divendres, 23 de desembre del 2011

EL SOLDAT


Jo no servia per ser soldat, em sonava tot a joc estèril, m’ensenyaven coses que jo no volia. Tenia la nòvia lluny i les armes em feien basarda. Massa canons que havíem que desmuntar per peces, un a un, carregar dalt d’uns muls en un temps curt i determinat, i tornem-hi, tornem a descarregar, tornem a muntar... així hora darrera hora, dia darrera dia, mes darrera mes.

Aquest mul és deia “Bilero”, i per carregar-lo se li havia de posar una pedra punxeguda dins l’orella i si és movia, se li cargolava fins que s’estés quiet. Tota una salvatjada, però sinó la bèstia et rebolcava la curenya per sobre, i si podia t’aixafava amb la pota. Tenia més mili que nosaltres. A ell tampoc li agradaven les armes.

Ens deien que era important poder muntar una “ Bateria“en menys de tres minuts, per poder sorprendre l’enemic. Li vaig dir a la bèstia que no s’emprenyés amb mi, que jo també n’estava fins els co...., que no li volia fer mal. De Castellolí vaig portar-li unes garrofes i també uns terrossos de sucre que vaig robar d’un cafè de Reus. Ens vam fer amics i no va trepitxar-me mai més. Quan els dilluns tornàvem al carrusel, m’esperava afectuós i tendre, i cercava la meva mà dins la meva butxaca. Ens vam estimar com companys.

En unes maniobres de tir lluny del campament i de les quadres, jo vaig dormir recolzat a la seva panxa. No es va moure en tota la nit, a sota el seu pit molsut hi bategava un cor molt gran. No vaig enyorar la flassada.

A la matinada, va despertar-me amb un renill amical i ens vam mirar als ulls, els tenia plorosos, i jo també.

dijous, 22 de desembre del 2011

NO M’HA TOCAT LA RIFA


Només era un dècim que fa molts anys comprem amb els amics. I jo, que no crec en la sort, demanava als déus de l’Olimp, que ens toqués... No pas per nosaltres, sinó pels nostres fills, per les nebodes, que tots ho passen fotut amb la desastrosa crisi que tots pateixen, per les feines que s’han diluït, per les hipoteques que potser no podran pagar, pels treballs que finiran, per les angúnies que encara esperem, pels mals humors i la desesperança.

Que no es queixin els sindicats, amb un discurs del segle XIX, proposant entelèquies amb la cultura del no, la lluita de classes i el cridar per cridar. Quan sento i veig als dirigents sindicals davant dels seus acòlits, dient només no, em fan angoixa i vergonya. És tan buit el que diuen... Prefereixo el silenci i l’acció de la CGT, en silenci i eficàcia, cercant politics corruptes i portant-los a la Fiscalia d’Anticorrupció.

dimecres, 21 de desembre del 2011

CERCANT SORTIDES


Cercant sortides al barri de La Ribera, arribant a la Via Laietana m’assec en una cafeteria, al costat de “Fomento” i sento tremolar el terra. És la crisi que em mou?... No, és el metro que passa per sota. A la taula del davant una mare entrada bé en els quaranta, fa molt de goig, amb la seva filla clavada a ella, de setze anys. A mi m’agrada més la mama, deu ser per això de l’edat. A la senyora li han servit una botella d’aigua San Pelegrino, que és beu molt seriosa a petits glops tot mirant-se el local. La nena riu tota sola i manega un mòbil d’aquets que ho fan tot. La té absorta.

A fora a través dels vidres, el trànsit només para quan el semàfor és posa vermell. Una noia sola, petita, menuda i sud-americana espera el verd per travessar. Està contenta, és feliç i somriu... li surt de l’ànima. És com si hagués trobat una bona feina... potser pensa en el seu promès. També parla amb un mòbil i se’l mira amb passió. Ara en el món no hi ha paisatges, ni sons. El jovent només es mira aquestes màquines, que furten les ànimes. Els hi creixerà el dit polze dret i se’ls hi fera gros i gruixut.

Els dos cambrers són moros. Els hi demano un cafè amb llet i un croissant i no m’entenen. Un d’ells em mira amb esguard compassiu. Ho veig... pensa: és vell, i em perdona la vida. És curiós, serveixen el cafè amb llet amb una tassa enorme, d’aquestes amb nansa. Els alemanys la fan servir per beure cervesa, al costat hi diu Starbucks Cofee.

A la paret del fons un elefant en un gravat, que diu: Kenya?, a l’altre paret un altre cartell de “Cristmas” em demana en català:

Siguem Feliços

El cambrer es diu Hamid, del cafè amb llet, a la factura en diuen “Latte” i sembla ser que no era la Via Laietana, sinó Starsbuks Coffee España, sl. c/Pedro de Valdivia, 21 Madrid.

Fot, només em falta en Mourinho!

Tinc sort, al menys la felicitat és catalana.


Del Google: Sortida.jpg

barcelonaaldetalle.blogspot.com

1600 × 1086 - ... si hay algún otro tipo de señales de esta época que aún pervivan, ...

dilluns, 19 de desembre del 2011

CAMINANT PEL CARRER AUSIÀS MARCH 走在街上遊行 AUSIÀS MARCH


Caminant per Barcelona, al carrer Ausiàs March he trobat un comerç xinès de venda de làmpades de totes classes, he entrat perquè estic cercant llums, per il•luminar la meva mansarda.

Dues senyores orientals, amb un somriure espatarrant m’han atès tot el bé que podien. M’han dit:
- 你怎么样?
- Què vol?
Jo m’he quedat garratibat, perquè no he entès res de res i els hi he dit:
Parlen català, castellà, francès, anglès...?
講加泰羅尼亞語,西班牙語,法語或英語…?

