja havien partit, i veu que el camp sembla que perdi alegria.”

Aquestes paraules, son el principi del capítol VII del llibre Margarida,que es refereix a la tardor i les altres estacions del any. És un llibre ple de poesia, sens poemes però amb els dibuixos il·luminats que tant li agradava fer a la Lola, la meva amiga anarquista, plens de poesia i dolçor. En principi dóna la impressió que sigui un llibre per infants, però no és només això.
Ple de sensibilitat i tendresa, dóna gust llegir i rellegir les seves pàgines i reconfortar-se amb els seus dibuixos i paraules.

És un llibre amb estructura de Blog i que jo el gaudeixo com un caramel....

“...Dalt del puig, ella voldria que el vent la prengués; però el puig és alt i no gosa donar-s’hi, el vent passa tant de pressa, que no pot atrapar-lo.
-No tinguis por! – diu el rossinyol.
-M’estimaria més fer aquest viatge damunt d’una fulla.”

És màgic, és meravellós... és la tardor sobre Barcelona, es el paisatge de Tiana i el Maresme, abans de trinxar-lo. Lola t’estimo. Gracies per haver-te pogut conèixer i gaudir de la teva poesia... sobre una fulla de plàtan.

AMOR TARDORENC

Jo no sé si la tardor
farà que comenci a florir
l’hivern.
Però és segur que el retorn
de les esperances,
donarà ales al meu neguit.

Volaré ara pel gris,
sabent que sobre,
hi ha el blau
dels teus esguards.

I damunt hi trobaré
la literatura del teu cos,
la finor de la teva pell
i el desig de la teva ment,
confonent-se amb el futur
del teu record,
del meu passat
i la teva bogeria.

Desitjar
és estimar, és voler,
i és també acceptar,
que els déus
de la sapiència,
alguna vegada són febles
i empipadors, per les carències
de moxaines i afalacs
tant necessaris per viure
la vida, cada dia,
cada nit,
cada instant,
de la nostra tardor.

EL MEU REBESAVI

Aquest personatge de bigoti engomat, és el méu besavi en Camil Riu i Roca, pare de la meva àvia, Mariona mare del meu pare en Carles Casanovas i Riu... el meu progenitor. En aquella època per salvar la pell, es va fer Guàrdia Civil i després devia desertar o plegar d’aquesta feina... suposo, perquè no en tinc cap notícia d’aventures guerreres.
És tot un personatge. A la Guerra dels Carlins, ell no va voler anar a lluitar, va decidir quedar-se a casa i amagar-se a Can Fontanelles a Piera. Sa mare, la meva rebesàvia, tinc entés que el va amagar. De dia, en un armari...
De nit, el noi solia sortir a jugar a les cartes al Cafè de Piera. Perquè tot el día tancat dins d’un moble l’aburria molt .
Era guapot el xicot, jo diria que s’assembla al meu fill n’Oriol, però molt més elegant... és clar però, que va ben encorbatat i amb una jaqueta –americana - creuada i sense ombreres. N’Oriol també faria el séu pes.
Ell deia que per la nit no vigilaven... us parlo de l’any 1874, coincidint amb l’adveniment d’Alfons XII. No el van enxampar. Si l’haguessin agafat, jo no podria, probablement, escriure aquesta història, llavors la pena per deserció era la mort.
Sembla que aquesta faceta del caràcter i la personalitat l’hem heretada d’en Camil. Allá on siguis...honor a tu!!!

En Camil, va néixer cap l’any 1850 a Sant Sadurní d’Anoia, va ser un valent tota la vida, la seva mort va esdevenir tragicòmica. Es va passar tota la nit explicant acudits... les cròniques antigues, conten que el que més va riure va ser ell. Va morir de matinada.

Va casar-se amb una noia italiana o d’ascendència de Gènova (avis), a casa li deient iaia Marieta, que per cert era una dona molt maca, però ella es deia Amadea Crosi i Ros, sembla ser que era una dona amb un gran caràcter.

I colorint colorat...en Camil s’ha acabat...

VILAPLANA

De la mansarda
de ca meva,
ha sortit
una postal de quan feia
la mili , prop de la Mussara,
a Castillejos, sobre El Priorat,
sota la terra del bon vi
i on hi créixent les avellanes,
del Baix Camp,
les més bones.

