DESPERTARS

Avui m’he aixecat de matinada i com un babau he mirat sortir el sol, no tenia son, la meva dona dorm, el soroll de l’ordinador tan monòton, torna a donar un sentit al meu despertar i torna una altra vegada la son.... suuuuuuu...suuuuuuu....
És com un reclam que em diu , escriu, escriu, escriu...i el meu cap està al mig de la boira baixa, buscant què escriurà, que pensar, què mirar mentre el sol s’aixeca.
No sé qui està més enlluernat, si jo o el sol damunt del Maresme. El cel ara és d’un blanc pastós, estúpidament albí, bort i buit de color, monòton... ressol, blanc, calitja. A Can Roca han posat en marxa els aspersors, pssuuu.... pssuuu... aigua que roda...

EL CUCUT DEL MEU JARDÍ

El cucut del meu jardí
és petit dolç i inquiet.
Mou el cap cercant
les orenetes de primavera,
cercant el xiprer
del veí,
per reposar de la seva
envolada, damunt
del Torrent dels Grills,
una volada massa llarga.

Cucut, cucut,
cucut... amic meu,
acosta’m un xic del blau,
apropa’m una mica
a la meva aimada,
i no escoltis
la remor de les tórtores
envejoses,
cucut, cucut,
cucut... amic meu.

Del Google:

També hem pogut observat Cucut ...
700 x 525 - 96 KB - jpg
www.accioecologista-agro.org

JO, ABJURO.

Demà arribarà el sol... sempre demà, com en Zapatero, com en Montilla, el desaparegut Carod, i el transparent Saura. Sempre demà, des del 1714 sempre demà, en un retorn constant, avorrit , on ens donem compte que no valem res, i que res val, perquè no val la pena que valgui. I el dia continua gris, com els polítics que ens manen. I això pot ser perillós, perquè s’arriba a un atzucac d’anestèsia de poble, on només és parla i es dóna la culpa a la crisi,que és el mal inevitable incommensurable i a més,- per sort - difós.

Demà, quan arribi el sol, li robaré un raig daurat, li enviaré a en Montilla i li faré pessigolles, perquè rigui una miqueta i sigui capaç de renunciar al PSOE, al menys per un dia. Els catalans, no ens mereixem tanta estultícia i tanta mala llet i tanta tristesa, jo al menys ja que no em crec res més, no accepto altre cosa que no sigui la llei confirmada per la ciutadania d’aquest pobre, trist, malaurat i menystingut poble, d’aquesta dissortada terra Catalana. Jo ho vull ara, ja he perdut la paciència, avui trenco tots els meus lligams, prometences i juraments al Rei i la seva família. Per imperatiu moral Visca la República... Catalana!.

CAVA PATXÓ

Demà a Cal Patxò
a veure els tiets,
que cada dia són més vells.
És una visita prevista ,
hi anem amb el meu fill, a degorjà
unes quantes botelles de cava.

El cava d’en Venanci,
és un cava fet per ell.
Només en té un miler,
d’ampolles
i a mi m’agrada
veure’n l’el·laboració
tan artesana
i amb resultats tan celebrats,
que sempre, quan en beus,
el dinar acaba en gatzara.

El Cava Patxó,
és un vi de celler,
sense etiqueta ni marca
amb gust a teles d’aranya,
mistel·les d’amor,
i dolces ratafies
i eines i arpiots i xapus...
i corts de porcs
que ja no hi són,
i una comuna,
i un urinari,
que no s'usen,
i bótes buides
i una col·leció d’interruptors,
que obren les llums
de les savieses
i les ganes de viure,
i cups de most,
recoberts amb foncs
renegrits pels temps,
i amb l’olor del futur
que s’acaba...

Vi ranci d’en Venanci,
demà en faré un tast.

...LI CAU LA BAVA

A en Jordi li cau la bava
en el seu primer Nadal,
els pastors
s’enamoren d’un nadó
i la Dolors i en Carles
estimen l’estimar
i enyoren el futur
que s’apropa i uns fills,
que segur vindran.

Ara, en temps ja d’enyorances,
n’estic vanitós
de les esperances
de temps cercades,
i en l’espai trobades.

Encara és temps d’estimar ...

DELEGACION DE JUVENTUDES DE CASTELLOLÍ

Devia ser cap l’any 1948, quan a L’Estudi, que és com li dèiem a la “Escuela Nacional de Niños”, al meu pare que n’era el Mestre, se li va acudir dir a en Josep Maria de Cal Carboner, alumne seu, que si, - que els Reis Mags existien - i que aquell any, passarien per Castellolí.

A tota la mainada del poble se’ns devia una mica d’il•lusió, en un temps on ja feia molts anys que les havíem perdut totes... temps del feixisme en el seu estat més pur. Temps on el pare, apart de ser el senyor mestre de la "Escuela", era conseller espiritual clandestí, d’un municipi amb la por al cos i la tristesa omplint l’ànima.

Jo tenia la sort de tenir com a pare i com a mestre, un republicà i un demòcrata catalanista de soca-rel. I la mare, n’era també la mestra i la llevadora de Castellolí. A en Josep Maria de Cal Carboner, li va dir en Modesto el fill del paleta, que això dels Reis era un compte i que tot era una mentida. El papa que era un republicà que havia perdut la guerra, de sobte va pensar que no era mala la idea de fer venir els Reis, encara que fos en l’època de la dictadura i va organitzar la vinguda dels tres Reis, ell, un republicà que havia perdut la guerra.
Desde aquest moment, va començar a arrelar la idea a Catalunya del poder Tripartit... ves qui ho diria. El meu pare panfletari de la monarquia, monarquia tripartita i així anem!