M’han mirat amb els ulls grossos petits i xinesos. S’han posat a riure sense dissimular-ho. La única cosa que m’han dit molt expressivament és no, no, no... no...no..no...

I com ens entendrem, doncs?
和我們的理解,又如何呢 ?
Una d’elles , la més decidida, s’ha arronsat d’espatlles i m’ha dit:
你尋找,尋找,然後說,它希望.

Suposo que m’ha invitat a que entri, a que miri i després els hi digui.

Amb deu minuts n’he tingut prou de comprar làmpades. No n’he comprat cap, no he sabut ni el preu, ni si volien o no vendre’m, només em miraven i reien.

La mes tímida li ha dit a l’altre:
誰大作去購買中國的貿易中的一個燈,更何況它...?
A qui se li acut comprar una làmpada, en un comerç xinès sense parlar-lo?
Suposo que és el que ha dit...
Diuen que ara els xinesos ens compraran el deute extern.

Ara corro a matricular-me a l’escola d’idiomes, no vull quedar-me sense llum a la mansarda.

Facis la llum, fiat lux, 不要光! Oi que si?

Foto: Google
Barcelona - Farmàcia Viladot (Foto: Albert Esteves, 2007)

divendres, 16 de desembre del 2011

CANT A L’ESPERANÇA


Voldria, ara que tot sembla que s’enfonsa, dir-vos que és el moment d’aixecar el cap, de recordar vells temps de patiment, de crisi i d’esperança. Voldria explicar-vos una pàgina de la meva historia personal i real...

Era el dia 20 de novembre de 1975 de matinada. Franco ha mort etc, etc, etc. Tenia dues alternatives, o bé obrir l’ampolla de cava o bé intentar anar a treballar. La meva dona va dir-me:

- On vas en un dia com avui?

- A treballar, a vendre piscines!

- No en vendràs cap avui, ni tan sols saps que passarà.

- Avui més que mai Dolors, la vida per a nosaltres torna a viure.

Recordo que vaig anar a veure un possible client a Sant Cugat del Vallès, una fleca tocant a l’estació. Feia un dia gris, rúfol i la gent és mirava als ulls o els apartava, no era un dia normal.

- Bon dia, venia a veure al senyor Joan, vinc a parlar-li de la piscina que és podria fer a Valldoreix.

- Vam anar fins el terreny, li vaig fer les consideracions, càlculs i preus aproximats i li vaig dir que li passaria una oferta.

- No em cal senyor Casanovas, la piscina la farà vostè, vostè, EN UN DIA COM AVUI és l’únic que m’ha donat il·lusió de futur.

El dia 23 de Juny, de 1976 revetlla de Sant Joan, a Valldoreix, Sant Cugat, vam fer l’estrena de la piscina. Preciosa, encara funciona. El senyor Joan i els seus néts i fills s’hi banyaran el proper estiu.

dimecres, 7 de desembre del 2011

LA CONRERIA


He anat fins a dalt de tot, a Can Autunell, damunt l’esquena de la somera de l’amo. Com tots els dimecres i dissabtes al matí, porto els queviures pel restaurant, on abans era el convent. Deixo les viandes i els encàrrecs al carner soterrani de Montalegre, després m’he acostat tot baixant cap a Sant Fost fins a les instal•lacions de la Font de les Monges. Ho tenen molt net i polit, la gent que hi va és molt fina, són estiuejants de Barcelona.

Pel Restaurant porto comandes de la farmàcia Palau, uns ungüents pel fill de l’amo que s’ha fet mal, al davant, a Cal Jaumet, hi porto oli que ve d’uns molins d’Arbeca, que diuen que és tant bo. De Cal Ferràs m’han encarregat que porti mongetes i cigrons amb saquets de cotó, que van bé per a equilibrar les albardes de l’ase.

Això si, la Font de les Monges, la setmana passada van encarregar-me portés xufles de cal Garra que diuen que són les mes dolces. A cal Quela m’han donat un paquet que em té intrigat, doncs no pesa gaire i diu amb lletres vermelles: FRÀGIL. De cal Quela també hi porto llonganisses, botifarres i carn salada. Quan he tingut els sarrons plens, a ca l’Estruc m’han col•locat les verdures a sobre per a no aixafar-les.

Ara, ja torno cap a Tiana les comandes estan servides, respiro tranquil i veig la Cartoixa i el seu claustre. Tot és pau, i l’ase s’atura contemplant com n’és de bella la natura.

dimecres, 30 de novembre del 2011

TIANA, 14 D'AGOST DE 1908


Tiana, 14 d'agost de 1908

Estimada família Camps:

He rebut no sé com i amb satisfacció la vostra postal des de Tiana. Us escric en nom de la senyoreta Maria Figueras que ara no pot ser aquí, són coses no pas greus... però, és que han passat massa anys i no pot contestar-vos personalment. Estic de dispeser del temps futur ací a casa seva. Sé que aquí al Maresme la calor no és tan forta com ací en el carrer Sant Honorat a Barcelona. Sort que estem en un tercer pis. Per la tarda amb tot obert, tenim la ventura d’escoltar les sirenes del port, el murmuri de la gent al carrer, els crits dels pardals, els xisclets de les orenetes i un airet que és fa agrair.

Demà la Maria es donarà per felicitada i serà tant feliç com pugui, com tots els anys, com ho serà cada quinze d’Agost. Cada any un any més, i un any menys segons com un es miri.