Ara Vilaplana
no és així,
i fins i tot els carrers
son plans i nets.
Malgrat les finestres ajustades,

La gent et mira als ulls.
La gent discretament s’amaga,
això de les armes...
-No ens agraden saps...noi,
per ací van passar moltes coses...

Anàvem cansats i suats,
aquell dotze de juliol
i amb tabard d’hivern.
Després de la baixada
al mig del sol
per un camí de cabres
amb les mules assedegades
amb els turmells adolorits
i l’ànima llastimada
per tanta militar collonada,
amb un vell fusell a l’espatlla.
I encara ens quedava el pujar
sense aigua i ni un rosegó de pa.

Una dona del Carrer Major
ens mostra amb recel,
uns préssecs sucosos,
madurs, són com l’aigua.
Ningú porta calers...
és migdia
i el cel cau com una llosa.

De sobte, una mosseta
de tendres ulls de mirada amorosa,
ens en treu un cistell
i un càntir d’aigua fresca...
els préssecs
són per vosaltres...
Jo li miro la fruita,
rodons i bonics.

Ai mare, deixeu-vos !!!

Bona gent de Vilaplana ,
pa tou d’ombra blana.
Pa de pessic
pels nostres cors,
noieta dels meus amors,
com et dius maca?

No t’oblidaré mai més,
tampoc a ta mare,
mai més, mai més, mai més.

Ara et dono les gràcies,
noieta del meu passat,
els teus ulls
i els teus préssecs, goig em fan,
noieta de Vilaplana.
Llàstima que ara sigui vell
i que no recordi ni el teu nom,
ni els teus préssecs,
ni la teva cara,
noieta, noieta,
amor meu de Vilaplana.

L'HOSPITAL D'IGUALADA

Visites a amics,
tothom s’hi troba.
Aquesta prada em fa basarda,
Ahir a la vesprada,
corrents cap a Igualada,
la tieta torna a estar sola,
i nosaltres “els joves”,
corrent cap a les pastures
de les velles misèries,
on hi té el cau la desesperança
dels que esperen
i el futur són les mirades
que res diuen.

Mirades brillants
en mig de parpelles entre obertes,
en mig del fum del temps i les memòries.
Temps que s’acaba,
Dels riures encongits
dels pastors amb bata blanca
amb mentides del mai
i veus, darrera la porta
-apaivegades -.



Hi vaig trobar
a un car amic al tercer pis
- ala dreta -, tercera planta.
Amic també de blancs cabells
i jovenívoles remenbrances.
I a la meva amiga estimada,
a l’amiga retrobada, llur esposa.

Vem parlar de velles excursions,
d’antics viatges, de bells paratges
i d’enyorades emocions
en la adolescència passada

Gràcies Venànci, mercès tieta,
heu fet possible el retorn
d’antics amics,
de vells records
d’una joventut alegre
en els camps de la memòria,
en els bells dominis
de la nostre comuna història.

L'ESTUDI, 1946

Carones
de després de la guerra.
En Salvador…el Senyor Carlos al mig,
amb una vella corbata
Després fisonomies, cares conegudes,
però ara no reconegudes,
amics dels quatre anys
i cames molt primes
de molta misèria,
Pocavergonyes,!!!
que veu fer en aquest poble?

No era la “pertinaz sequia”,
fixeu-vos-hi,
a part de la gana i la misèria
hi faltava l’alegria.

Malgrat els esforços
del “retratista”ningú somriu.
Tots guarden l’olor
de la fam,
recordeu la pudor
de la misèria... olor a ròneg,
olor a vell i a cementiri.

Tot gris,
encongits que fa fred.
Perfum a pa amb oli,
perfum a espardenyes de cànem
i a serradures els dissabtes

En Miquel, en Josep.
En Joan i el Bonhome d’en Pere,
i en Ramón de Ca La Ferrera,
vehí d’en Miquel.
De Can Paudelagepona en Lluís
i el seu germà en Manel.
En Josep i en Carles de Can Gasparó.
De Can Sardá en Ramiro, que treu el cap.
I els altres dels que només
recordo la abscència
en la meva fràgil memòria.

