dijous, 29 de març del 2012

VAGA GENERAL.- CCOO



Com cada dia camino per Tiana, quasi bé sempre faig el mateix camí i al final del meu passeig n’hi afegeixo una mica més... una mica més.

Avui m’ha encuriosit la incertesa dels establiments tancats o oberts, segons la obediència, o no, als sindicats. Cap problema, pel que sembla la vaga no entra en els plans dels vilatans. Ara, mentre escric, estic escoltant als dos dirigents dels dos principals sindicats, amb la seva paraula agressiva i contundent per “8aldia”, preparant-se per la manifestació de Barcelona. Asseguren que l’èxit ha estat total, sense fissures, que tothom ha seguit la vaga.

No hi estic d’acord, o no diuen la veritat, o el que volen dir és la “seva veritat”. CCOO a Tiana, és promotora d’uns habitatges d’inspiració municipal, que és una obra important, d’una envergadura possiblement la més seriosa del poble, en quant a volum d’edificació actual. Res a dir, l’obra es fa amb celeritat i eficàcia... caminant he arribat fins a La Creu de Terme i ai làs!, no m’ho puc creure! Els de CCOO treballant a tota pastilla!. Les grues girant amb eficàcia capitalista, transporten totxanes i cubilets de formigó de costat a costat. - Apa, apa... amb celeritat –diu un senyor- que sembla que mani. I la grua deixa el “palet” de mida europea en el lloc precís, prop on els paletes necessiten tenir la matèria prima.

Li dic al senyor, - Escolti ... que no fan vaga vostès?...

Em respon contundent i amable: No, nosaltres anem per feina.

Me’n torno a casa i penso que alguna cosa està canviant en positiu.

Foto: del Google

dilluns, 26 de març del 2012

LA VISITA DEL GENERAL FRANCO A TIANA.

El divendres 23 de maig de 1947 començava a fer caloreta. En Franco havia vingut de visita a Barcelona i pel matí a la seva residència al Palau de Pedralbes, va presidir un consell de ministres per a tractar... com sempre, com ara... sobre els enllaços ferroviaris i sobre la construcció de nous ferrocarrils. Al vespre va anar amb la seva dona i filla a donar-se un bany de masses al Liceu. Van sortir tard i un xic cansats de l’òpera. Des de La Rambla amb tot el seguici i escortes van tornar a Palau... com uns reis. El dissabte va visitar “La Maquinista Terrestre i Marítima” i la veritat és que estava cansat de tant Franco, Franco, Franco...

El dia 25 de maig de 1947, dilluns de Pasqua de Pentecosta el general acompanyat de la Carmen, el seu capellà particular i de la seva escorta puja a la Conreria. Cap al migdia, Franco comunica al seu sacerdot privat, el P. Bolard que li agradaria fer una sortida al camp, estrictament privada. Aquest sacerdot li suggereix anar a La Conreria; truca després al Seminari Major per avisar, i des d’aquí es fa saber la decissió al rector de la Conreria. Pregunten al rector Mn. Lluís Grau com pensa preparar la recepció al cap de l’estat, que què pensava fer. Ell respongué: “Barreremos!” Aquesta conversa fou captada a Tiana per la telefonista, la qual comunica la notícia a l’Ajuntament. S’esveren i corren.

Pugen també seminaristes, professors i superiors del Seminari Major; també el Bisbe Modrego. A les set de la tarda arriba el dictador i els seus acompanyants, escortats per nombrosos militars i policies. Escortats pel Bisbe i el Vicari General, Franco i la seva dona preguen agenollats davant de l’Altar Major de la capella. En aquest moment arriba el ple de l’Ajuntament de Tiana bufant i apressats, amb la intenció de saludar al “Caudillo” i regalar a la Carmen Polo un gran ram de flors... La policia no els deixa entrar, i Franco no vol saludar a l’alcalde (per tractar-se d’una visita privada). Finalment, el rector intervé confirmant que efectivament es tractava del consistori municipal; llavors els deixen passar, no abans d’haver regirat i remirat a fons el ram de flors. Franco amb la seva dona, el bisbe i el rector entren en el saló d’actes per dirigir unes paraules als seminaristes. Alguns d’aquets li van recitar a guisa de salutació dues poesies, després de les quals Franco parlà mitja hora aproximadament.

Segons testimonis del moment, Franco explicà algunes vivències de la batalla de Belchite, i en el seu relat afegí aquesta anècdota:

“Estava ell i un militar alemany d’alta graduació mirant el desenvolupament de la batalla, quan l’alemany li digué: “Su ejército está formado por los soldados más valientes del mundo”. Franco, creient que es tractava d’un afalac, contestà: “Pero después de éste, el alemán”, tot retornant-li la floreta. I l’alemany respongué: No. Después del ejército nacional, el mejor del mundo és el de la otra parte de las trincheras”. Revelà també un fet que ell interpretava com a providencial: L’aparició de l’apòstol Sant Jaume muntat a cavall, el qual l’animà a seguir la guerra fins a la victòria. Al final d’aquest parlament l’alcalde va poder entregar a Dª. Carmen el ram de flors.