Jo, sóc un somnia truites que us escriu des del segle XXI, i que tornant enrera, s’embadaleix veient la vostra Tiana. Ara, no és com a la postal, però Déu n’hi do, és una vila que malgrat les bestieses que hem fet els del futur, jo el primer, la gent encara hi vol viure.

Abans d’ahir vaig anar a veure l’Esquadra naval més poderosa del món, l’anglesa, que ha vingut de visita a Barcelona. Com sempre tots els “gerifaltes” hi van anar per donar-los-hi la benvinguda, després els mariners s’han escampat per les Rambles i carrers dels voltants... s’havien d’esbargir!

Avui la Maria ha anat a veure els militars anglesos com jugaven a pilota amb els espanyols dins de l’aigua als Banys Orientals. En diuen Water Polo, la qüestió és que és distreguin. M’ha dit que era molt avorrit, que li agrada més el joc de la pilota, que en diuen foot-ball, que la pilota corre més.

Diuen els militars que sa majestat el Rei, nostre Senyor, continua creixent i que aviat serà un home. Ara només val deu cèntims... el segell de correus. Doneu-li una abraçada ben forta a la Mercè i a tots.

Ben cordialment des del vostre futur.



La Hemeroteca de La Vanguardia

• Edición del jueves, 13 agosto 1908, página 3


“En honor á los marinos de la escuadra inglesa, el Club de Natación «Barcelona», ha organizado un partido de Water-polo, que se jugará esta tarde, á las seis, en los Baños Orientales.
El team inglés será formado por la tripulación del acorazado «Bacchante», al cual elClub opondrá un equipo compuesto de sus mejores nadadores.
El match promete obtener el mayor éxito, siendo éste el juego favorito de la armada inglesa.”

dimarts, 29 de novembre del 2011

RING... RING...


A les deu en punt ha sonat el telèfon; era de l’Hospital de Badalona dient-me que confirmaven la meva operació de cataractes en el meu ull dret.

-El dijous a dos quarts de nou, estigui aquí net, polit i amb la bossa de tots els remeis que prengui i unes ulleres de sol. Hi seré.

Diuen que hi veuré tant bé. El meu amic Francesc, va dir-me que es va sorprendre al veure’s l’endemà al mirall, tan nítid.

Espero que així sigui, però sento “com una cosa” al pensar que m’han de tallar la còrnia, treure’m el “tel” i implantar-me una lent. Cada vegada m’assemblo més a un robot. Varem començar pels queixals superiors... pròtesi!, després en el cor dos “stends” de no sé quina matèria estan fets!, l’any passat una vàlvula al cervell que me l’ha deixat nou

Voleu dir-me si sóc de veritat?. Tornant a les preguntes transcendentals de quan vaig tenir ús de raó, qui sóc jo, i perquè soc jo i no un altre.

El divendres podré confirmar-vos si ENCARA SOC JO, si contesto sóc RTSBH en missió de proves, malament...

Del Google:

AO_Maru_the_Friendly_Robot_4_by_leoblanchette.jpg

leoblanchette.deviantart.com

600 × 686 - AO-Maru the Friendly Robot 4 by ~leoblanchette on


dilluns, 28 de novembre del 2011

VANITAT


El meu fill gran m’ha instal•lat un comptador de visualitzacions en el meu blogg, i m’ha ensenyat a través del “analytics” a descobrir des d’on venen les visites. M’he posat com un paó en zel, perquè per fi ha arribat Austràlia, on, no sé qui i de forma repetitiva ha anat al Rocar de Tiana, des d’una vila al nord-est del cinquè continent anomenada Townsville, i que ha romàs tres minuts i vint-i-sis segons llegint les meves tonteries.

També he vist que des de Lagos, Nigèria m’han llegit set pàgines i s’hi han passat vint minuts i trenta set segons seguint la nostra llengua a través del meu paupèrrim català i de la meva pobre persona, avui plena de vanitat.

Des de Madrid la capital del Reino, el darrer mes m’han arribat vint-i-nou entrades, i en “argot” futbolístic he tingut un setanta-vuit per cent de rebots. Doncs si, co, co, co. co... com els galls d’indi, estic que no s’hem pot dir res.

Si us plau, digueu-me alguna cosa, com diria en Lucho Gatica... “escríbeme, escríbeme...” Per cert m’han tornat a avançar encara més la operació de cataractes. Serà el proper dijous, l’u de desembre, el divendres diuen que us veuré més bé.



Foto del Google:

Pavo‑Real.jpg

leyendascuentospoemas.com

320 × 240 - sabia que los pavos reales no eran de su especie,


dissabte, 26 de novembre del 2011

CONTE DE NADAL


1947.- Estàvem a finals d’octubre i feia fresca. El senyor Carlus encara no havia muntat l’estufa de llenya amb tubs de llauna fins la teulada i, en Poldo encara havia de tallar la fusta amb tacs menuts amb la seva serra sorollosa. L’estudi estava net, gris i pobre. En Josep Maria, que era dels grans, ens deia als més petits...(un any menys), que els Reis no eren de veritat, que tot era una gran mentida.
  • Que no Josep Maria, que no. Que a Igualada, la mare m’hi va portar l’any passat i n’hi havien tres que anaven a dalt d’uns carros grossos, que en diuen carrosses... són maques tu!

  • Són mentida, tot és una gran mentida dels grans, per enganyar-vos. - va replicar en Joan, que també era dels grans.

El mestre ho escoltava i rumiava.

  • Aquest any passaran els Reis per Castellolí.

  • Que no pot ser, mestre, que jo ja sóc gran, que el meu pare m’ha dit que...