Gràcies amics per compartir
pedaços de memòria
i per viure amb mi,
aquest racó de la història,
compartida i viscuda
amb el fred i els penellons,
a les orelles i als dits.
I les mans...
a les butxaques,
cercant l’escalf
de una llibertat absent,
de una joia furtada
en el darrer racó
del nostre cos.
Del darrer plec del nostre estómac,
en el límit just de l’esperança.

L'ORENETA TARDANA

L’oreneta de tardor
ha perdut la seva volada
i dona voltes i voltes.
Perd les forces
i a l’instant, torna a caure,
...perd alçaria,
revola una mica més
i després de perdre l’alè
cerca els companys
pel gran viatge,
fent un ampli cercle
vers l’univers,
sota el blau intens
del capvespre,
testimoni de cel serè.

L’oreneta de tardor
ha perdut el seu vol
i vola i vola i vola...
l’oreneta de tardor
ha perdut llur viatge.

SEIXANTA-CINC ANYS

Seixanta i cinc,
uns anys, dues xifres,
unes il•lusions,
unes experiències de vida,
molts cabells blancs
i molts colors de perruqueria
però no ens podem queixar,
el cap encara ens rodola
i els diumenges pel dinar,
ple a taula...
És que la iaia fa un arros...

Que n’és de barat i bo
el dinar de la iaia.

Avi, no rondinis,
El nen està malalt,
té febre i no dorm.
Té gana i no menja.
Tinc por per aquesta criatura...
Pobreta com plora,
bolquers i xarops.
Aguanta’l que li faré
una papilla...
Ja t’ho deia,
era gana, pobreta,
el meu amor.

I aixi,
anem llaurant
la terra fèrtil dels sentiments,
amb les angoixes
del jorn, dia a dia,
setmana darrera setmana,
mesada després de cada mes.
Nét darrera un altre nét.
Vida,
despres de la vida.

Amor prudent
d’avis sense veu,
de fills que tot
ho esperen,
de fills que tot ho saben,
d’esguards que a tot obliga.

I així
som feliços
i així esperem
el nostre futur,
esperant que res es trenqui.
Poc a poc,
si conve amb el bastó
fent equilibris.
Cura no caiguis
que anirem a l’excursió,
i demà passat ens toca
anar a La Punxa.
Prepara’t, ara ens toca
la vacuna, una anàlisi
i un electro-cardio.

Vellesa esperada,
vellesa trobada ,
joventut allunyada,
sota el cel blau
i el sol lluminós
de la nostra Tiana,

ORDINADOR

Se m'ha espatllat l'ordinador. Aquest matí intentaré que me l'arreglin. Si no és possible estaré un quants dies sense. Us trobaré a faltar molt!!!

TARDOR

Una tardor,
un sol, una fresca
una esgarrifança
i una tarda que es mor,
esperant el capvespre.

La claror,
aprofita els darrers vestigis,
de la llum que agonitza,
i el sec del groc
s’arrapa al Rocar,
sota el verd intens
de la llum daurada.
Un vaixell segueix
sota l’horitzó del més enllà,
de la línia més llunyana,
mentre ara els núvols
s’omplen de roig.

Un pastor, un gos
i dotze ovelles,
donen voltes pasturant.
El xicot, agafa una pedra
i la llença sobre
les primeres besties,
anem, és hora de tornar.
Anem,
vaig a buscar a la Dolors.
que ara torna a casa.

Foto: Marta o Jordi

COLLSEROLA

Malgrat les limitacions
de les meves cames,
abans d’ahir
amb l’ajuda de l’ ascensor,
encara vaig pujar
fins prop del cel,
dins la Gran Torre d’en Foster.

Paisatge rodó,
llums d’infinit
i grisor de matins,
dins la gran torre grisa
en mig d’un infinit
cada cop més coix
i cada cop més limitat
per l’infinit difuminat
del espai i per l’alçaria.

No m’impressiona
...el “què maco”,
ni el què n’és d’alt,
ni tant sols
l’enginyeria del ciment,
ni la força de l’acer.
Prefereixo el groc
de la ginesta que creix
al peu de l’estructura.

Prefereixo el verd
de Collserola, el gris,
i el to pastis d’aquest
primer dia de tardor
entre dues dames
portadores d’afecte
i d’amor.
Barcelona dorm als peus,
i avui ni tant sols és maca.

