DONA ALMOGÀVER: ESCLAVA

Els teus raonaments
són massa lluny de la meva memòria.
Jo no en tinc consciència,
ni en sóc responsable
de la teva història.

Jo, només volo,
entre la vellesa i els mots
d’un país que s’acaba,
quasi bé conformat,
de tanta vana hipocresia
i per no haver sabut estimar,
ni l’indret,
ni el temps,
ni a la societat.

Jo no en sóc culpable
de tots els mals i violències,
d’aquest país,
i de les persones
víctimes del errors...
“sempre dels altres”.

No en vull saber res
i no em vingueu amb punyetes,
de falsaris progressismes
i de vanes mobilitzacions.
Això és la vida
i així l’hem de ballar.
La culpa no és sempre dels altres.
En som hereus
de les nostres vanitats,
però no responsables
dels gargalls aliens
dels temps passats.

Però, no hem
de defugir el combat !

Del Google:

...durant l’Edat Antiga les dones ...
374 x 616 - 9 KB - gif
www.almogaver.org

ELS NOU PINS

Les cases d’Alella,
treuen el cap sota
els Nou Pins,
sobre la Tiana aimada,
espiant amagades,
entre el verd i el blau,
just a la carena
entre matolls d’esbarzers,
farigoles oloroses
i galcerans punxeguts.

Els pins garcés,
donen volum a la terra,
com si sortís de la perruqueria,
estarrufada, orgullosa,
tot esperant que els freds
apaivaguin sa força,
i el sol faci brollar
el doll groc de la ginesta.

L’atzur dels déus
de Na Lola Anglada,
dona la volta fins a la mar,
i s’enganxa amb filats
de boira baixa,
en un horitzó,
- net avui de vaixells –
i a un cel,
net també d’avions
i sorolls de tempesta...
És el silenci, és la pau.

Foto: Francesc

L'ARC DE SANT MARTÍ SOBRE EL ROCAR

Sobre El Rocar,
colors al cel,
dels fills de Déu,
escala cap l’infinit,
dels fills de l’home,
camí d’esperances
i remors d’eternitats.

El meu Rocar,
és el rebedor
abans de pujar el camí,
cap l’eternal Pare
i començar un nou univers
de terbolins, forats negres
i velles galàxies.

Com heu vist,
en el meu Rocar,
sobre la Casa Alta,
hi neixen tots els colors.
I hi viuen totes les fades
i tots els follets
dels nens macos de Tiana.

Foto: Jordi

LA CRISI

Ha tornat el sol, que és ca nostre
i les muntanyes dibuixen
pins i bardisses,
L’home del temps,
després del desastre
de l’economia diu que els freds,
ja són aquí i que seran molt llargs.

Voldria creure’m a algú,
però després de tanta, tanta mentida,
no me’ls puc creure,
per que acabo de descobrir,
que no saben cap on van
ni saben que han de fer.

Demà al mati, quan obrim
la porta del viure,
què farem per a seguir...?

No podem pas tancar
amb pany i forrellat,
els camins que han estat
bons, honestament bons...
massa bons i sense enganyifes,
la nostra forma
de conformar la vida.

És la segona vegada
que em foten
els calers i sobre tot
la il.lusió pel treball
i per la vida...
ara, sóc massa vell
i no em queden més forces...

Deixaré portar-me
per les circumstàncies
i atravessaré, si puc el tros,
del pont de la vida,
que resta,
fins arribar a l’altre riba.

El pont es belluga, cauré ?

Foto: Francesc

TÓRTORES

Les tórtores, eixuguen ses ales,
damunt de les antenes
de la televisió dels veïns.

Ha plogut i el cel,
és un altre cop gris,
plou plugim
i les aus sense queixar-se,
entomen l’aigua.

La tristor del dia
m’encomana la melangia
dels temps passats,
i ara, de la teva absència,
mentre les tórtores s’envolen
sota el gris i sobre la mar
del meu Maresme,
sentint en Pepino di Capri
cantant Roberta...
i la Françoise Hardi...
..."tous les Garçons et les filles
de mon age"...

Foto: Francesc

LA MEVA MÀ, ELS VOSTRES FRUITS

Sortint de Rupit,
anant de tornada a casa,
les vaig veure,
vermelles, eriçonades i grasses.
Les reines del bosc,
tardoral i magnífic,
les reines dolces de Rupit
i de la Vall d’en Bas,
mentre les fulles
grogues i rogenques, encatifen
el nostre camí de retorn
i fan caure dels nostres somnis,
els camins d’en Serrallonga.

Pararé amics estimats,
per tastar aquesta meravella,
aquest regal del bon Déu,
que ens regala la natura,
preneu-ne companys…
són per vosaltres.

Foto: Francesc.

CIRERETES DE PASTOR

Els amics són com l’aigua,
el pantà com l’amistat.
Cireretes de pastor
aliment raspós i dolç,
de la mà de la vida,
a la mà del temps
que mai es para.

Amic, amic i amic
al principi de les nostres
velleses, al principi del final
es bo sentir-se jove,
i pels camins d’en Serrallonga,
pujar fins a Rupit,
passejar-nos pels antics temps,
tot retrobant els vells amors
i les antigues cabòries...
Tot fent ballar el pont nou
d’un projecte de vida,
que fa molts anys vam dibuixar.

A Vilanova de Sau,
on hi té una Plaça en Serrallonga,
podeu dinar-hi com uns reis,
a la Cuina de la Cèlia...
sopa de fredolics, cap i pota,
i mató d’ovella,
tot escoltant Primavera a N. Y.
per Na Martirio, en jazz del bo,
mentre per fora hi cavalca
el bandoler,
per la sisena avinguda de Vilanova.

Avui hem retrobat
les aigües perdudes,
les aigües begudes,
les aigües malbaratades
per la gent de sota el Mont dels Jueus,
i les hem guardades en la memòria
dels sentiments i dels temps,
mentre baixavem
tardor avall,
cap a la Vall de Santa Pau.
Colors de tardor, vermells de bedoll...
Tornem a casa.


Als meus amics Enric i Cisco...que ens duri...

A ESCAMPAR LA BOIRA...

Foto: El Taga

Demà sortirem

amb els meus amics
a escampar la boira
vers l’embassament de Sau.

Dic a escampar la boira,
per que n’estic fart
de tanta aigua, a la plana
dels vents
i de tans trons de tardor.
Els que cada dia
ens despertem amb els blaus
de la nostra mar,
ens desballesta la foscor,
els cels grisosos
i el verd trencat
de les muntanyes.

Demà,
anirem cap a l’Osona,
cap al nord, més amunt,
on la frescor es fa palesa,
a cercar les fonts de Barcelona,
a cercar les aigües de l’Oganès,
a cercar l’esperit del Taga,
i del Ter les seves veus.

Per veure el magatzem
de l’esperit que fa moure
la Plana amb esquitxos
del Pirineu.

Pirineu, per força solidari,
... on és el teu orgull,
a on van les teves aigües...?
canalitzades,
maltractades,
empastifades,
depurades,
desinfectades...
...on és el teu orgull Pirineu?
Ets trepitjat,
escorcollat,
esquiat,
menystingut
i profanat, pels que venim
de Can Fanga.

Desconfia dels Quemaco,
és una tribu molt envejosa...
No som de fiar
Pirineu estimat de blanques neus
i verdes valls, malfiat
de les nostres cistelles,
malfiat del nostre caminar.