  • El Senyor Carlus us promet que el cinc de gener, a les sis del vespre, passaran els Reis. I prou, que hem de continuar la classe.

El mateix vespre, al voltant de la taula del menjador és reunien els del Quadre Escènic.

  • Que no, que no. Que no és possible muntar una bogeria com aquesta en un mes i mig, que no tenim pessetes! - Deia en Vicenç de cal Fogoter- tot posant-se la ma al cap-, com solia fer.

  • Però és pot fer Vicenç, digué en Joan de ca la Coloma. Que si, que vindran els Reis.

La Mercè i la Pepita van ser les encarregades de telefonar l’endemà amb en Zabala, que era el que ens llogava els decorats i disfresses pel teatre. El dissabte sobre, el pare i en Joan van anar a Barcelona, a veure el vestuari que volguessin. Van tornar el vespre amb l’Hispano de tres quarts de nou. Venien carregats amb tres fardells grans, que feien olor a ranci i a naftalina. Eren els vestits per vestir els tres reis... magnífics, increïblement bells, amb pells i “sobretodus” d’ermini i corones de veritat amb brillants i maragdes i perles i ors, i un turbant de sedes d’orient amb plomes d’estruç. Era un miracle. A en Joan li brillaven els ulls, el pare plorava i en Vicenç deia...collons, collons, collons...

També hi van trobar els vestits dels patges, més macos encara que els dels reis, doncs eren els que feien servir en “El Liceu” quan feien l’Aida. I com que feia tant de temps que no és representava... els enviarien la setmana sobre per recader.

Era necessari fer-la grossa i es van organitzar. De carrosses no ens en faltarien, i no en van faltar. Els carros ben guarnits amb ginebrons, grèvols i boixos amb boles vermelles, serien els trons de ses reialeses. Les joguines es van portar casa per casa, i pujades amb escales pels patges, fins a les finestres i balcons dels primers pisos.

En Manolo, el pastor de cal Carnisser amb ulls oberts com a taronges, va restar mut i estorat, agafant-se tota l’estona darrera la carrossa d’en Melcior, el Rei Blanc, fins arribar a l’Església on s’hi va agenollar, mentre es treia la seva boina eterna. Només es va aixecar per anar a besar el Déu fet nen.

Feia fred i els estels brillaven. Glòria a Déu en les altures i pau a Castellolí. I la bona gent cantava el “Desembre congelat confús es retira”...i feia un fred que pelava. Des d’aquell dia crec en els Reis i això que sóc republicà.



dimecres, 23 de novembre del 2011

CIUTAT VELLA



Els meus companys son tafaners, els hi agrada badar, com a mi. És fantàstic trobar i retrobar la gran ciutat al costat d’en Cisco i n’Enric, els meus amics de sempre. Ara, que hem tornat a ser joves n’estem orgullosos de la nostra amistat més que provada; descobrim carrers que abans feien bravada de pixum i escombraries. Com diu el cartell, L’INGENIO és un taller on la gent somnia la llibertat de ser lliure, “fiestas, maniquies, gigantes, cabezudos” i sobre tot bromes.

En el Barri Gòtic encara és possible gaudir d’antics comerços, on es venen coses impossibles, i veritats irreals, il•lusions. Tothom diu que estem en crisi. És veritat, però en un carrer de Ciutat Vella, en el carrer Rauric encara són capaços de vendre bromes, és un carrer net i amb ànimes pures. Jo si fos l’Ajuntament, pagaria per tenir un taller així i al seu propietari li donaria el Premi Ciutat de Barcelona. No més que això, ni menys.

dimarts, 22 de novembre del 2011

UNA NOIA SENSE NAS



Pels camins de la vida,
sobre el jardí del viure,
damunt de les heures,
en mig de la balustrada
aixoplugant-se de la pluja
i els sols dels temps,
l’he trobada dalt del cim.

Plorava.

Li havien trencat el nas,
a ella,
que era del jardí la més bella,
la més formosa de Barcelona.

No ploris amor meu
que també ets maca sense nas,
no ha estat ni el vent
ni el tro, ni la pluja.
Algú que envejava la bellesa
i el marbre dels teus llavis.


Foto: Francesc Borràs

dissabte, 19 de novembre del 2011

CAL FER-HO, I ÉS DE JUSTÍCIA...


Fa tres setmanes vaig anar a L’oftalmòleg de la Seguretat Social, no hi veig bé de l’ull dret. La doctora, una dona amabilíssima, va fer-me una visita complerta i eficient. Va comunicar-me que tinc una cataracta.

- S’hauria d’operar, cada dia anirà a més...

- Doncs fem-ho doctora.

- Signi aquí, és per la intervenció.

- Ho comprenc senyora, quan serà?

- És difícil dir-li amb exactitud, però segurament d’ací amb sis mesos.

- No hi ha dilacions?

- Pel moment no, va dir-me la metgessa, si és produís ja l’hi trucarem.

Han passat dues setmanes escasses. Truca el telèfon...

- Si doctora, sóc jo...el Divendres, 9 de desembre?.. tant aviat?...

- Formidable doctora, si, passaré aquest dilluns que ve per fer-me les anàlisis. Gràcies, molt agraït.

D’això se’n diu eficàcia. D’això se’n diu professionalitat. Malgrat els mals auguris i la mala llet d’alguns, això funciona bé, molt bé, extraordinàriament bé. Us ho prometo.

