dimarts, 24 de febrer del 2015

Clixes de vidre.

El meu amic Anton Fortuño de La Torre de l'Espanyol a travers del Facebook acaba de retreura'm la manca d'activitat al meu Blogg. Te, teniu raó, però des de la meva jubilació estic mes liat que una persiana. Entre el meu cansament i la feina que m'he buscat no tinc temps per tot. Primer vàrem començar per digitalitzar les fotos i clixés familiars, despres ho vam ampliar als amics del meu poble Castellolí. Escric en plural perque sensa la meva dona, jo sol, no m'en hauria sortit. Tinc tres joies: la Dolors, l'IPad i el meu Scanner HP. Quin trio!... I quan arriba els dissabtes i diumenges tots al poble on parlo amb la gent que estimo i m'estima. Escric un recull de records d'infantesa d'un temps passat i estimat. Amb les fotos antigues rememoro temps pretèrits que tornen obsessivament a desvetllar la meva neurona i ella s'encarrega de fer-me aixecar i sentir-me viu i actiu. Als meus 70 anys he descobert per fi la meva vocació més personal i intima. Ara ja no hi sóc a temps de recomençar la meva vida professional, però procuro retornar al meu pais i pàtria tot el que m'estan oferint tant generosament. Jo sóc d'un poble de frontera, la maca hispànica, el límit entre el Al- Andalus i l'Imperi Carolingi. En Audessind el meu cap al 1003 va morir en combat defensant els meus furs i la seva Pàtria, el Castrum Audelino, és a dir, Castellolí. Si voleu podeu subscrivir-vos via digital al Informatiu de Castellolí, és gratis per tot el mon.

dimecres, 4 de febrer del 2015

Retorn

He estat desconnectat molt de temps de tots vosaltres, però noies i nois, un servidor de vostès no dona per mes. No us penseu pas que ja no pensi. Ho faig amb la mateixa intensitat que quan bloguejava o encara una mica més, el que passa és que no tinc temps per a tot el que voldria fer. M'he   viciat amb el Facebook i ara que sóc vell m'en dono compte que no tinc el do de l'ubicuitat. Escric cada mes en una revista de difussio mondial: L'Informatiu de Castellolí amb una "tirada" de 300 unitats en paper i repartida per a tot l'univers a travers d'aquesta cosa que en diuen Internet. 
Us tinc que confessar que estic gaudint com mai en aquest acte meravellós que se'n diu ...escriure. Vaig comprar-me un estri que se'n diu IPot i des de llavors em passo el dia amb la ma esquerra aguantant-lo i amb el dit mig de la ma dreta que se m'ha tornat boig teclejant un piano sense tecles. Una pura delícia. Així doncs a partir d'ara em comprometo una altre vegada amb tots vosaltres... Si és que em voleu. Sóc com el fill pròdig.