Massa “pastich”...
Prefereixo el verd i les floretes
I m’hi sobra el Tibidado.

D’ací a tres mil anys,
la gran torre ja no hi serà,
però encara hi restaran
el verd i les ginesteres.

ELS TRES AMICS

Des dels setze o disset anys que ens coneixem, des del temps de l’escola industrial, temps de “guateques”, d’arrambades primerenques, “onliyus i rockanrols” i tot segueix igual però més vells, més respectuosos, més verds i més de dretes o esquerres, tot
depèn de les darreres decisions d’en Montilla, d’en Zapatero o bé del darrer Consell de Ministres...i si no la culpa se l’emporta en Saura, que per això hi és, però és tant maco trobar-se amb els amics de tota una vida...
Ara per fi, tots estem jubilats, a tots ens agraden les mossetes, encara que siguin “Teenageres”, encara que se’ls hi vegin les carns
de la cintura i els pantalons. Però és que de fet, nosaltres som dissetanyers... un xic envellits, però a nosaltres se’ns va parar el
rellotge, quan teníem disset anys. Són coses de la joventut ...

UN ANY DEL BLOG EL ROCAR DE TIANA.

Ja fa un any que el meu fill en Jordi, em va entortolligar amb tot això dels Blogs, dels posts, dels usuaris...

Haig de donar les gràcies a tots els 922 usuaris, que heu llegit les 8.698 pàgines de les meves parides -no ho dic amb to despectiu- ans al contrari, que a través de les vostres 4.631 visites , 141 ciutats de 36 països distints i quatre continents, us hàgiu fixat en aquesta pobra persona, d’aquest pobre país, amb una llengua en declivi, situat al peu d’un turó que no es pot ni considerar seriosament com a muntanya.
El meu orgull, és que a través del meu Blog, com a mínim 4.631 vegades, alguna persona s’haurà interessat per a saber on és Tiana i què és el seu ROCAR.
Cada cop a primera vista, com a presentació, haurà sortit la fotografia del Rocar feta pel meu fill, durant la tardor de 2007, des de l’estudi que tinc dalt de casa, en una mansarda que és al mateix temps biblioteca, museu familiar, sala de meditació i repòs. Un niu per a cavil•lar sobre el pas del temps, els núvols, el blau de la mar,el turquesa magnífic del cel de tardor i els avions que enfilen definitivament cap a l’aeroport de Barcelona.
Reconec que sóc una persona privilegiada, per poder des d’aquest galliner, haver fet tants lectors i tants amics, en sóc joiós. Espero poder seguir-vos fent les meves cròniques per molt de temps.
Que els déus del Rocar, us acompanyin pels cels de la ficció, de la realitat i de la companyonia.

Quan m’he despertat, entre la son que no marxava i la consciència que no venia, els pensaments m’han volat cap els racons més íntims, cap els indrets que haurien de ser els més secrets, inconfessables i amagats de la libido i els records d’un vell, que no creu que pogués i un desig que perviu després de seixanta -i- sis anys d’empènyer per la vida. I malgrat tot, encara tinc l’esperança que mai s’allunya pel moment. Encara dec estar viu...

És bo sentir-se viu ?
És bo sentir que encara et resten algunes hormones revestides de desitjos matutins de temps passats... o és una vanitosa esperança, que s’ha de llençar a la paperera del mai més, fins que la mort ens arribi amb llur vel de blanca o negre eternitat, recoberta de totxanes i ciment Porland?

Després d’aquesta disquisició filosòfica i senil, val més que canviï de registre. Les meves possibles admiradores i o lectores sortiran del Rocar de Tiana, mentre jo em quedaré amb l’esperança vana.
Sóc un somnia truites...oi ?

RETORN

Després d'una guerra, la vida.

