La
verema era un cansament i una festa. Les famílies és mobilitzaven per fer de la collita una de les èpoques mes
glorioses de l'any. Quan la pluviometría, les pedregades, el míldiu, el
senglar, els ocells, la calor, i la misericòrdia de Déu ho permetien, la
collita estava assegurada, i ens havíem d'apressar per fer la recollida el més
acceleradament possible. No fos cas que una tempesta malmetés el treball de tot
un any, el fang també n'era un problema. Quinze dies abans és feia palès que
s'acostava el temps del vi, car els pagesos obrien els cups i ventilaven
els olors que desprenien les seves
parets, recobertes normalment per panots de ceràmica i colorits amb marrons o
verds lluents. S'enretiraven dels
cellers i magatzems, les portadores i
galledes que fregàvem amb raspalls i fregalls d'espart, fins a treure-li tota
brutícia i l'olor de la temporada anterior.
En Pere
de Cal Bonhome venia a buscar-me i jo corria embadalit amb ell, i tot
envejant-lo, de tenir un pare, en Joan Costa, tan valent com per posar-se dins
d'uns cups tan procel·losos. El meu pare només era el mestre. Un mestre sense
vinyes, que a l'escola aprofitava el moment màgic de la verema per ensenyar-nos
el càlcul del preu del vi, per carga i per grau. Una carga cent vint litres,
una pipa quatre cargues. El pagament del meu treball per netejar portadores era
un premi insuperable... Trepitjar raïms amb el cap cot i les dues mans al
darrera tot mirant el terra descalços i sentir les pessigolles del most als
meus peus i cames enganxifoses de pellofes i grapa . No en feu cas de les
vespes... només piquen... Ha... ha... ha!... Després venia la cosa més
perillosa del món: Una vegada s'havia fet la trepitjada de cada carretada, ens
feien apartar del cup per no caure-hi i el Bonhome, en presència de la Maria,
germana del Poldo, anava retirant els taulons, mentre la brisa queia al cup amb
una melodia un xic sorollosa i fascinant... Xop... xop... xop... Prenien
mostres del most, amb una màquina de vidre que els hi deia el grau i el bo que
seria la collita d'enguany.
Els
bocois i botes ja estaven preparats, per després de la fermentació, rebre el
most fermentat, colat i transformat a vi. Ens advertien que no ens podíem
acostar als cups. Desprenien un baf que adormia i fins i tot et podia ofegar.
Venia després el trasbalsament. El lluquet que cremava sense cremar, olor a
sofre que ofegava, i a vinyes ordenades i alienades. Olor a matxos, a mules, a
carros, a cagarros, a renecs i a cansament. Ronyons que fan mal... booo, matxo, booo! A migdia la beguda i amb un cistell de vímet
i canya, portar el dinar a les vinyes verdes, curulles de ceps i raïms blancs,
rossos i negres, mentre ens feien mal
les tisores de veremar, més petites que les de podar, excepte per n'Andreu de
ca la Miquela o cal Pixaguixes, que era el meu amic gran, el gran amic que en
portava unes de grosses. Tot sota un sol de justícia i un barret de palla que
la mare m'havia comprat a cal Peret. Mario... que no sigui massa gros que em
cau i no hi veig! La gossa de cal Patxó
es deia Perleta i el de casa Xap... Al mig d'una rasa, prop d'un ametller i
sota la seva ombra protectora, dinàvem al costat d'un foc de sarments, on hi
escalivàvem albergínies, pebrots i cebes de l'hort de cal Gasparó. I ens
quedava encara tota la tarda per acabar de fer les darreres rases i recollir
uns quants gotims de moscatell o garnatxa per la mare, que esperava que
tornéssim amb la nostra il·lusió i el pes del cansament. Després, ja a casa,
soparíem pa amb tomàquet i una arengada amb raïm moscatell, amb un porronet petit
de vi, que la mama m'havia comprat a cal Plats i Olles. La botiga de la
Florentina era una botiga de terrissa i vidre amb un olor especial, que encara
sento dins de les meves narius. En aquells temps la canalla també bevíem vi i
no sortíem borratxos.
Els braços i les mans em feien mal. Sobre
tot els palmells de les mans em feien la coïssor produïda pel ròssec del vímet
de les cistelles. Un cop havíem posat el morrió d'espart a les
portadores, desprès d'haver foragitat les abelles, amb semalers de fusta, entre
dos, acostaven les portadores de fusta al carro, on amb gran esforç hi pujaven
entre dos homes i d'una batzegada, 120 quilos de raïm fins a la part posterior.
Calia, si és podia, portar el darrer carregament no massa tard, sinó els raïms
podien fermentar.
I quan
s'havia acabat la verema, començava el premsat de la grapa una vegada colada.
Hi havien algunes premses privades i alguna pública, com la del Centre, on és
reunien molta gent i li trèiem a les grapes un vi eixut i aspre, que només
servia per fer esperit. I el poble s'inundava d'un aroma especial i dolç de vi
exprimit. Un... dos... tres, i tornem-hi, cada vegada costava més treure'n més
suc. La barra de ferro i l'esforç feien brollar el vi àcid, on la quitxalla hi
sucàvem pa i seguidament sucre. Tardor rogenca i les primeres esgarrifances de
fred... i les fulles dels plàtans rodolaven vermelloses fins davant del Centre,
en una dansa moribunda i subtil... La tardor.