Foto: del Google

Miembros‑del‑personal‑sanitari_54141235203_51347059679_342_226.jpg

lavanguardia.com

342 × 226 - ... Gràcia a la manifestación convocada en plaza Sant Jaume Luis B. García

dijous, 17 de novembre del 2011

INTERIORS


Des del sol tardorenc que traspassa la finestra, penso que demà t’estimaré, com ahir et vaig desitjar. Però és bo saber que la vida continua, i que la llum m’arriba passada pel sedàs de temps passats, i la calma que dóna l’experiència d’una vida de complicitats.

És maco ser vell, i veure sense por, com se’ns acosta la fi dels dies, malgrat les pluges de Novembre. Ara me n’adono que després de la malaltia m’he tornat jove, i que vull tornar a viure amb plenitud i serenor.

He après per fi, el goig del proïsme, és maco pels altres, és magnífic per mi mateix i dóna sentit al temps que el bon Déu em concedeixi. No vull res a canvi, el meu cel el tinc ara i ací. Jo sóc un home quasi descregut, que voldria creure, simplement per una qüestió d’equilibri còsmic, per tot allò del bé i del mal, de la justícia i la iniquitat, i l’eterna pregunta de qui sóc, perquè jo sóc jo i no un altre...

Un autor anònim del segle XVIII va escriure un sonet que deia...

“No me mueve, mi Dios, para quererte
el cielo que me tienes prometido,
ni me mueve el infierno tan temido
para dejar por eso de ofenderte.

Tú me mueves, Señor, muéveme el verte
clavado en una cruz y escarnecido,
muéveme ver tu cuerpo tan herido,
muévenme tus afrentas y tu muerte.

Muéveme, en fin, tu amor, y en tal manera,
que aunque no hubiera cielo, yo te amara,
y aunque no hubiera infierno, te temiera.

No me tienes que dar porque te quiera,
pues aunque lo que espero no esperara,
lo mismo que te quiero te quisiera.”

És una miqueta el meu cas, el meu pare que era el meu amic i mestre, me’l va ensenyar, ara el recordo amb una complicitat total. Gràcies pare.

dimecres, 16 de novembre del 2011

LA PRIMA


Perdut en el laberint,

no sé que dir-vos

per a trobar el camí.

Ara resulta

que la “prima de riesgo”

no és aquella cosina

que estava tan bona...


Foto: Francesc Borràs

dimarts, 15 de novembre del 2011

EL MERCAT DEL DEUTE


És una petita llotja on és venen els peixos, o els diners. Tant se val la mala mar o la sort del pescador. S’ho emporta el que més bé especula. Ja vindran. A esperar fins al darrer moment. És el mercat on no impera el que val, sinó el que és paga.

Quant més gran es la tempesta millor. Si s’han perdut les xarxes mala sort. Si s’han malvenut un país, encara més. “Fantastisch, very well, muy bien”, molt bé, “sehr gut”. Si van deixar que un país caigués en la temptació, i fes trampa, ara en buscarem un altre, i després un altre, i un altre, i un altre... li posarem de president al que va permetre l’engany...així coneixerà bé el problema.

Demanarem diners als xinesos, que en tenen molts, i farem les fàbriques al Viet-Nam, que allà no és paguen impostos. Des d’allà exportarem a casa, que estem acostumats a patir, i per pagar demanarem un altre crèdit, que ara no en diuen així, ara en diuen Bonus...i posarem els diners a Hong Kong, que allà estaran segurs. “Malus, malus”

I tot és per a ells, des de casa, davant d’una pantalla i un teclat. És tant fàcil i divertit jugar al Monopole. Sense ulls que et mirin a la cara, sense sentiments, sense suors, amb la impunitat anònima del pensament.

Foto: Francesc Borràs

dilluns, 14 de novembre del 2011

SEGLE XIX


En temps de guerres, i a dalt a Horta, algú vivia d’algú, i el cel era per a tothom, i l’aigua baixava neta pel torrent clar, i la gent de la plana és queixava, i floria el classicisme, i els sortidors brollaven airosos, i el marbre era blanc, i els jardins florien de flors, i venia el Rei, i venia la Pepa, i Visca!... i a França tallaven caps, i al país del Nord tornava la monarquia, i més enllà de la ratlla, la República, i ací també, i ací perdíem les guerres, i ací perdíem un país que mai havia estat nostre, i la gent de Barcelona moria a la “quinta forca”, i després al garrot, i Barcelona és rebel•lava per la “jamancia”, i era bombardejada des Montjuïc, i tot passava... menys el temps d’estimar, i cercant les faldilles pel laberint, i al mig s’hi trobava Eros, i els peixos eren de colors, i naixia l’anarquisme, i naixia la llibertat, i naixia la burgesia, i per esmorzar per a molts la fam, i per d’altres la xocolata amb ensaïmades, i a dalt a Horta el cel era blau, i les aigües verdes.

Ooooh, que maco!...

Foto: Francesc Borràs

dissabte, 12 de novembre del 2011

Telescopi Hubble


No ens cal cercar per l’infinit
per a trobar-hi una estrella.
A un estany del Laberint,
sobre l’Horta de Barcelona
hem trobat un amic i jo,
mil milions de noves galàxies.

Constel•lacions dels Nenúfars Neixents,
surten com naus de la nuvolosa del verd,
mentre la pols estel•lar
difumina l’ixent d’eternitat blava.

Al fons de la fosca
l’energia negre inunda
la claror i la vida,
mentre nous universos
suren quiets, esperant el miracle
de l’explosió o la implosió
del res i del mai.

Foto: Francesc Borràs

dijous, 10 de novembre del 2011

HOMER



Què haig de fer,
a redós del teu esguard blanc,
contemplant en mig del bosc
el temps que passa,
escoltant la Pàtria
com s’ofega als teus peus
sota les bombes d’Espartero,
i envoltada pel fum
de la pell de brau.