Sortint del saló d’actes, es van dirigir a la sala de visites on l’“il•lustre”
visitant fou obsequiat amb un refresc, i a continuació sortien al pati a contemplar l’esplèndida vista, sense que per un moment s’acostés als membres de l’Ajuntament de Tiana. Poc després és dirigí al seu cotxe per retornar a Barcelona. A dos quarts de nou, Franco deixava el Seminari. M. Lluís Grau, comenta : “Todo ha sido muy emocionante. Se le ha aplaudido de corazón”.

Si el dilluns de Pasqua, veieu baixar per la Conreria l’Apòstol Sant Jaume, sobre un cavall blanc aneu amb compte... Torna en Franco.




Extret d'un estudi d'en Lluís Martínez i Martínez i de l'Hemeroteca de La Vanguardia

dimarts, 20 de març del 2012

LES MONGES DE MONTALEGRE.


Diu un document guardat en l’Arxiu de la Catedral de Barcelona:

“Donada la delicadesa d’una dona verge i també qualsevol altre dona i la fragilitat del sexe femení contra la carn, el món i el diable, contra els quals s’ha disposat a la lluita la miserable condició humana; per això elles mateixes accepten un tipus de vida que protegeixi la seva castedat voluntària, la pobresa i la obediència i que ajudi a seguir comunitàriament, amb tota exactitud l’exemple del seu estimat espòs, el Senyor Jesucrist i el seu ensenyament de tot cor. Per mitjà d’això, la gràcia de Déu brilla més esplendorosament en les seves temptacions, i el diable és confós amb més gran vergonya”.

“Així doncs, Nos, Gillerma, priora, i totes les germanes d’aquesta casa, rebem del Sr. Bisbe per part nostra i de totes aquelles que en el futur estaran en aquest Monestir la generosa donació que ens heu fet d’acord amb el vostre Capítol, i reconeixem en aquest document públic que vos i la vostre església sou l’únic dotador i fundador del nostre Monestir, gràcies a la vostra concessió. Prometem (ser obedients) al senyor Arnau de Gurb, bisbe de Barcelona per la Gràcia de Déu, en qualsevol lloc de la diòcesi. I no solament a tu que ets el dotador i el fonament del nostre monestir, sinó també als teus successors i a la Església de Barcelona. Prometem també quedar subjectes i ser obedients ara i sempre a vós, tant en aquest monestir com a la dita església de Sant Fost de Capcentelles. (Acceptem) totes les prescripcions canòniques i regulars”

“Perquè aquestes disposicions tinguin major fermesa, jo, l’esmentada priora, juro davant de Déu per mi i per l’ànima de les meves germanes, amb la mà sobre els IIII Evangelis que faré complir fermament i amb diligència tot el que aquí s’ha dit.

“Donat el quart (dia) de les Kalendes de Febrer de l’any del Senyor mil dos-cents cinquanta sis”.

Signatura i rúbriques del bisbe, del seu consell i de cadascuna de les 12 germanes. Priorissa Cenobi Sanctae Maria de Montealacris, Guillermina de Cumba i les monges Juliana de Guàrida, Ricarda Sibila de Badalona, Esclarmuda de Vallromanes, ERMESENDIS DE TIANA, Eliseda de Vic, Elisenda Rosell, Celònia Gillema de Sant Andreu, Maria Otelle, Maria Vidal i Bienvenida Riera.

Que jo sàpiga, Ermemesendis fou la primera Tianenca de la que se’n té notícia. Fa temps li vaig proposar a l’alcalde que posés a un carrer de Tiana el nom de la nostra monja. Ella ho està esperant des fa mes de 750 anys. És la nostra història, és la nostra memòria.

Faig públic aquest document gràcies a en Lluís Martinez i Martínez. Gràcies a ell he pogut assabentar-vos de la nostra saga.

Postal del 1908 (aproximadament)

dimecres, 14 de març del 2012

ELS CARTOIXANS COMPREN MONTALEGRE.



El procés de compra va ser laboriós, diu en Lluís Martínez. Arnau de Torrevella que va posar condicions. Els cartoixans, però, provinents de Vallparadís van prometre que deixarien aviat la casa i l‘ermita, i al•legaren que, al cap i a la fi, també ells eren eremites. Finalment el Consell de direcció de l’Hospital accedí a vendre als cartoixans el monestir i les terres, ja que també necessitaven urgentment els diners.