Fa dies que no provo de posar-me a escriure alguna cosa, però els esdeveniments i la mort de la Maria Rosa, germana i amiga, m’han deixat en K.O tècnic i en una mena d’estat catatònic proper a la paràlisi mental i a l’estupidesa. Haig de tornar a reemprendre la meva vida. Serà difícil però ho vull intentar. No vull començar un retorn estèril. La vida segueix i jo necessito viure.
Amb la mort de la Ioia, puc quasi be llençar els darrers vestigis del meu passat. I per tant amb la foto presa en el mes de juliol de 1942, acabaré de moment amb l’historia comuna dels Casanovas i Palop.
Ara en sóc l’hereu... no ho tinc pas com una glòria, ni ho tinc pas com un pes... les coses han anat així i així les hauré d’acceptar.
Ara la història dels Casanovas i Palop només serà la meva i amb l’estat precari del meu cervell, que no us passi res. Us prometo però, no mentir. Si no dic la veritat en termes familiars, serà per un problema neuronal en l’exercici de la memòria i no per una manca d’honestedat...
Quan escrigui poesia o prosa... el cervell tindrà com sempre llibertat per a somniar i fins i tot creure que encara tinc vint anys.

GERMANA AIMIA

Estic buit, germana,
filla com jo
d’en Carles i na Maria.

I aquesta buidor
em preocupa, per què
ocupa la major part del meu temps.
I no sé que fer
amb l’esperança
i no la trobo, potser,
perquè no hi és...
i no hi és,
perquè s’ha diluït
en l’espai de les emocions.

S’ha diluït com la sacarina
del cafè del matí,
sens dir quasi bé res.
Sense el soroll
que s’ha de fer
amb el sucre i la cullereta...
donant-li voltes,
només queda
el terbolí del cafè
dins la llet de soja,
ara tant dolça.

Estic buit,
i tot em volta.
Fins i tot el temps,
el temps d’estimar,
que és tant fútil...
mai passa, mai passa.
Tinc por.

On restaran les emocions
les sensacions de viure,
germana aimia,
germana viscuda.

Restaré sempre amb tu
al costat de la lluna blanca

que tant ens mira,
ara que no és mou,
i que encara
llastimosament
el teu cor batega.
Restaré amb tu
i amb el silenci de l’espai
omplirem l’univers
amb els teus colors de vida.

Colors d’infinit,
llums del mai...
per sempre al meu costat,
germana aimia.
per sempre al teu costat.
Al costat d’en Carles
i na Maria.

La imatge està treta de Google papcat.blogspot.com

Moni...t’etimu molt.

I jo també,
filla meva.
Filla, dels amics
de l’ànima,
padrina
de sentiments
pregons,
...del fons,
de l’ànima andalusa
de la companyonia
i de Catalunya, com jo...
nét de La Puebla de Cazalla.

Neta del califat,
hereva d’ulls negres
i sirena de Pep Ventura,
gran califa de la sardana.

El garrofer, Moni
ha vist els teus jocs,
mentre tu hi pujaves.

Jo des de casa
Vigilava, la teva caiguda
segura,
des de la primera branca.
I tu deies...no és res
amb els genolls pelats.
No és res nena,
això s’arregla amb saliva. Saliva...?
Si, amb saliva dejuna...dejuna?
Oi que ja no et fa mal...? Ara ja no...!

Ni te’n recordes...

Garrofer, vell garrofer
amic dels meus fills,
avi d’antics amors,
còmplice de les nostres vivències,
notari d’antigors
d’esperances i futurs.

Demà, quan jo no hi sigui,
reseu
als déus del Rocar
i que la Mònica
els hi expliqui
que jo encara estimo
les nenes morenetes
d’ulls foscos
i mirada transparent
en mig de les garrofes.

Moni, t’etimu molt,
Fins on...?
fins al cel, fins a la lluna...
on la foscor s’esvaeix,
i els sons encara s’escolten.

EL PATIMENT

La iaia Rosa era tota una dona i va ser feliç amb nosaltres, però els darrers temps la cosa és va fer difícil... la vellesa, les malalties, el desànim i sobre tot, el dolor que li produïa una úlcera a la cama...
era diabètica. Els darrers temps s’havia aprimat molt.
Un dia per la tarda, quasi al capvespre, en arribar a casa, la vaig trobar asseguda al sofà, patint per un dolor, que ningú li havia provocat, llàgrimes avall i amb el silenci dels vells.

-Iaia què tens que plores ?
-No ploro. Hem cauen les llàgrimes.

-Vols que et porti alguna cosa ?
-No, no pots, no puc prendre res més.

Vaig assseure’m al seu costat. Tenia ganes també de plorar amb ella i em vaig emocionar. Jo que m’estimava tant aquella dona, volia
compartir d’alguna manera el seu dolor, la seva malaltia...

