SORT QUE SÓC VELL...

Del Google:

Burgos, 1 de abril de 1939.
350 x 561 - 19 KB - jpg
benquerenciab.iespana.es

Sort que sóc vell,
he vist massa coses
quan la meva parla s’esmicola,
i només en quedem pocs
per emprar els mots
de la nostra llengua.

No pas per engrandir-la,
ni tant sols per defensar-la.
Ara i pel moment
han vençut a l’esperança
i quasi només queden uns sons,
just a la gola,
just per mastegar... i dir,
encara som vius
i tenim sed
del nostre idioma.

Diuen que hem de ser solidaris.
que som egoistes
i ens manca la caritat.
Perdoni pare
perquè he pecat,
tan li fot la teva parla,
tant s’hi val la identitat.

Sort que sóc vell
i no hem queden
massa coses per veure,
ja no tinc la joventut
ni les ganes de lluitar.
Han guanyat...
he perdut la guerra.

“Vencido y desarmado el ejercito rojo... los últimos objetivos...
La guerra ha terminado.
1 de Abril de 1939, (o 28 de Desembre 2008).
Francisco Franco y Bahamondes.”

ESTAVA ACÍ...

Estava ací,
dabant del piano cibernètic,
esperant que el temps de Sant Esteve,
em portés, la inspiració
divina que va negar-me
ahir el cava,
els torrons i l’esvalot
d’aquesta gran
i estimada família.

I tot d’una m’ha vingut en Brat,
el meu gos xic.
S’ha posat en peus
I m’ha gratat la cuixa esquerra.
Ep soc aquí...mira’m!
I amb els seus ulls marrons
brillants i lluminosos
m’ha donat el bon dia.
I l’hi he agraït
acaronant-li la cara,
i li he dit també que l’estimava.

Amor de gos,
amor sincer,
del qui li recull la merda
i li fa companyia
o ell me la fa a mi...
gràcies gossos de l’ànima
i bones festes
del Nadal dels Gossos.

Del Google:
... El martirio de san Esteban.
555 x 419 - 54 KB - jpg
www.kalipedia.com

EN CASTELLÀ

Ho faig poc, però últimament he escrit dos poemes al meu blog en castellà. Els podeu llegir, si us interessen. És "Salut in pro divisa"

L'ALL CREMAT

L’all cremat estava molt bo i l’olor enamora, amb un paladar
suau i consistent, encara que després de tant temps,la memòria enganya i no reconeix els sabors del “unclu “en Jaume.
El record és diferent, les vivències no són les mateixes. Hi falta l’ambient de Torredembarra i molts amics que ja no hi són i la joventut, que sempre passa.

La platja de sorra fina. recordo sobre tot, les orenetes i falciots passant cap la vesprada, a ran de terra, xisclant volant pel mig del carrer, mentre els nens demanaven gelats de cucurutxo, amb la galeta acabada de fer i cruixent encara... Oriol, et tacaràs. Ja s’ha tacat, has d’anar en compte nen. Jordi agafa de la mà a ta germana!
Roger cauràs... tarda llarguíssima. I l’escalfor de la dona al llit... un nen plora.

Matinades d’estiu,
xarangues al carrer.
All cremat a la cuina,
vapors de records
que s’esvaeixen,
en el vent de llaveig,
ran de la mar ,
sobre la salabror
humida de la sorra mullada.
D’on surten les sirenes.

Gust a sal,
olor a mar,
esgarrifances de desig,
temps de quimeres i futurs.

En Salvatore Adamo
cantant per la radio...
"sapore di mare"...
temps enyorat,
temps retrobat.

Els teus llavis humits,
t’estimo mentre
el meu nét en Quico,
assaja una Nadala.

BON NADAL. BLOGAIRES !!!

FIDEUEJAT

La Dolors va aprendre a cuinar el Fideuejat a Torredembarra cap els anys setanta i pocs, en unes vacances d’un Agost de dies inoblidables. Èrem molt joves, amb la mainada petita i moltes il.lusions a la motxilla del viure, mentre les orenetes xisclaven pel carrer gran. Tot, sota un cel blau turquesa.
Va aprendre cuinar el fideuejat, al mateix temps que l’all cremat, amb el mestratge de l'“Onclu Jaume” de n’Àlvar i na Rosella, estimada amiga, amiga absent, amiga enyorada. Eren temps càlids de platja als matins i migdiades llargues... molt llargues...
Al vespre, el cerimonial de l’all cremat, amb flamerades de passions de joventut i barreja de vi i cava. Moltes ganes de viure l’amor a la vida, fins la matinada. Era tota una cerimònia ancestral, grega, Mediterrània.