Després de conquerir Troia
torna a casa Odisseu,
sigues ben trobat a Ítaca.
Emportat les armes i vine,
que estem cansats de tant combat.
Necessitem la teva ma destra
i el teu consell de guerrer.

Guanyarem la pau dels justos,
abans no ens arribi
la fatiga dels brogits
després de la contesa.

Aquest cop el camí serà curt
i la joia eterna.
El premi serà la llibertat
i el jaç, el de la teva amant,
Penèlope,
que amb els seus braços nivis
donarà sentit al teu futur.


Foto: Francesc Borràs


divendres, 4 de novembre del 2011

Estic tremolant.








Acabo de veure el primer telenotícies, del primer dia del temps d’eleccions. Una esgarrifança d’avorriment ha inundat el meu cervell, i espero amb delit, que demà anunciïn l’avançament de la jornada de reflexió per demà passat. És inhumà perllongar catorze dies més l’agonia d’en Zapatero. Diuen que en Rajoy guanyarà per majoria absoluta... mama por!, però sempre serà millor, suposo, saber que hi ha algú que mana, encara que no digui res.




Del Google:

cmFqb3kzYg==_84280_6398_1.jpg

blocs.mesvilaweb.cat 300 × 456


divendres, 28 d’octubre del 2011

ERA TRAMPA!...


ERA TRAMPA!...

LA VANGUARDIA ESPAÑOLA MARTES 10 DE JUNIO DE 1952

El Generalísimo en el Bruch,


El Generalísimo llega al Bruch del Medio

Se le tributó una recepción grandiosa

El Caudillo, en la jornada del domingo, recibió el constante homenaje patriótico del pueblo catalán.”


No em pregunteu el perquè, però de sobte m’ha vingut a la memòria una anècdota de quan era un infant. I haig de donar-ne testimoni, per una qüestió d’higiene mental. Explicaré tot el que recordo sobre la inauguració del monument al Timbaler.

Feia dies que s’havia estat preparant, jo llavors era el fill del mestre de Castellolí, només tenia 10 anys acabats de complir, el pare dies abans va dir a la mare:

  • - Maria sembla que vindrà el Franco.
  • - Què dius, a Castellolí?
  • - No, potser al Bruc, però no ho diguis a ningú, que encara no és segur.
  • - Mare de Déu, que hi ve a fer?
  • - Diu l’alcalde que inaugurarà un monument al Timbaler del Bruc, potser hauràs de venir – va fer el pare - .
  • - La mama era del morro fort... jo no vindré !
  • - Collons per ço Maria!

Al cap d’una setmana la mare no va venir. Vaig haver d’anar-hi jo, un viatge, visca!

Hi havia una gentada de por, jo no havia vist mai tanta gent junta. El pare va baixar-me del camió, va agafar-me de la mà i va dir-me

  • - No et perdis, jo sempre estaré sota aquest arbre.

Músiques militars, fins i tot sardanes i al final discursos que a mi m’estranyaven, doncs la fonètica m’era aliena. A Castellolí en dèiem Bruc, no “Bruch”, no “medio”, sinò mig, bla, bla, bla, bla...

Tot d’una deixa de parlar i el so s’apuja i la multitud crida enfollida...

  • - Franco, Franco, Franco... Franco, Franco, Franco...

Vaig quedar-me astorat, ningú movia els llavis excepte els que portaven camises blaves, i que aixecaven el braç. No sabia on anava, però petit com era, vaig arribar a un lloc en que tots anaven de blau i portaven boines vermelles, posades sobre l’espatlla. Feia molta calor.

Tot d’una, vaig veure la trampa... una gramola!!!

“Nene, que haces aquí”?

  • - Miro.
  • - “Vete de aquí”.
  • - Adéu.

  • I per sota les bastides vaig anar-me’n cap l’arbre del pare i li vaig explicar. És va posar de color blanc.
  • - No ho diguis a ningú Carles.

Hemeroteca de La Vanguardia

Foto: del Google

el_timbaler_del_bruc88448.jpg

naciodigital.cat

640 × 480 - El timbaler del Bruc

dijous, 27 d’octubre del 2011

NOMÉS VAL 60 CÈNTIMS.



Sempre la mateixa cantarella, amb vuitanta anys res ha canviat; els mateixos vicis, les mateixes pors, idèntiques prevencions. És com un banyarriquer que no para, i nosaltres amb paciència de Job, anem desbrossant el camí tossut d’un futur que no volen entendre. El camí que ens volen negar. Doncs bé, haurem d’anar per la drecera, no podem esperar més. Potser quan Escòcia sigui lliure, més amunt, cap al Septentrió, i propers a les boreals Aurores, trobarem el mitjà sense amenaçar-nos, de dir Adéu Espanya. Bon dia Sepharad.

dimarts, 25 d’octubre del 2011

LA CONRERIA.- LA FONT DE LES MONGES.


Debades pensem que com ara mai, que els nostres avis no són si més no, que un record dins l’oblit de la memòria, i que quasi bé no van existir, i que quasi bé no van viure, perquè nosaltres, que en som els reis del “mambo”, tenim la sort de saber viure.

Com ens hem permès de malmetre aquest patrimoni?..No tenim la vergonya, ni tant sols la dignitat de parlar-ne. Si som és per ells, per les seves passions, emocions i vivències. Que ens perdonin perquè hem pecat i no hem sabut conservar el seu llegat. Cent anys no son res i la Conreria encara és viva.

