Els esdeveniments van tant ràpids que
no tinc temps per pensar. Quan vull escriure alguna cosa, abans de que l’hagi
acabada, una altra notícia fa que allò del que volia opinar, ja no val o està àmpliament
superat. Voldria aportar la meva opinió, però ve en Mas i m’aixafa la idea.
Així no puc escriure, no és seriós, i a un, que no li queda només que mitja
neurona s’emprenya amb el President, que ben aviat no ho serà, però que segur
ho tornarà a ser. Em sento orgullós d’aquest home, és com si fos de casa, i em
parla com ho feia el meu pare; sempre amb la veritat.
Un dia quan tenia 10 anys, li vaig
prometre al meu pare, que un jorn, jo en
Carles Casanovas i Palop seria President de la República Catalana. Era un dia
de Juliol de 1952. Anàvem tots dos caminant a banyar-nos a la bassa d’en
Quildets de Castellolí, a l’Anoia, on l’aigua era fresquíssima. Era migdia i feia
un sol de justícia. És veu que la conversa amb el papa, havia estat intensament
patriòtica i la calor havia escalfat les meves idees secessionistes. El pare
que era el meu amic i mestre del poble, va dir-me:
- - Això no ho veureu ni tu ni els teus néts
.
Per tal de no faltar a la memòria
del meu pare, ni al destí, ni a Catalunya, en aquest document traspasso tots
els meus drets d’assumpció a la presidència de la República Catalana a Artur
Mas i Gavarró. És molt millor que jo i en el fons el país m’ho agrairà
eternalment. Ara però, la meva neurona boja és pregunta com és dirà la nova i
flamant República:
- -
República Catalana?
- -
Catalunya?
Jo opto per la primera, però si et
plau Mas...que el Govern sigui el de la Generalitat de Catalunya. Ens ha costat
tant... No lamento pare el teu error, tenim la llibertat a tocar i és tant dolç
el seu flaire...
Lloc web d'aquesta imatge
Cimera Pedralbes Artur Mas Artur Mas durant la cimera anticrisi.
ara.cat
