El maig de 1975 en plena crisi,
vaig començar el meu negoci de piscines i depuració d’aigües, amb un préstec de
la Caixa,
avalat pels meus pares. Eren temps durs i vendre material per piscines, no era
gens fàcil; a més en Franco estava molt fotut i no tothom tenia confiança en el
futur.
La cosa anava funcionant més bé o més malament, i tot
depenia de la meva habilitat per anar tirant. Va funcionar bé. Els bancs, sobre
tot Banca Catalana, a canvi de ser una persona responsable, van donar-me a un
preu caríssim els crèdits per anar tirant, i a canvi de deixar de forma
constant el 10 per cent de les meves remeses o ingressos a un compte d’estalvi.
Aquesta compte va anar creixent en set anys, fins arribar a un total de quasi
dos milions i mig (no ho recordo bé) de les antigues pessetes. Per mi era tot
una fortuna, i un dia hauria de ser la meva estabilitat econòmica.
Però vet aquí que el director de la sucursal de Gavà,
va proposar-me col·locar aquets diners en accions de Banca Catalana. Quin honor
que jo humil entre els humils, esdevingués propietari del Banc que m’havia
ajudat!...
Vaig comprar per el totalitat del meu dipòsit
d’estalvi, unes accions que vaig pagar em sembla pels volts de 1800 Ptes cadascuna.
Al cap de pocs mesos, en una Junta General d’Accionistes a Montjuïc, el Banc D’Espanya,
degut a una falsa notícia, va rebaixar el preu de cada acció a UNA PESSETA. Si els accionistes no acceptàvem aquella oferta,
ens van amenaçar públicament, que l’endemà no podríem utilitzar els nostres comptes
corrents. D’això se’n diu coacció. El fiscal Carlos Jiménez Villarejo, del PSUC
no en va mai fer ús.
Lamento la situació en la que es troben els petits
accionistes de BANKIA, sé en les meves carns del drama econòmic i moral que
això representa. Sé que és tenir por de
perdre el fruit del teu treball, i sé que és el fracàs. Desitjo profundament que
els hi tornin el valor de les seves accions. Si és així, que em tornin el valor
original de les meves de Banca Catalana, més els interessos de 30 anys, és
clar.