Prenem les aigües?

dilluns, 24 d’octubre del 2011

LA MEVA NÉTA I EL LLENGUATGE.


L’Abril, la meva néta no te massa problemes per parlar, ho xerra tot, ho sap tot i quan podria tenir un problema, no queda tallada. Dona pas a un llenguatge ric i ple, sense embuts, rotund i sòlid.

Ahir mentre dinava al meu costat:

- Abril, així no podràs tallar la carn dona, posa’t el ganivet al revés, mira com ho fa l’avi, no ho facis difícil...

- Deixa avi... si no és molt difícil, és "difàcil", veus?

- Res a dir estimada...és "difàcil", talla.

Alguna cosa ha canviat, sense soroll, sense brogit.


Alguna cosa ha canviat, sense soroll, sense brogit.

L’altre dia caminava Paral•lel avall, tot passejant, badant i cercant el cansament per poder dormir la nit. Davant del carrer que porta el nom de poeta, vaig asseure’m en un banc buit. Es va acostar una senyora i va posar-se a l’altre costat del seient.

Tot d’una, una noia amb dos vailets de mes o menys cinc i set anys va acostar-se. Portava uns panets oberts i omplerts amb un farcit de xocolata. Les dues dones van començar a parlar entre elles en una parla, que no vaig arribar a copsar la procedència. Suposo que devia ser acerí o tal vegada farsi ... tant li fa. No vaig atrevir-me a pregunta’ls- hi, perquè entre altres coses, no sabia si m’entendrien.

Els nens, ambdós, van començar a parlar en català i tot d’una el més petit li diu a sa mare:
- Mama aquesta xocolata no està bona.
- La mare se’n posa un bocí a la boca. El tastà i li digué:
- És bo. Menja.
I les dues dones continuaren parlant la seva llengua.

Vaig aixecar-me satisfet... bona tarda senyores i nens.

- Bona tarda senyor.

El més petit va preguntar-me com et dius?

- Carles.

Vaig pensar que malgrat tot, anem bé

Foto: del Google

diumenge, 23 d’octubre del 2011

ESTIC FOLL.

Quasi bé amb setanta anys, quatre fills, quatre néts i una dona preciosa, estic escoltant pel Canal 33 una audició de tangos desde Buenos Aires, per l’Orquesta Filharmónica d’aquesta capital, dirigida pel meu bon amic Daniel Barenboim. Fantàstic...”El dia que me quieras”, "La cumparsita","Mi Buenos Aires Querido", "Volver"... i torno, i ploro, i la nostàlgia em corprèn, i penso que tot no està perdut, i que val la pena haver viscut prop de vosaltres.

M’he aixecat, i malgrat que ahir, com cada dia, vaig cruixir-me de tant caminar, m’he marcat un tango tot solet, a la meva mansarda, amb la meva follia.

Senyor, gràcies per a permetrem ballar com un il.luminat, un tango a la meva mansarda, giravoltant-me, rebel.lant-me i estant segur que encara sóc jove.

Foto: del Google

divendres, 14 d’octubre del 2011

LA MORT


En menys d’un mes se m’han mort gent propera, amics d’infantesa, amics vells, amics de vellesa i fins i tot un nin d’onze anys, quan ningú no s’ho esperava. Jo, tinc tendència a relativitzar-ho quasi bé tot, però tanta mort m’afecta el cor, em recorda que tal vegada no sóc immortal, encara que el meu cervell aspiri a la eternitat.

Ahir a la tarda va sonar el telèfon...era una estimada veïna. Sa sogra havía trespassat a l’altre món...per fi, després de noranta-sis anys entre els seus, entre nosaltres, va decidir tornar a les cendres dels temps i incorporar-se en el món del mai, del sempre i del dolç oblid.

No em fa por l’oblid. És una pendent suau , on els fills t’hi han de menar i després del cop, el record ho suavitza amb els bons moments d’una llarga convivència. El que em rebela és que un infant és trenqui sol als onze anys. Sensa motiu, mentre dormia, en mig dels seus somnis de nen, sens l’excusa de la malaltia o l’accident.

Diran els gurús de les religions, que Déu se l’ha emportat. Diuen d’altres que ara vola entre els àngels i que sempre estará amb nosaltres. Merda, això és una estafa. Si jo fos Déu ho prohibiria. Us haig de dir que no coneixia a aquest noi. Era un alumne company dels meus néts a L’escola Lola Anglada de Tiana. Ploro per ell i pels seus pares, familia, mestres... No ho puc entendre.

El més petit de tots.- Lola Anglada i Sarriera (Del Google)

dimecres, 12 d’octubre del 2011

LOS DOS CONEJOS



"Los dos conejos.

Publicado el 04 agosto 2011 por Monpalentina en Google.

Por entre unas matas seguido de perros,
(no diré corría) volaba un conejo. De su madriguera salió un compañero, y le dijo: -¡Tente, amigo, ¿qué es ésto? -¿Qué ha de ser? -responde- sin aliento llego... dos pícaros galgos me vienen siguiendo. -Sí -replica el otro-, por allí los veo..., pero no son galgos. ¿Pues qué son? -Podencos. -¿Qué?, ¿podencos dices? Sí, como mi abuelo. Galgos y muy galgos; bien visto lo tengo. -Son podencos, vaya, que no entiendes de eso. -Son galgos te digo. -Digo que podencos. En esta disputa, llegando los perros, pillan descuidados a mis dos conejos. Los que por cuestiones de poco momento dejan lo que importa, llévense este ejemplo."