Segons l’ “onclu”,-que era un antic pescador- la barreja de l’all cremat, amb el vi, era afrodisíaca i comportava el que les senyores, quedessin prenys molt fàcilment. Com deia ell, era “alçapiu” !!

Ara a la Dolors, molts, molts dissabtes, quan venen els fills a dinar, li demanant fideuejat, no sé perquè serà...

De moment tenim quatre néts preciosos.

LA TEULADA

De la meva teulada
hi cauen trossos de cel
amb petits bocins de molsa.
Hi cau el blau
i boires de núvols esfilagarsades,
que baixen abans
que la pluja esdevingui neu,
abans que la neu esdevingui aigua.

De la meva teulada,
també hi cauen bocins d’esperança
i trossos de la mar gran
que donen blau al gris
i llums de vaixell a la ratlla.
Del matí són les set...
m’espera la matinada.

LA LEGION CÓNDOR

He trobat en mig d’un arxiu, perfectament desordenat, una joia per mostrar als descreguts i desmemoriats del “tardo Franquisme”. Es titula “La Legión Cóndor se despide”.
És quelcom més que un panflet, és una vergonya que comença així...

“Al dejar estas tierras hispanas,
La Legión Condor tributa a la hidalga y heroica
Nación Española
y al Generalísimo Franco,
Caudillo de España,
este sincero homenaje de admiración y simpatía,
con un recuerdo emocionado para sus camaradas
de combate”.

Us recordo que la "Legión Cóndor" fou la primera en destruir totalment una població com Guernika per provocar només el terror.

És la meva intenció anar dosificant-vos, de mica en mica per a no empatxar, les “ delicatessent “ d’aquest document original. Només com aperitiu, la portada.

Sense cap comentari

NO SÓC ESPECIALMENT CULÉ...

Jo que no sóc especialment Culé
i que no sóc fàcilment emocionable
per les qüestions del futbol,
ahir vaig quedar esmaperdut,
desorientat, marejat,
i fins i tot no m’ho creia,
al veure com juga el Barça
de Guardiola.
Això no és futbol...
semblava més aviat billar,
sobre la verda taula,
d’un club exclusiu.
La pilota anava d’un jugador
a l’altre, amb una precisió exacta,
milimètrica, precalculada,
estudiada, rebotada,
com complint un programa preestablert.

El València, mot digne,
va defensar-se amb ordre
i amb la dignitat
d’un gran Club, però sens perdre
els modos... va seguir
fins a la fi del partit,
fins perdre totalment totes
les seves possibilitats,
dignificant encara més
el treball dels homes del Barcelona.

Foto: La Vanguàrdia

RÈQUIEM PEL MEU RATOLÍ

El meu ratolí s’ha mort,
sobtadament,
sens res dir,
ni un xisclet, ni una paraula...
la roda que fa passar
els mots, roda boja
i sense control.

He perdut el sentit de l’escriptura,
i el meu índex
s’ha quedat aixecat...
orfe d’idees,
el meu dit senyalant el Nord,
on les fades
tenen el jaç,
on el fred hi té
la seva cleda.


El meu ratolí s’ha mort.

Del Google:

540 x 346 - 21 KB - jpg
www.todomodding.com

LA DALLA DEL FRED

La dalla de fred
ha baixat fins l’horitzó,
tallant la mar ran de l’aigua
i deixant el cel
orfe de la seva companya.

Uns núvols amaguen
la claror tímida i temorosa,
mentre un vaixell
fa d’equilibrista,
just a la ratlla,
mentre s’apropa a port,
on l’esperen al migdia.

Una garsa blanca,
magestàtica i enorme
s’acostat fins a la finestra.
Un sol solet
em ve a veure suau.
Encara fa un airet fi,
molt fi de matinada.

Sonen les campanes...

Fotodel Google: 70 Valencia tierra del sol naciente 660 x 440 - 17 KB - jpg atravesdemicamara.blogspot.com

T'ESTIMO AMOR

T’estimo amor,
encara que siguis
la meva dona,
encara que el meu cos sigui vell.
Malgrat la meva coixesa,
tots aquests anys han anat llaurant
els solcs de vida
imprescindibles per viure.
Els solcs de la tendresa.

No puc estar sense tu,
sense els teus bons
i mals humors,
i els teus retrets,
perquè et tibo la roba...

Mancant-me l’alè,
del teu respirar
i l’emprenyament
del perquè no hi ets,
...què seria de mi...
En Carles,
el pobre Carles,
sense tu, estimada
amb el fred gelat
i el silenci de la matinada.

T’estimo malgrat
la meva panxa,
els meus seixanta-sis anys,
i a tota una vida
al teu costat.

Simplement això,
volia dir-te una altra vegada,
que no puc viure
sense tu, i jo no sóc res,
lluny del teu cos,
fora de la teva ànima.