Iaia, li vaig dir –agafant-li la mà- T’estimem, t’estimo.
-Ja ho sé respongué, però per molt que m’estimeu per molt que m’estimis, el dolor continua.
-I jo també us estimo molt a tots vosaltres.

Vaig sortir a la terrassa a plorar sol. Era un covard i no era capaç de mitigar la meva angúnia... ni el seu dolor.

M'ESTAN ROBANT UN TROS DE CEL

M’estan robant un tros de cel,
m’estan prenent
un tros de la meva lluna.
La mar que brilla
sobre el negre,
s’ha mort de sobte
sobre el fosc del blau.

Els grills de la nit,
estan callant,
i els udols dels llops
mostren dents de plata.
I fa una remor
d’aire fred,
mentre, també em roben
els pins del meu Rocar i
les muntanyes
sobre La Casa Alta.
M’estan robant un tros de cel.

Son les onze,
i una au nocturna
passa sens dir res
per sota una boirina
a ran del terrat.
Només em deixa
un aire d’esgarrifança,
una remor de tenebres
i la brisa freda del silenci.

Les bruixes de la nit,
volen sobre escombres
de canya i espart,
i els llops udolen,
demanant que torni
la nostra amiga.
M’estan robant un tros de cel.

16 d’agost de 2008.

VULL SER EL TEU AMIC

Vull ser el teu amic
i somriure mentre plores.
Voldria ser el teu amic
i plorar pel teu riure,
si el teu somriure
no és sincer.

Vull ser el teu amic,
malgrat la distància
que ens apropa
i ens fa ser coneixedors
de les nostres mancances.

Vull ser el teu amic
encara que no parlem
ni les mateixes llengües
ni els mateixos mots.

Vull ser el teu amic
malgrat els freds
del teu país
i les calors
del meu meridià.

Vull ser l’amic
que et comprengui
des del país
del sol ardent.
Si n’és de fàcil...
l’amistat quan es vol
ser el teu amic.

Que els déus del gel
temperin els nostres mars
i facin més agradable
el bany de les nostres ànimes.
Vull ser el teu amic...

Per a la Merike i els meus amics finesos

Les llàgrimes de ...

Diuen alguns que són de Sant Llorenç, per allò de la proximitat del aniversari del dia, que és commemora la seva mort a la graella a l’any 258. Va ser ràpid, un volta i volta, el pobre era tant prim...

A les onze vaig asseure’m a la terrassa i seguint les normes del Manual del Bon Observador, vaig posar-me la cadira orientada al Nord, lleugerament Est, com si diguéssim assegut mirant cap a L’Escala (Empordà) i vaig esperar mirant al cel.
Al cap de deu minuts, respectuosament li vaig demanar al meu amic en Llorenç, que per aquelles coses de la història és Sant, fes el favor de plorar de una vegada, patiria menys ell i jo, doncs començaven a atacar-me els mosquits i jo disposo de unes pistes d’aterratge més que considerables, per fer-hi un bon àpat.
Ni un estel volador, ni una llàgrima. Res. Però com que els mosquits no picaven, vaig esperar i vaig endormiscar-me.
Fatal !!! És el que estaven esperant. Tot de una , una picor i angúnia pujava dels meus turmells i bessons. M’havien atacat per sota, quasi a ran de terra, per la reraguarda i a traïció. Bona nit estels, bona nit Llorenç.

POSA-LI EL XUMET, ÀLVAR

En el cent i deu
ha arribat un pintor que pinta,
un pintor que pensa,
és un mestre pintor.

En el cent i deu
hi ha un replà sense portes,
dues cases obertes
i un Ford Capri parisenc.

Temps de joves amants,
“escargots” a la Coupole,
“La grand Bouffe au cinemà”,
Cavaller amb la mà als... d’esquitllentes !!,
les mans... sempre les mans
i coloms sempre blancs.

En el cent i deu
xarampions i varicel.les,
sempre Dolors i criatures,
sempre panxes i bolquers.
En Carrero volador
i Franco que no es mor.

Àlvar posa-li el xumet !

Temps de roses i Roselles,
de flors i de colors,
mentre “ l’avi Siset ens parlava”...
i ens ho havia de dir
“la veu tremolosa i trista d’un campanar”
en un Sepharad en blanc i negre
i Torredembarra en el blau.