Esta reflexión voy a hacerla en castellano, la lengua de Miguel de Cervantes, de mi abuela materna y también de Tomás de Iriarte. Mi padre, maestro de Escuela, me educó introduciendo en su pedagogía dosis de humanidad, sorna, prudencia y paciencia. Me enseñó sobre todo a relativizar el pensamiento ajeno y sobre todo el propio.

Hoy, siguiendo su consejo, he vuelto a leer las fábulas del citado escritor. Me he maravillado leyendo “Los dos conejos” y mi pensamiento se ha trasladado al mundo de la política, me ha hecho pensar sobre todo en el apenado e incompetente Zapatero y con el “predestinado” Rajoy, Rey de los Celtas.

Unos dicen que son galgos, el otro dice que son podencos…que podencos dices?... sí, como mi abuelo… galgos y muy galgos, bien vistos los tengo!..

Dios mío, en qué bosque nos han metido esta gentuza…
Y los pobres conejos, nosotros, seremos devorados por los incompetentes, chulos, prepotentes e insaciables políticos sin política y banqueros sin bancos ni cárceles donde ir.

Y ahora viene una Campaña Electoral… si hasta éste momento se han dicho sandeces, imaginad la que nos espera.

Virgencita, Virgencita, que me quede como estoy.

Foto y dibuix: Google

dilluns, 10 d’octubre del 2011

M’AGRADA QUE EM MIRIS.


M’agrada que em miris així,
entre la burla i el teu desig.
Em plau el teu esguard tan proper
de dona nua al despertar.

El futur ja és ací,
ja hem arribat amor,
allà on volien els teus ulls,
allà on volía la meva follía.

Ara...
que ja som vells
i només ens resta
una miqueta de demà,
pensem on hem d’anar
darrera aquest cel
tan blau,
més ençà de l’infinit.

Demà ...
al capvespre,
quan surti la lluna plena,
aspiraré la salabró de la mar
i li demanaré una altra vida
per viure-la al teu recer.

M’agrada que em miris així...

divendres, 7 d’octubre del 2011

L’EXCURSIÓ DE CAL CARNISSER.



Cada any n’Agustí de Cal Carnisser, ramader de Castellolí, ofería als seus empleats i amics un dinar a Montserrat. Era un clàssic que ningú que podia es volia perdre. Era un àpat preparat amb cura i durant molts dies per na Genoveva, la seva muller, la Marieta sa mare i tot de dones que voltaven per una cuina fosca, amb una llar de foc sempre fumejant.

Una vegada preparats enciams, tomàquets,oli, sal, llimones, pebre, olives i embotits, els posaven en cistells. Les viandes, carns amb bolets i sucs exquisits, amb cassoles de terrissa i alumini, les posaven els homes dintre de grans coves de vímet. Els plats, gots i coberts embolicats amb paper i nets com una patena, es feien servir per trabar les olles per un viatge ple de revolts i conduït per en Pepet de cal Fuster amb el seu camió. S’havia d’anar molt en compte amb les garrafes de vi, era un vi de cal Marimon, un vi novell.

En Pepet Vidal colocava uns taulons de cantó a cantó de la caixa del camió, per poder asseure la gent que hi viatjava. Era una meravella sentir el vent i la fresca a la cara quan entràvem a les obagues montserratines.

En Manolo, el pastor que creia en els Reis Mags, sempre amb la boina, era el més mudat i planxat. Els mossos, abans d’iniciar el viatge al davant de La Brillante, repartien per la caixa els queviures pel gran dinar. Les iaies i dones tenien preferència per escollir “el seient”.

Hi som tots?...anem-hi doncs. Espereu, que poso aigua al radiador...som-hi!!!


Fotos: Arxiu de cal Justino


REMOVENT EL PASSAT.


Ja sabeu que estic engrescat removent la història més propera, arxivant-la, ordenant-la, cercant arrels profundes i buscant dreceres, que jo mai havia trepitjat. I heus ací que veient la meva llum, he descobert també clarors dels altres... i també foscors que no puc ni vull desvelar. No tinc cap dret de descolgar velles passions, sentiments, emocions, conductes... qui sóc jo per desvetllar els morts, que fa temps que dormen?

Tothom ha estat perfecte... que reposin en pau, fins i tot els que van fer mal a la meva família i la dels altres. Si un dia, que no vindrà, em convertís en escriptor de “Best- Sellers”, podria escriure més d’una història.

Foto: Ramon Isern

dimarts, 4 d’octubre del 2011

AGUANTANT EL MÓN.




Estic aguantant el pes del món
o estic arrapat a la vida,
per no caure a l’estimball
d’un sempre
que sempre arriba.

Les cames ballen
i jo sento les pessigolles
de l’abisme a la planta
dels meus peus.

Que passarà demà...
marxarà l’avui,
se n’ha anat l’ahir...
el meu futur
és el temps dels meus fills,
i jo pobre de mi
només tinc el buit
i fret dins la boira baixa.

dissabte, 1 d’octubre del 2011

LA COVA DE CAN SOLÀ. 1962




Som joves i no hem decidit encara que fer amb les nostres vides. No albirem ni tan sols quan aixecarem el vol, només tenim l’esperança de la juventut eterna i un afany immens per compartir el nostres éssers. Som amics per a sempre. Vint anys a la cistella del viure i un afany per fruir de la companyonia i de seguir els batecs dels nostres cors.

És bonic ser jove, ens fem passar la set amb l’aigua de la vida, d’un futur que s’apropa i que el tenim a tocar. Segur que quan els dies passin, nosaltres restarem amb ells, immòbils, inalterables, sense envellir, amb els esguards nets i l’ànima lliure.