Les negociacions, com dic, van ser laborioses i finalment el preu fou establert en set mil sous i contenia el rescat del senyoriu que encara mantenia el monestir de Santa Eulàlia del Camp (extramurs de Barcelona) propietari de Montalegre des del 1362 fins el 1399. El document de compra fou signat pel prior de Vallparadís, Dom Domènec de Bonafè, el dia 16 de Febrer de 1415, a Barcelona. Per aquest motiu Bonafè esdevení el primer prior de Montalegre

Eren temps de Cismes. Bonafè era partidari de Benet XIII el Papa Luna, i això repercutirà en el retràs que sofriren les obres de construcció de la nova cartoixa. El 1418 essent prior de Montalegre no volgué renunciar a la obediència al Papa cismàtic, per la qual cosa l’Ordre va haver d’empresonar-lo a la Cartoixa de Sant Pol. D’allà va aconseguir evadir-se i reunir-se amb el Pontífex aragonès en la seva fortalesa de Penyíscola. Abans de morir, aquest Papa el va anomenar Cardenal com a a prova de gratitud per la seva lleialtat. Finalment, Bonafè es retractava i va prometre obediència al Papa de Roma, Martí Vè. Li van ser restituïts totalment els seus drets i encara fou anomenat “prepòsit” de la catedral de Tortosa, on va morir, fora de l’Ordre cartoixana.

Sabem les circumstàncies de la compra de Montalegre, i el preu gràcies als registres realitzats pels procuradors de la Cartoixa fins l’any 1464. Se`ns especifica que el pagament fou saldat en tres terminis pel canonge Regassol.

“Fou comprada la Conrreria i lloch de monestir en lo any 1415 per “lo P.D. Domènc de Bonafè, primer prior desta casa pel preu de 7.000 sous, ço és 350 lliuras”

El 26 de Febrer de 1415 Regassol va pagar 22 lliures al prior de Santa Eulàlia del Camp per rescatar el senyoriu. La resta dels 7000 sous fou pagada en dos terminis més: el 4 d’Abril, 110 lliures, i el 19 d’Agost 228 lliures. El rebut oficial porta data de 30 de Juliol de 1415.

A l’acta de venda figura la descripció dels límits de les propietats de Montalegre: es tracta d’una vasta extensió que arriba fins El Vallès, camps, terres, boscos, fonts ... Tot plegat, fa la impressió de ser un paratge deshabitat i inculte.

Dos dies després de signada la compra, el Prior Domènec de Bonafè pren possessió física de Montalegre.

Aquest monjo té un carrer al seu nom al costat del parc i el monument de Rafael de Casanova a Tiana i la Cartoixa i el cartoixans romanen amb discreció, al nostre costat, des de fa 597 anys.




dilluns, 5 de març del 2012

ESTIMADA TIANA



Mai havia rebut des del passat una postal tan directa. Signada, rubricada i datada fefaentment el dia catorze d’agost de mil nou cents vuit i enviada per la meva Tiana. La carta no te cap mena d’engany, és rotunda, prement el plomí amb tinta negra, sobre el paper, amb amor, quasi violentament, fins fer-la sortir dels seus límits... com un document notarial.

En nom de la meva, la nostra, de la vostra Tiana, us ofereixo la visió de la vila tranquil•la, quan els nostres ancestres somniaven en el futur.

Se’ls hi acostava però, com boca de llop, la Setmana Tràgica del 25 de juliol de 1909, on la Cartoixa de Montalegre no en va sortir massa ben parada a l’acció dels revoltats. Dom Fortunat Oudin va sol•licitar però a principis de l’any -sis mesos abans- a Capitania General de Barcelona, protecció pel convent de la Cartoixa. És devien témer el que va venir després. Gràcies a aquesta previsió, molt probablement és van evitar mals majors.

dissabte, 3 de març del 2012

"LOS CUATRO JINETES DEL APOCALIPSIS."




Aquesta postal de la Plaça de la Vila de Tiana, està datada el 26 de Novembre de 1930. No tindria més importància que la del seu valor històric i sentimental i no havia parat mai en ampliar la postal. Ahir a l’intentar fer un “post” pel meu “blogg”, vaig assajar de fer una ampliació per veure si reconeixia la fisonomia del vailets. No en vaig ser capaç.

A la dreta, on abans hi havia el taulell d’anuncis s’hi veu com un cartell mig de gairell, que he ampliat i... sorpresa... malgrat l’augment és pot veure clarament que era la propaganda de la novel•la de Vicente Blasco Ibàñez “Los cuatro jinetes del Apocalipsis”.

Era el final dels temps del directori d’en Primo de Rivera i el rei Alfons XIII tenia la seva regència comptada, el 14 d’Abril de 1931 en Macià proclamaria la República Catalana. Amb una “propaganda” antifeixista com aquesta obra literària, publicada el 1916, el que va penjar el cartell, devia fer publicitat política subliminal contra en Dàmaso Berenguer, el general successor d’en Primo de Rivera amb la seva “dictablanda”.

Penso que probablement les autoritats municipals tianenques no en sabien res de l’al•legat
antifeixista del llibre. O potser si?