Ai, amic de seixanta i deu,
deixem-nos abocar
també en els temps passats
i diluir-nos en la pregonesa
de la nostàlgia,
dels sentiments, dels esguards,
de les remembrances.

És com ara ?

És com mai...?

És l’instant d’unes vides,
potser l’espai...

Ai, amic de seixanta i...
en el cent i deu
ha arribat un pintor que pinta,

És amic, mestre i pintor.

Per més informació de n'Àlvar mireu aquí.

REGIRANT UN VELL CALAIX.

Avui ha sortit de la presó un impresentable com pocs. Un assassí terrorista, sense ànima, mirada glacial i encara ressentit pel tracte rebut. L’he apartat del meu pensament i he començat a mirar coses en un vell calaix. He trobat un escrit de dos fulls, enganxats per un clip oxidat i l’he llegit. Després de tants anys encara és actual segons el meu parer.

Encara ni tant sols s’endevinaven les llums de l’albada, el van treure amb les mans lligades a l’esquena i un tros de bufanda negra tapant-li es ulls. Sense pietat per l’innocent, dos trets al clatell de l’enginyer Rian,

pel bé d’Euskalerria, per major glòria dels gudaris, per la heroica lluita cap a l’ independència.
Va ser ben estudiat. Ompliren el cotxe de goma dos i els racons que quedaven buits, amb bidons de gasoil. Ho van aprendre bé al Nord d’Àfrica en un curset accelerat del bon heroi. El que no faci el foc i la metralla, ho faran el fum i la manca d’oxigen. No va caldre pagar el tiquet... I així arribaren a la glòria i al èxtasi els lluitadors d’Hipercor a Barcelona, després de baixar fins el soterrani ple a vessar d’automòbils. Booommm !!!. Meravellós, quasi trenta morts i cinquanta ferits, intoxicats i psicològicament tocats per tota la vida.

A Vic, la cosa va ser diferent i molt més fàcil. Només es va haver d’empènyer el cotxe - bomba, carrer avall, amb la direcció bloquejada. Va entrar com un autèntic torpede. Dins del pati ple de gent i criatures. Els 300 Kgs. d’explosius i metralla, es van fer sentir fins l’últim recó d’aquest món. Inoblidable la cara d’un guàrdia civil, ensangonada amb les restes i la sang dels innocents.

I els ulls del funcionari de presons Ortega Lara, enterrat en vida.

I Miguel Àngel Blanco.

I en Múgica.

I en Tomàs i Valiente.

I N’ Ernest Lluc.

I tots els altres, que no sé ben bé si no recordo o el cervell es nega a recordar.
I això ho diu un català que creu en la llibertat i la independència del seu país... dependent.
Escric això amb l’ànim serè i la consciència neta d’odi. Estic segur però que mai no podré oblidar. Tal vegada la boira del temps apaivagarà les memòries i un dia des del més profund menyspreu arribarà la indiferència.
Que mai la sang es pagui amb sang, que mai parlin en nom de cap Pàtria. Que el silenci dels morts ofegui les seves paraules.
Però voldria recordar a n’Aznar, Rajoy, Zapatero i en els espanyols, que Catalunya va votar majoritàriament SI a la Constitució.
Però la veritat és que com acte previ, no sento la necessitat imperiosa de jurar cada matí la Constitució. Si tant em premen, hauré de canviar la meva promesa constitucional per un “imperatiu legal”
Jo tampoc oblido els Gal’S & Co i la tortura i mort de Lasa, Zabala

i vint-i-sis cadàvers més que també protegia la Constitució.
Que els meus amics són del partit que volen i pensen com volen i si volen, distint de mi. A Déu gràcies.
Que el model d’ Espanya del Sr. Aznar, per cortesia, és tant respectable com el meu.
Jo penso encara que seria millor el model de “Les Espanyes” d’abans d’ Isabel II ( fi del segle 19), per no anar abans dels Borbons.
Això de l’Espanya única és un invent esperpèntic com el de la megabandera instal•lada a Madrid.
Aquesta megabandera, és tan grossa i tant pesant que ens pot provocar una síndrome d’asfíxia. I això és perillós, molt perillós.