EL MERCAT

 

Com cada dimarts, mercat a la plaça de la vila; ha esdevingut quasi bé una obligació que ens empeny a anar-hi i comprar les verdures, bacallà, embotits i olives de tota mena. Avui, 23 d’abril, Sant Jordi mata l’aranya, l’ambient era una mica especial; no pas  pel sol, ni per les parades, ni, fins i tot per les roses que alguns firaires regalaven. És veia a venir la tragèdia. Una senyora amable vestida amb una camisa rosa i un dolç somriure, bloc a la mà, visitava les parades del mercat. Era una inspectora d’hisenda.  Què demana?... què vol?... algú o alguns han vingut a fer-me companyia al Café de Can Tiriti.

Ha estat un acte d’autoprotecció; a cada responsable de parada li han pujat els colors i una esgarrifança els hi ha baixat per les espinades. Els comentaris han estat moderats en el to davant la gent. Darrere la cosa canviava i una indignació, entre burleta i pre revolucionària, vesava de les boques dels venedors que només volen guanyar-se la vida, sense estafar a ningú, amb un somriure a la cara, treballant molt durament i oferint, com a bons fenicis que som, el producte de llur treball.

El comentari d’un amic firaire, que s’havia deixat no sé quin paper, ha estat al meu entendre, absolutament encertat. Perquè vénen aquí?... No els hi seria més fàcil anar a la seu dels partits de govern i demanar per exemple el contracte de treball d’en Bàrcenas?... Què en poden treure del Mercat de Tiana?... M’ha dit el firaire: D’ací només en podran munyir la misèria!

Jo, mentre tant he fet ric en Lluís Cardús menjant-me mitja flauta de xoriç amb una botelleta d’aigua. Tot un luxe: 2,50€ . Boníssim.

Foto del Google

LA SÍNDROME GALINSOGA

“Si queremos ser dignos de esta redención y honrar a quienes nos han redimido, todos los españoles debemos hacer estas tres cosas: Pensar como Franco, sentir como Franco hablando, naturalmente, en el idioma nacional que ha impuesto la Victoria” Així pensava i escrivia en Luís Martínez de Galinsoga, director de La Vanguardia, que el 21 de juny de 1959 va anar a missa a l’Església de Sant Ildefons de Barcelona.

Aquell dia, en veure que el rector deia aquella missa en català, va increpar-lo tot dient-li: Todos los catalanes son una mierda!. La cosa no va anar bé, ni per la família Godó ni per La Vanguardia Española. Recordo que en aquells temps anàvem al Carrer Pelai, seu de La Vanguardia Española, a esquinçar els diaris, que prèviament i a dojo havíem comprat  als drapaires. Era tota una estesa, una catifa de paper, s’ensumava la revolució i el Règim va tenir por, en un temps on ells tenien a la seva mà tots els trumfos i l’abús de tot tipus de violència.

La notícia va córrer de boca a orella a la velocitat de la llum i la gent va deixar de comprar a qui s’anunciés al diari. Els anunciants van suspendre la seva publicitat i més de vint mil subscriptors es van donar de baixa, la seva tirada va baixar en més de trenta mil exemplars diaris. No s’havia vist mai res igual i finalment el dictador Franco va claudicar tot i destituint a Galinsoga. El seu substitut va ser Manuel Aznar... falangista convençut i actiu... la història continua i sembla que és pot repetir.

Les vel·leïtats d’alguns empresaris amb el poder espanyol  que han fet la seva fortuna i el seu imperi, en aquesta pobre, trista i dissortada terra, han de tenir present i en compte a qui deuen la fidelitat, si a la gent que els hi ha donat confiança o a qui els amenaça amb tancar l’aixeta.

   

ESCLAT DE VIDA

ESCLAT DE VIDA

Brogits de vida,

batecs de cor,

pardals, mallerengues,

orenetes i pinsans.

He fet la pau amb el sol

i un esclat de llum

ha brollat pel broc

d’aquesta primavera.

Verd sobre la terra,

grocs de flors d’abril,

pol·lens  d’existència.

Sota l’univers blau

els xisclets de les caderneres

amaguen  els silencis

dels freds que s’allunyen

torrent  avall,

seguint  el camí de l’aigua,

en la seva cursa vers la mar.

Brogits de vida,

batecs de cor,

pardals, mallerengues,

orenetes i pinsans.

Foto: Francesc Borràs